Haruki Murakami - 1Q84

Quan va sortir del lavabo, el del cap rapat estava parlant d’alguna cosa per telèfon, en veu baixa, mantenint l’esquena completament recta. Quan va veure l’Aomame, va deixar de parlar i va penjar el telèfon sense dir res. Després va mirar el xandall Adidas de l’Aomame per assegurar-se que no hi havia res d’estrany.

– ¿Ja està a punt? -li va preguntar.

– Quan vulgui -va respondre l’Aomame.

– Abans, li voldria demanar una cosa -va dir el del cap rapat.

L’Aomame va apuntar un lleu somriure.

– Voldríem que no expliqués a absolutament ningú això d’aquesta nit -va dir el del cap rapat. Després va fer una petita pausa per comprovar si l’Aomame havia captat el missatge que li havia enviat, com si hagués vessat aigua damunt la terra seca i s’esperés a veure com desapareixia. L’Aomame, mentrestant, el mirava sense dir res. El del cap rapat va continuar parlant.- Potser no està bé, que ho digui així, però li pagarem uns honoraris força generosos, i és possible que, a partir d’ara, li tornem a sol·licitar diverses vegades els seus serveis. Per tant, caldria que oblidés completament el que passarà avui, aquí. El que vegi, el que senti…: tot.

– Jo faig aquesta feina, que implica treballar amb el cos dels pacients -va dir l’Aomame amb una certa fredor a la veu-. Per tant, sóc perfectament conscient de la importància de guardar el secret professional. Sigui quin sigui, el mal que pateixi, d’aquesta habitació no sortirà cap informació relacionada amb l’estat físic del meu client. O sigui que no cal que es preocupi, si això és el que l’amoïna.

– Molt bé: això és el que volíem sentir -va dir el del cap rapat-. Tanmateix, si em permet insistir-hi, ha de pensar que el que li estem demanant va més enllà del secret professional, en el sentit general del terme. El lloc on està a punt d’entrar és com una mena d’espai sagrat.

– ¿D’espai sagrat?

– Potser li semblarà que exagero, però no és així en absolut. El que està a punt de veure i a punt de tocar, són coses sagrades. No hi ha cap altra manera adequada de descriure-les.

L’Aomame va fer que sí sense dir res: era millor que no digués res de sobrer, en un moment com aquell.

El del cap rapat va continuar:

– Ens hem pres la llibertat d’investigar-la. És possible que no li agradi gens saber-ho, però calia que ho féssim. Tenim motius per anar amb molt de compte.

Mentre l’escoltava, l’Aomame va mirar el de la cua de cavall. Estava assegut en una cadira que hi havia al costat de la porta. Tenia l’esquena recta, les dues mans posades damunt dels genolls i la barbeta entrada. No es movia gens ni mica, com si estigués posant per a una fotografia de grup. La seva mirada no s’apartava ni un moment de l’Aomame.

El del cap rapat va abaixar un moment la vista, com si volgués comprovar l’estat d’aquelles sabates negres atrotinades, i després va tornar a aixecar el cap i a mirar l’Aomame.

– Al final hem arribat a la conclusió que no hi havia cap inconvenient, i per això li hem demanat que vingui avui. Tothom diu que és una entrenadora molt competent, i les persones del seu entorn tenen una opinió extremament positiva, sobre vostè.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Pel que hem sentit, vostè havia format part dels Testimonis de Jehovà. És correcte, ¿oi?

– Sí. Els meus pares n’eren, i, naturalment, a mi me’n van fer des que vaig néixer -va respondre l’Aomame-. No és que me’n fes perquè hi cregués, i ja fa molt temps que me’n vaig apartar.

¿Devien haver descobert que de vegades se n’anaven a Roppongi, l’Ayumi i ella, a pescar homes a ram i a vela, en aquella investigació seva? No, allò no era gens important: encara que ho haguessin descobert, no ho devien haver considerat un impediment per contractar els seus serveis. Era precisament per això, que ara es trobava allí.

