Haruki Murakami - 1Q84

El vestíbul de l’hotel Ôkura Honkan era una sala molt gran, de sostre alt, una mica fosca, que semblava una mena de cova gegant de luxe. Les veus de les persones que seien als sofàs parlant de qualsevol cosa hi ressonaven amb la buidor del sospir d’un animal que tingués els òrgans interns foradats. La catifa suau i gruixuda semblava una molsa prehistòrica que cresqués en alguna illa nòrdica i hagués absorbit, al llarg de tota la seva història, els passos de la gent. Les persones que passaven pel vestíbul feien l’efecte d’un estol de fantasmes que, a causa d’alguna maledicció que els haguessin llançat feia molt temps, repetissin incessantment les accions que els havien estat imposades. Hi havia homes amb vestits de negocis que els cobrien el cos sense deixar cap escletxa, com si fossin armadures, i noies joves i primes amb vestits negres i elegants que semblaven haver-se posat per assistir a una cerimònia que hagués de celebrar-se en algun saló de l’hotel. Els accessoris petits però valuosos que portaven les noies semblava que buscaven amb avidesa la poca llum que hi havia per reflectir-la, com si fossin ocells xucladors de sang. Un matrimoni estranger de cossos voluminosos descansava en un racó del vestíbul, com un rei i una reina que haguessin deixat enrere la plenitud de la vida asseguts al seu tron.

Els pantalons de cotó de color blau clar, la brusa blanca i senzilla, les vambes blanques i la bossa d’esport blava de marca Nike de l’Aomame no encaixaven gens en aquell lloc tan ple de llegendes evocadores. Segur que semblava una mainadera que haguessin fet venir uns clients de l’hotel, va pensar mentre passava l’estona asseguda en una butaca de grans dimensions. Però quin remei: ella no hi havia pas anat a fer una visita de cortesia. Mentre estava asseguda, tenia l’estranya sensació que algú l’estava observant. Per molt que mirés al seu voltant, però, no veia qui podia ser. Bé, tant era: que se la miressin tant com volguessin.

Quan el seu rellotge de polsera marcava deu minuts per a les set, l’Aomame es va posar dreta i va anar al lavabo amb la bossa d’esport. Es va rentar les mans amb sabó i va tornar a comprovar que tots els detalls de la seva aparença fossin correctes. Després va fer unes quantes respiracions profundes de cara al gran mirall impol·lut. El lavabo era molt espaiós, i no hi havia cap rastre de presència humana. Potser era més gran i tot que l’apartament on vivia. «Aquesta serà l’última feina», va dir l’Aomame en veu baixa, de cara al mirall. Quan l’hagués acomplerta, desapareixeria; tot d’un plegat, com si fos un fantasma. Ara era aquí; demà ja no hi seria. Al cap d’uns dies, tindria un altre nom, i una altra cara.

Va tornar al vestíbul i va seure de bell nou a la butaca. Va deixar la bossa d’esport a la tauleta que tenia al costat. A dins de la bossa hi havia una petita pistola semiautomàtica amb set cartutxos, i una agulla molt fina per clavar-la al clatell d’un home. S’havia de calmar. Aquella era l’última feina, i era molt important. Havia de ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.

Tanmateix, no podia passar per alt que no tenia la calma de sempre. Li costava una mica respirar, i estava preocupada perquè el cor li anava molt de pressa. També tenia les aixelles entresuades. Notava una frisança a la pell. No era només que estigués nerviosa: tenia un pressentiment, i aquest pressentiment intentava avisar-la d’alguna cosa. Trucava a la seva porta sense parar, i li deia que encara no era massa tard, que havia de sortir d’allà i oblidar-ho tot.

Si hagués pogut, hauria fet cas d’aquell avís. Tenia ganes de deixar-ho tot i sortir del vestíbul de l’hotel. Hi havia alguna cosa sinistra, en aquell lloc. S’hi sentia, soterradament, una premonició de mort; una mort silenciosa, lenta, però indefugible. Això no obstant, no se’n podia anar amb la cua entre cames: no era així, com ella encarava la vida.

