Haruki Murakami - 1Q84

– Molt bé, doncs: ¿què és, aquesta gent petita?

– Miri, senyor Kawana: jo tampoc no en sé res, d’aquesta gent petita que diu. A part, evidentment, del fet que surten en aquella novel·la que es titula Crisàlide d’aire. Però, pel curs que està seguint la conversa, sembla que vostè ha fet pública alguna cosa, tot i que vostè mateix no és gaire conscient de quina cosa es tracta. I això, en alguns casos, pot ser extremament perillós. Els nostres clients ho saben molt bé, fins a quin punt és perillós, i de quina mena de perill es tracta. I, fins a cert punt, també saben com fer front a aquest perill. És precisament per això que li estem allargant la mà per ajudar-lo. I, parlant-li amb franquesa, nosaltres tenim el braç molt llarg; el braç molt llarg i molt fort.

– ¿Es pot saber qui són, aquests clients de qui parla? ¿Tenen cap relació amb Sakigake?

– Malauradament, no estic autoritzat a revelar-li el seu nom -va dir l’Ushikawa, com si realment ho sentís-. Però, sigui com sigui, els nostres clients tenen força poder; un poder no gens menyspreable. Nosaltres li podem cobrir les espatlles. Escolti: aquesta és l’última oferta que li fem, senyor Kawana. És lliure d’acceptar-la o de rebutjar-la, però un cop s’hagi decidit, ja no es podrà fer enrere fàcilment. O sigui que pensi-s’ho bé. I si decideix que no vol estar al seu costat, seria possible, per desgràcia, que això els obligués a fer servir el seu poder per provocar unes conseqüències no gens agradables.

– ¿I quines serien, aquestes conseqüències no gens agradables que provocaria aquest poder seu?

– Jo tampoc no ho sé, quines serien, concretament -va dir l’Ushikawa-. Això no m’ho han explicat. És per això que només parlo en termes generals.

– ¿I què és, si es pot saber, això que he fet públic? -va preguntar en Tengo.

– Això tampoc no ho sé, jo -va respondre l’Ushikawa-. Em sembla que em repeteixo, però jo només sóc un representant que han enviat per negociar. No en conec els detalls de fons: només m’han donat una informació limitada. Fins on jo em trobo, la informació només arriba de mica em mica, com si fossin gotes que caiguessin de dalt. A mi, els clients només m’han donat una autoritat limitada, i jo només li dic a vostè allò que m’han indicat. Potser es pregunta com és que els meus clients no vénen a parlar directament amb vostè, si així anirien més de pressa, i com és que han hagut de triar un intermediari tan estrambòtic. ¿Per què deu ser? Jo tampoc no ho sé.

L’Ushikawa va tossir una vegada i va esperar la pregunta d’en Tengo. Ell, però, no li va preguntar res i, per tant, va continuar parlant.

– Així, doncs, m’havia demanat què era, el que vostè ha fet públic, ¿oi?

En Tengo li va dir que sí.

– El que a mi em sembla, senyor Kawana, és que no hi ha ningú que li pugui respondre: «Sí, és tal cosa». ¿Vol dir que això no ha de sortir a buscar-ho vostè mateix, fent els esforços que calgui? Però pot ser que quan per fi ho descobreixi, després de molt cercar, ja sigui massa tard. Pel que he vist, vostè té una habilitat especial, una habilitat extraordinària, capaç de produir una gran bellesa, una habilitat que la gent corrent no té. Això és indubtable. I precisament per això, el que ha fet té una força que és difícil passar per alt. I, segons sembla, els meus clients tenen una opinió molt positiva, sobre aquesta habilitat seva. És per això, que li han ofert l’ajut. Per desgràcia, però, no n’hi ha prou, de tenir una habilitat concreta. I, segons com t’ho miris, no és només que pugui no servir-te de res, tenir una habilitat extraordinària, sinó que pot resultar perillós. Aquesta és la impressió que em fa, d’alguna manera, tot aquest assumpte.