L’home va continuar.

– Això també ho sabem. Però, igualment, va viure entre els Testimonis de Jehovà durant un temps. I precisament durant la infantesa, que és l’època de la vida que som més receptius. Per tant, deu entendre, més o menys, què significa, que una cosa és sagrada. La noció del que és sagrat es troba a l’arrel de qualsevol religió, sigui la que sigui. Al món hi ha espais on no podem entrar, o bé on no hem d’entrar. Reconèixer, acceptar i tenir un respecte absolut envers aquests espais és el primer pas que ha de fer qualsevol creient. Suposo que entén el que li estic intentant explicar, ¿oi?

– Em sembla que sí -va dir l’Aomame-. Tot i que si hi estic d’acord o no és una altra qüestió.

– És clar -va dir el del cap rapat-. Òbviament, no hi ha cap necessitat que ho accepti, vostè, això: aquesta és la nostra religió, no pas la seva. Però avui, independentment de si n’és creient o no, segurament presenciarà coses molt especials; coses no gens corrents.

L’Aomame no va dir res. Coses no gens corrents.

El del cap rapat va tancar una mica els ulls i va estudiar el seu silenci durant un moment. Després va dir, lentament:

– Sigui el que sigui, el que vegi, no ho pot dir a ningú. Si se sabés fora d’aquí, això provocaria una contaminació irreparable en aquest espai sagrat, com si un llac bell i impol·lut resultés contaminat per un cos estrany. A banda del que digui el sentit comú, i de les lleis que regeixen la societat, nosaltres ho sentim així. Voldria que ho entengués, això. Tal com li he dit abans, només que entengui això i respecti la seva promesa, nosaltres li compensarem amb escreix els seus serveis.

– D’acord -va dir l’Aomame.

– Nosaltres som un grup religiós petit, però tenim un esperit molt decidit i el braç molt llarg -va dir el del cap rapat.

El braç molt llarg, va pensar l’Aomame: ara comprovaria fins a quin punt devia ser llarg, doncs, aquell braç.

El del cap rapat es recolzava a l’escriptori amb els braços plegats, i mirava amb molta atenció l’Aomame, amb uns ulls que semblaven voler comprovar si un quadre penjat a la paret estava completament recte. El de la cua de cavall continuava en la mateixa posició que abans. La seva mirada, com era d’esperar, també estava clavada en l’Aomame, amb una atenció constant, sense interrupcions.

El del cap rapat es va mirar el rellotge de polsera i va comprovar l’hora.

– Molt bé, doncs. Som-hi -va dir. Va tossir una vegada, amb la gola seca, va travessar l’habitació a poc a poc, amb passos atents, com els d’un iogui que caminés damunt les aigües d’un llac, i va fer dos trucs lleus a la porta que connectava amb l’habitació del costat. Sense esperar resposta va obrir la porta cap a ell. Després va fer una petita inclinació i va entrar. L’Aomame el va seguir carregant la bossa d’esport. Mentre trepitjava fermament la catifa va comprovar que no tingués la respiració agitada. Tenia l’índex ben col·locat damunt el gallet d’una pistola imaginària. No s’havia de preocupar: tot era com sempre. Tot i així, però, estava espantada. Sentia com si tingués trossos de gel enganxats a l’esquena, d’un gel que no es fondria fàcilment. Tenia el cap fred, estava calmada, però, alhora, estava morta de por.

L’home del cap rapat li havia dit que al món hi havia espais on no podem entrar, o bé on no hem d’entrar. L’Aomame sabia de quina mena d’espais parlava. Ella mateixa, feia temps, havia viscut en un món al centre del qual hi havia un espai d’aquesta mena. No, potser fins i tot ara, en realitat, continuava vivint en aquell món, i només passava que no se n’havia adonat.

L’Aomame va repetir les paraules de la pregària mentalment, sense arribar-les a pronunciar. Després va fer una gran inspiració, es va decidir, i va entrar a l’habitació del costat.