Haruki Murakami - 1Q84

– Sí, és clar -va dir l’Aomame. Va suposar que el més baix devia tenir uns quants anys més, i que per això portava la veu cantant.

El del cap rapat va travessar el vestíbul caminant a poc a poc davant seu i es va dirigir cap a l’ascensor per a ús dels clients. L’Aomame el va acompanyar carregant la bossa d’esport, i el de la cua de cavall els va seguir a dos metres darrere seu. L’Aomame va quedar entre tots dos. Es notava que hi estaven molt acostumats: caminaven amb l’esquena completament dreta i passos ferms i segurs. La mestressa li havia dit que feien karate. Si hagués de lluitar cara a cara amb tots dos alhora, segurament li seria impossible guanyar-los: havia practicat arts marcials durant prou temps per saber-ho. Tanmateix, ells no tenien un aire de força bruta tan aclaparador com en Tamaru. No eren rivals que estiguessin tan lluny de les seves possibilitats. Si s’enfrontessin, primer hauria de deixar fora de combat el rapat més baixet, perquè era la ment pensant. Si només quedés el de la cua de cavall, potser podria aconseguir escapolir-se d’alguna manera.

Van pujar tots tres a l’ascensor. El de la cua va prémer el botó del setè pis. El rapat era al costat de l’Aomame, i el de la cua es va posar al racó oposat, mirant cap a ells. Ho van fer tot sense dir res. Actuaven d’una manera sistemàtica, com una parella de segona base i llançador que saben la importància d’estar ben coordinats per sobreviure en el joc.

Tot pensant això, l’Aomame es va adonar que la seva respiració i els batecs del cor tornaven a tenir el ritme normal. No s’havia de preocupar, va pensar: tornava a ser la de sempre, l’Aomame dura i tranquil·la. Tot sortiria bé. Aquell mal pressentiment ja s’havia esvaït.

La porta de l’ascensor es va obrir sense fer cap soroll. El de la cua de cavall va prémer el botó per mantenir la porta oberta i primer en va sortir el del cap rapat. Després en va sortir l’Aomame, i finalment el de la cua va deixar anar el botó i també en va sortir. Després el rapat va enfilar el passadís caminant al davant, l’Aomame el va seguir i el de la cua va tancar la fila, tal com havia fet abans. Al passadís, molt espaiós, no hi havia ni rastre de gent: tot estava completament silenciós i immaculat. S’hi havien cuidat tots els detalls, com corresponia a un hotel de primera categoria. No hi havia serveis de taula davant de les portes, esperant després de l’àpat que els vingués a recollir el servei d’habitacions. Al cendrer de davant de l’ascensor no hi havia ni una punta de cigarret. Les flors arranjades als gerros desprenien un perfum fresc que feia pensar que les acabaven de tallar. Tots tres van resseguir diversos passadissos i es van aturar davant d’una porta. El de la cua de cavall hi va fer dos trucs. Després, sense esperar cap resposta, va obrir la porta amb la targeta que servia de clau. Va entrar, va mirar al voltant i, un cop va haver comprovat que tot estava en ordre, es va girar cap al del cap rapat i va assentir lleument.

– Ja pot entrar -va dir el rapat amb la gola seca.

L’Aomame va passar cap a dins. El del cap rapat va entrar darrere seu, va tancar la porta i hi va passar el pestell. Era una habitació molt espaiosa, no pas com les habitacions dels clients normals. Hi havia una gran zona per rebre visitants i un escriptori de treball. El televisor i la nevera també eren de grans dimensions. Devia ser la sala d’estar d’una suite especial. A través de la finestra es podia gaudir a pler de la vista nocturna de Tòquio. Devia ser una habitació força cara. El del cap rapat va comprovar l’hora al rellotge i la va convidar a seure al sofà. L’Aomame va fer el que li havia indicat, i va deixar la bossa d’esport al seu costat.

– ¿S’haurà de canviar? -li va preguntar el del cap rapat.

– Si pot ser -va respondre l’Aomame-. És que estic més còmoda, treballant, si vaig amb xandall.

