Haruki Murakami - 1Q84

La tercera nit hi va haver un cert rebombori a la plaça de sota el campanar. «¿No us sembla que fa olor d’humà?», va preguntar un gat de sobte. «Ara que ho dius, fa uns quants dies que em sembla sentir una olor estranya», va respondre un altre gat movent el nas. «Jo també l’he sentida, de fet», va afegir un altre gat. «Però és estrany: se suposa que els humans no hi vénen mai, aquí», va dir algun gat. «Sí, tens raó: no pot ser, que un humà vingui al poble dels gats». «Però també és veritat que se’n sent l’olor».

Els gats es van aplegar en grups i van començar a patrullar per tot el poble. Tenen un olfacte molt fi, quan cal. No van trigar gaire temps a adonar-se que el lloc d’on provenia l’olor era el campanar. El jove va sentir el soroll que feien aquelles potes encoixinades en pujar per les escales del campanar. Va pensar que estava perdut. Semblava que els gats estaven indignats, per haver sentit olor d’humà. Tenien les ungles grosses i esmolades, i les dents blanques i punxegudes, i aquell poble era un espai on no podien entrar, els humans. El jove no sabia què li farien, si el descobrien, però no pensava que el deixessin marxar tan tranquil, del poble, coneixent el seu secret.

Van pujar al campanar tres gats i van començar a olorar. «És estrany», va dir un dels gats, fent tremolar els bigotis; «se sent olor d’humà, però no hi ha ningú». «És veritat, que és estrany», va dir un altre gat. «Però, sigui com sigui, aquí no hi ha ningú. Anem a mirar a un altre lloc». «Però, ¿com s’entén, això?». I tots tres se’n van anar amb cara de desconcert. El so dels seus passos va baixar per les escales i va desaparèixer dins la foscor. El jove va fer un sospir d’alleujament, però tampoc no entenia res de res. Els gats havien arribat fins al reduït espai on es trobava i s’havien plantat davant seu, fins que gairebé s’havien arribat a tocar, literalment, amb el nas. Era impossible que no l’haguessin vist. Però semblava que, per alguna raó, no l’havien vist. Es va posar les mans davant dels ulls: sí, que se les veia. No s’havia pas tornat invisible. Era molt estrany. Fos com fos, va decidir que quan es fes de dia aniria a l’estació i marxaria d’aquell poble amb el tren del matí. Era massa perillós, quedar-se allà. No sempre tindria tanta sort.

L’endemà, però, el tren del matí no es va aturar a l’estació. Va passar de llarg davant seu, sense ni tan sols reduir la velocitat. Amb el de la tarda va passar el mateix. En va veure el conductor a la cabina, i a les finestres també hi havia cares de passatgers, però el tren no va mostrar cap indici de voler-se aturar. Semblava que ningú del tren no havia captat la imatge del noi que s’esperava a l’estació per agafar-lo. O potser ni tan sols havien vist l’estació. Quan es va deixar de veure la cua del tren de la tarda, es va tornar a fer un silenci encara més gran que el d’abans, i el sol es va començar a pondre. Ja gairebé era l’hora que arribaven els gats. El noi sabia que estava perdut. A la fi es va adonar que aquell no era el poble dels gats: aquell era el lloc on es perdria. Aquell era un espai creat per a ell, que no es trobava en aquest món. I el tren ja no s’aturaria mai en aquella estació per retornar-lo al món d’on provenia.

En Tengo va llegir aquell conte dues vegades seguides. Li van cridar l’atenció les paraules «el lloc on es perdria». Després va tancar el llibre i va contemplar per la finestra, sense cap motiu, les zones industrials costaneres que anaven deixant enrere: les flames de les refineries de petroli, els dipòsits gegants de gas, les xemeneies altes i primes, que semblaven canons de llarga distància, la carretera on avançaven en filera els camions cisterna i els de gran tonatge. Un paisatge molt diferent del d’«El poble dels gats». Tanmateix, aquell també tenia una certa qualitat fantàstica. Era una mena de món subterrani sobre el qual es recolzava la vida a la ciutat.

