Haruki Murakami - 1Q84

Es va treure el llibre de la butxaca i va començar a llegir «El poble dels gats» en veu alta. El seu pare escoltava la història que li llegia assegut a la cadira, sense canviar gens de posició. En Tengo llegia les frases a poc a poc, pronunciant de manera que fos fàcil d’entendre. Es va aturar dues o tres vegades per descansar, fent un sospir, i cada vegada va mirar la cara del seu pare, però no hi va notar cap reacció. No hauria sabut dir si la història li agradava o no. Quan la va haver acabada de llegir, el seu pare estava completament immòbil, amb els ulls tancats. Semblava que s’hagués adormit, però no dormia: era, tan sols, que estava totalment immers al món de la història. Va trigar una estona a sortir-ne, durant la qual en Tengo el va esperar pacientment. La llum de la tarda s’havia afeblit una mica, i s’hi començaven a notar els primers indicis del vespre. El vent que arribava del mar continuava agitant les branques dels pins.

– ¿Que hi deu haver televisió, en aquest poble dels gats? -li va preguntar el seu pare en primer lloc, imposant la seva perspectiva professional.

– Aquesta història va ser escrita a Alemanya a la dècada del 1930, i en aquella època encara no hi havia televisió. Però de ràdio sí, que n’hi havia.

– Jo vaig viure a Manxúria, i allà no hi havia ni ràdios. Ni tan sols hi havia gaire cosa per menjar, ni dones. De vegades es veien llops. Era com ser a la fi del món.

Va callar un moment, pensant alguna cosa. Potser s’havia recordat de la vida tan dura que havia hagut de suportar quan era jove i havia anat a Manxúria com a colonitzador, però aquells records aviat es van confondre i van desaparèixer en el no-res: aquest era el moviment de la consciència que es podia llegir en el canvi d’expressió de la seva cara.

– ¿El poble el van construir els gats? ¿O l’havia construït la gent, feia molt de temps, i després hi van anar a viure els gats? -va dir el seu pare, mirant a la finestra, com si parlés per a ell mateix. Semblava, però, que en realitat la pregunta anava dirigida a en Tengo.

– No ho sé -li va respondre-. Però deu ser un poble que va construir la gent fa molt de temps. Potser va passar alguna cosa que va fer que la gent se n’anés, i llavors els gats hi van començar a viure. Potser tothom es va morir per culpa d’una malaltia infecciosa, per exemple, o alguna cosa així.

El seu pare va fer que sí.

– Quan es crea un buit, algú l’ha de venir a omplir. Tothom fa el mateix.

– ¿Tothom fa el mateix?

– Sí -va sentenciar el seu pare.

– ¿I quin buit has vingut a omplir, tu?

El seu pare va fer cara de contrarietat. Les llargues celles es van arrufar i li van amagar els ulls. Després va dir, en un to de veu una mica burleta:

– Tu no ho saps, això.

– No ho sé -va dir en Tengo.

El seu pare va eixamplar els narius i va aixecar una mica una cella: aquella era l’expressió que havia fet sempre quan alguna cosa el molestava.

– Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs.

En Tengo va tancar una mica els ulls i va intentar desxifrar l’expressió del seu pare. Ell mai, ni una sola vegada, li havia parlat d’aquella manera tan estranya i tan plena d’insinuacions: sempre deia coses concretes i pràctiques. Tenia la ferma convicció que una conversa consistia a dir el que calia, quan calia, de la manera més breu possible. Tanmateix, al seu rostre no hi havia cap expressió que s’hagués de desxifrar.

– D’acord. Així, doncs, tu omples un buit -va dir en Tengo-. ¿I qui ha d’omplir el buit que deixes tu?

– Tu -va dir el seu pare amb concisió, i va dirigir l’índex cap a en Tengo, assenyalant-lo enèrgicament.- És evident, això. Jo he omplert el buit que va deixar algú, i el buit que deixo jo l’ompliràs tu. Això passa d’una persona a una altra.