– En canvi, els seus clients sí que tenen prou coneixements i habilitats. ¿És això, el que vol dir?

– No, em sembla que no en puc dir res, sobre això. Ningú no ho pot dir, si en tenen prou o no. Miri, potser hi podria pensar com si es tractés d’una malaltia infecciosa nova. Ells saben com tractar-la; o sigui, en tenen una vacuna. I, en aquest moment, ja poden demostrar que aquesta vacuna té un cert grau d’efectivitat. Tanmateix, el microbi és viu, i es pot fer més fort, i evolucionar, en qualsevol moment. És molt dur, i molt llest, i intenta superar els anticossos. No se sap fins quan serà efectiva, la vacuna, ni si l’estoc de vacunes que tenen arribarà a temps. Suposo que és per això que els nostres clients li volen infondre un sentiment de por.

– ¿Per què em necessita, a mi, aquesta gent?

– Si em permet continuar amb l’analogia de la malaltia infecciosa, i espero que no es molesti, potser vostès fan el paper de portadors principals.

– ¿Vostès? -va preguntar en Tengo-. ¿Vol dir la Kyôko Yasuda i jo?

L’Ushikawa no li va respondre a aquesta pregunta.

– Bé, si em permet fer servir una expressió clàssica, potser vostès han obert la capsa de Pandora. I en obrir-la, hi ha diverses coses que han fet entrada al món. Si vol que li digui la meva impressió, em sembla que això és el que pensen els nostres clients. Vostès dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinació més poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva.

– Però això, des del punt de vista legal, no és pas cap delicte.

– Naturalment. Des del punt de vista legal, i des del punt de vista del sentit comú, no, és clar, no és cap delicte. Però si em permet citar el gran clàssic de George Orwell, o la gran font de citacions que és la seva narració, han estat molt a prop de cometre el que ell en deia «crimpensar». Curiosament, som a l’any 1984; no sé si hi deu haver cap relació. Però em sembla que aquesta nit estic parlant una mica massa, senyor Kawana, i, a més a més, la majoria de coses que he dit no són més que suposicions personals meves. Suposicions personals i prou: no és pas que les digui perquè en tingui cap prova concloent. Com que vostè m’ha preguntat, jo li he dit la impressió aproximada que tinc d’aquest assumpte.

Quan l’Ushikawa va callar, en Tengo es va quedar pensant. ¿Suposicions personals i prou? ¿Fins a quin punt es podia creure el que li deia aquell home?

– Ja hauria d’anar acabant -va dir l’Ushikawa-. Com que es tracta d’una qüestió important, li deixarem una mica més de temps. Però no gaire més, perquè el rellotge no s’atura ni un moment. Fa tic-tac, tic-tac, tic-tac, sense parar. Pensi amb calma en l’oferta que li hem fet. D’aquí a no gaire ens tornarem a posar en contacte amb vostè. Que descansi bé. M’ha agradat molt, que haguem pogut parlar. I tant de bo que pugui dormir ben profundament, senyor Kawana.

Després de deixar-li anar tot això, l’Ushikawa va penjar sense dubtar ni un moment. En Tengo va mirar un moment, en silenci, l’auricular que li havia quedat mort a l’orella, com un pagès que collís les verdures seques a l’època que el sol brilla més i les examinés. Últimament, tothom deixava en Tengo amb la paraula a la boca.

Tal com s’esperava, el son reparador no el va visitar. Fins que la llum tènue del matí va tenyir les cortines de la finestra i els ocells aguerrits de la gran ciutat es van despertar i van començar la seva feina diària, es va estar assegut a terra amb l’esquena a la paret, pensant en la seva amiga i en un braç molt llarg i molt fort que venia d’alguna banda. Aquests pensaments, però, no el van dur enlloc; només el tornaven un cop rere l’altre al mateix punt.

En Tengo va mirar al seu voltant i va sospirar. Llavors es va adonar que s’havia quedat completament sol. Potser sí que l’Ushikawa tenia raó. No hi ha havia res, al seu voltant, on es pogués aferrar.