Al cap d’una estona, en Tengo va tancar els ulls i es va imaginar el lloc on «estava perduda», i d’on no podia sortir, la Kyôko Yasuda. Allà no s’hi aturava el tren, ni hi havia telèfons, ni bústies de correu. Durant el dia hi regnava una solitud absoluta, i, a la nit, la fosca anava acompanyada de la incansable recerca dels gats. I això es repetia una vegada i una altra, sense acabar mai. Es devia quedar adormit al seient, sense ni tan sols adonar-se’n. No va ser un son gaire llarg, però sí molt profund. Quan es va despertar, estava suant. El tren avançava resseguint el paisatge plenament estival de la costa de Minamibôsô.

Va baixar del tren ràpid a Tateyama i va agafar el tren normal que anava a Chikura. A l’estació es va trobar amb l’olor del mar, que l’omplia de records, i els carrers plens de gent morena. Allà va agafar un taxi que el va portar a la residència. Va donar el seu nom i el del seu pare al taulell de recepció.

– ¿Havia avisat, que avui vindria de visita? -li va preguntar, amb veu dura, la infermera de mitjana edat que seia al taulell. Era menuda, portava unes ulleres de muntura metàl·lica i entre els cabells, que portava tallats curts, en tenia uns quants de blancs. Al dit anular, força curt, hi tenia un anell que semblava que hagués comprat a joc amb les ulleres. A la placa hi posava el nom de «Tamura».

– No. És que aquest matí se m’ha acudit de sobte que podia venir, i he anat directament a agafar el tren -va respondre en Tengo amb tota sinceritat.

La infermera va mirar en Tengo amb cara d’estar una mica empipada, i li va dir:

– Cal avisar amb antelació, quan es ve de visita. Nosaltres ens hem de coordinar, i també s’ha de tenir en compte els pacients.

– Em sap molt de greu. És que no ho sabia.

– ¿Quan va ser, l’última vegada que va venir?

– Fa dos anys.

– Fa dos anys -va dir la infermera Tamura comprovant la llista de visitants amb un bolígraf a la mà-. O sigui que fa dos anys que no ha vingut de visita, ¿oi?

– Sí -va respondre en Tengo.

– Segons el registre, vostè és l’únic familiar que té el senyor Kawana.

– Sí, és veritat.

La infermera va deixar la llista damunt del taulell i va fer un cop d’ull a en Tengo, però no hi va afegir cap comentari. No era una mirada de retret: tan sols comprovava alguna cosa. No semblava que el cas d’en Tengo fos especial en absolut.

– Ara mateix, el seu pare és en un grup de rehabilitació. Acabarà d’aquí a trenta minuts. Després el pot veure.

– ¿Com està, el meu pare?

– Físicament, està bé, no té cap problema. Per la resta, va a estones -va dir la infermera, prement-se una mica el pols amb l’índex-. Ja ho veurà vostè mateix, com està.

En Tengo li va donar les gràcies i va anar a passar l’estona a la sala d’estar que hi havia al costat de l’entrada. Es va asseure en un sofà que feia olor d’antic, es va treure el llibre de la butxaca i va continuar llegint. De tant en tant, el vent carregat d’olor de mar passava a través de les branques dels pins i produïa un so fresc. A les branques dels pins hi havia moltes cigales que cantaven amb totes les seves forces. Es trobaven en el moment àlgid de l’estiu, però devien saber que allò no duraria gaire: feien sentir la seva veu tot a l’entorn com si volguessin aprofitar la poca vida que els quedava.

Finalment va venir la infermera de les ulleres, la Tamura, i va dir a en Tengo que la rehabilitació ja s’havia acabat i que podia veure el seu pare.

– L’acompanyaré -li va dir. En aixecar-se del sofà i passar per davant d’un gran mirall que hi havia a la paret es va adonar, per primera vegada, de l’aspecte lamentable que tenia. Portava una camisa texana descolorida, a la qual faltava algun botó, damunt d’una samarreta del concert que Jeff Beck havia fet al Japó, uns pantalons xinos amb una petita taca de salsa de pizza al genoll, unes vambes de color caqui que feia temps que no havia rentat i la gorra de beisbol. Aquella no era, de cap manera, la pinta d’un fill de gairebé trenta anys que anava a veure el seu pare malalt després de dos anys de no fer-ho. Tampoc no li havia portat cap de les coses que se solen portar als malalts: només duia un llibre entaforat a la butxaca. No era gens estrany, doncs, que la infermera se l’hagués mirat amb cara d’estar empipada.