– Tal com els gats omplen el poble que havia quedat deshabitat.

– Sí, es perden igual que el poble -va dir el seu pare, que després es va quedar mirant l’índex que havia estès com si fos una cosa estranya que estigués fora de lloc.

– Es perden igual que el poble -va dir en Tengo, repetint les paraules del seu pare.

– La dona que et va tenir ja no és enlloc.

– Ja no és enlloc. Es perden com el poble. Amb això, ¿vols dir que es va morir?

El seu pare no va respondre a aquesta pregunta.

En Tengo va sospirar.

– Així, doncs, ¿qui és, el meu pare?

– El buit. La teva mare es va trobar amb el buit i et va tenir a tu. Jo he omplert aquest buit.

En acabar de dir això, el seu pare va tancar els ulls i va cloure la boca.

– ¿Es va trobar amb el buit?

– Sí.

– I tu em vas criar. Vols dir això, ¿oi?

– ¿Que no t’ho he dit? -li va dir el seu pare després de tossir solemnement una vegada, com si expliqués una cosa de manera ben senzilla perquè l’entengués un nen una mica aturat-. Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs.

– ¿Jo vaig sortir del buit? -li va preguntar en Tengo.

No hi va haver resposta.

En Tengo va encreuar els dits damunt dels genolls i va tornar a mirar el seu pare directament a la cara. Després va pensar que aquell home no era cap carcassa buida, que no era una casa abandonada: era un home de carn i ossos que sobrevivia a la vora del mar carregant a les espatlles un caràcter obstinat i estret de mires i un seguit de records depriments. Es veia obligat a viure amb aquell buit que anava creixent a poc a poc dintre seu. Ara, el buit i els records encara lluitaven, però al final, tant si ho volia com si no, el buit s’acabaria empassant totalment els records que li quedaven; era només una qüestió de temps. ¿Devia ser el mateix buit d’on havia sortit en Tengo, aquell al qual es dirigia el seu pare?

Li va semblar sentir la remor del mar barrejada amb el so del vent d’abans del vespre que passava entre les copes dels pins, però potser només era una il·lusió.

Així que l’Aomame va haver entrat, el del cap rapat va córrer a posar-se-li al darrere i va tancar la porta. L’habitació estava completament a les fosques. Havien passat les gruixudes cortines de la finestra, i havien apagat tots els llums de la sala. El mínim raig de llum que passava a través d’una escletxa tan sols servia, paradoxalment, per fer més densa la foscor.

Els ulls li van trigar una estona a acostumar-se a la fosca, com quan entres en un planetari o en un cinema amb pantalla inclinada. El primer que va veure van ser les xifres de color verd d’un rellotge electrònic que hi havia damunt d’una tauleta baixa: indicaven que passaven vint minuts de les set del vespre. Al cap d’una estona, es va adonar que hi havia un llit gros col·locat contra la paret oposada; el rellotge electrònic era al costat del capçal del llit. Comparada amb la sala del costat, tan àmplia, aquesta es veia una mica més petita, però, de tota manera, era més gran que les habitacions d’hotel habituals.

Al llit hi havia un embalum negre, com un turó. L’Aomame encara va necessitar més temps per adonar-se que aquella silueta indefinida corresponia al cos d’una persona ajaguda. Durant aquella estona, la silueta no es va moure gens ni mica: no mostrava cap senyal de vida, ni se’n sentia la respiració. L’únic que es percebia era la lleu remor de la reixeta de l’aire condicionat, situada a prop del sostre. Però la persona no devia ser pas morta: el del cap rapat actuava partint de l’assumpció que allò era viu.

Era una persona força alta, segurament un home. No se la veia gaire bé, però feia l’efecte que no estava de cara a ells. I tampoc no era a dins del llit: estava immòbil, de bocaterrosa damunt de la vànova del llit fet, ben bé com una bèstia ferida que, ajaguda al fons d’una cova, intentés lluitar contra la consumpció del cos.