Van ser deu minuts molt llargs. El temps semblava que no avançava gens. L’Aomame va controlar la respiració asseguda a la butaca. Els fantasmes del vestíbul continuaven produint aquells sons buits sense parar. La gent continuava desplaçant-se per la gruixuda catifa sense fer cap so, com ànimes que no tinguessin on anar. De tant en tant se sentien, com a únic so real, els sorolls que feia la cambrera en portar un joc de cafè en una safata. Tanmateix, fins i tot aquests sorolls tenien una estranya ambigüitat. Allò no anava bé: si ara ja estava tan nerviosa, quan arribés el moment de la veritat no seria capaç de fer res de res. L’Aomame va tancar els ulls i va recitar una pregària gairebé de manera reflexa. Des que tenia ús de raó, sempre l’hi havien fet recitar abans dels tres àpats del dia. Ja en feia molt temps, d’allò, però encara en recordava totes i cadascuna de les paraules.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

L’Aomame admetia amb força reluctància que aquella pregària que per a ella, en altre temps, havia estat una tortura, ara li servia de suport. El so d’aquelles paraules la tranquil·litzava, no deixava que tingués por i li calmava la respiració. Es va prémer les parpelles amb els dits i va repetir mentalment aquella pregària unes quantes vegades.

– És l’Aomame, ¿oi? -va demanar un home a prop seu. Era la veu d’un home jove.

En sentir-lo, l’Aomame va obrir els ulls i va aixecar el cap a poc a poc en direcció al propietari de la veu. Davant d’ella hi havia dos homes joves, tots dos amb vestits foscos semblants. Veient-ne el material i la confecció, es notava que no eren pas de bona qualitat; potser els havien comprat d’oferta en alguna gran superfície. No els acabaven d’anar del tot bé, però, increïblement, no hi tenien ni una sola arruga; potser hi passaven la planxa cada vegada que se’ls posaven. Cap dels dos no duia corbata; l’un tenia cordats tots els botons de la camisa, fins al de dalt de tot, i l’altre portava una mena de camisa grisa de coll rodó sota la jaqueta. Portaven posades unes sabates negres molt atrotinades.

L’home que duia la camisa blanca devia fer un metre vuitanta-cinc d’alçada i portava una cua de cavall. Tenia una cara bonica, com de suficiència. Podria haver passat per actor. L’altre feia un metre seixanta-cinc com a màxim, i portava els cabells rapats. Tenia el nas pla i s’havia deixat créixer una petita perilla, que més aviat semblava que s’hagués pintat per error, a l’extrem de la barbeta. Tenia la marca d’un petit tall al costat de l’ull dret. Tots dos eren prims, tenien les galtes enfonsades i estaven morenos. No se’ls notava excés de greix en cap part del cos. Per la manera com se’ls eixamplaven les espatlles de les jaquetes s’endevinava que a sota hi devia haver uns músculs considerables. Devien tenir al voltant de vint-i-cinc anys. No feien cap gest innecessari, com els ulls d’una bèstia que estigués caçant.

L’Aomame es va aixecar automàticament de la butaca i es va mirar el rellotge. Les agulles marcaven les set en punt. Arribaven just a l’hora.

– Sí -va dir l’Aomame.

Ni l’un ni l’altre no tenia cap mena d’expressió a la cara. Van fer un cop d’ull ràpid a l’Aomame per comprovar-ne l’aparença i van mirar la bossa d’esport blava que hi havia al seu costat.

– ¿Només porta això? -li va preguntar el del cap rapat.

– Només això -va respondre l’Aomame.

– Molt bé, doncs, anem. ¿Està a punt? -li va demanar el del cap rapat. El de la cua de cavall es limitava a mirar-la sense dir res.