El del cap rapat va fer que sí.

– Abans l’haurem de registrar. Ens sap greu, però això forma part de la nostra feina.

– No em fa res. Registrin tot el que vulguin -va dir l’Aomame. No hi havia ni rastre de nervis, a la seva veu; sonava com si la divertís, veure fins a quin punt es prenien seriosament la seva feina.

El de la cua de cavall es va posar al seu costat i li va escorcollar tot el cos per assegurar-se que no portava res sospitós. Només duia posats uns pantalons prims de cotó i una brusa: no calia escorcollar-la, per saber que no hi amagava res, a sota. Aquells dos solament seguien el procediment establert. Semblava que les mans del de la cua de cavall estaven tenses, com si estigués nerviós. No es podia dir, ni sent generós, que ho fes gaire bé. Potser estava nerviós perquè no tenia gaire experiència a escorcollar dones. El del cap rapat estava recolzat a l’escriptori, observant com treballava el seu company.

Quan la va acabar d’escorcollar, la mateixa Aomame va obrir la bossa d’esport. A dins hi havia un càrdigan prim d’estiu, el xandall per treballar i una tovallola grossa; un estoig de maquillatge senzill i un llibre de butxaca, i una petita bossa de mà de perles de vidre amb una cartera i un clauer amb moneder a dins. L’Aomame va anar traient totes aquestes coses d’una en una i les va donar al de la cua de cavall. Finalment, va treure una bossa de plàstic negra i en va obrir la cremallera; a dins hi havia una muda de roba interior i tampons i tovalloletes per a la regla.

– Necessito portar roba interior per canviar-me, perquè suo mentre treballo -va dir l’Aomame. Va treure una peça de roba interior amb puntes, de color blanc, i la va desplegar per ensenyar-l’hi. El de la cua de cavall es va posar una mica vermell i va intentar fer que sí amb el cap unes quantes vegades, per dir-li que ja estava bé, que ja ho havia vist. L’Aomame es va preguntar, divertida, si devia ser mut, aquell home.

L’Aomame va tornar a posar a poc a poc la roba interior i els productes per a la regla dins la bossa de plàstic i en va tancar la cremallera. Després la va retornar a la bossa d’esport. Va pensar que eren uns aficionats, aquell parell. Un guardaespatlles no es podia posar vermell cada vegada que veiés llenceria bonica i productes per a la regla. Si en Tamaru hagués hagut de fer aquella feina, hauria remenat la bossa de dalt a baix encara que hagués estat de la mateixa Blancaneus. Hauria arribat fins al fons encara que hagués hagut de passar a través d’un carregament de sostenidors, camisoles o calcetes. Tot allò, per a ell, no haurien estat més que trossos de roba, encara que, naturalment, el fet que fos un gai de pedra picada hi podria haver tingut alguna cosa a veure. O, encara que no hagués arribat fins allí, com a mínim hauria agafat la bossa i l’hauria sospesada, i hauria descobert sens falta la pistola Heckler & Koch, que pesava uns cinc-cents grams, i la funda dura amb el petit picador de gel especial.

Aquell parell eren uns aficionats. Potser eren força bons, com a lluitadors de karate, i potser havien jurat fidelitat al Líder, però un aficionat no és res més que un aficionat. Era tal com li havia dit la mestressa. L’Aomame havia suposat que no gosarien anar tan lluny com per ficar la mà en una bossa plena d’articles femenins, i la seva suposició havia estat encertada. Evidentment, se l’havia jugada, però no havia arribat a pensar què faria, si la cosa no hagués anat com havia previst. L’únic que podia fer era resar: ella sabia que les pregàries serveixen.

L’Aomame va entrar a l’espaiós lavabo de l’habitació i es va posar el xandall. Va plegar la brusa i els pantalons de cotó i els va guardar a la bossa d’esport. Va comprovar que tingués els cabells ben agafats. Es va tirar una mica d’esprai a la boca per prevenir la mala olor. Va treure la Heckler & Koch de la bossa de plàstic, va estirar la cadena del vàter perquè no la sentissin des de fora i va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra. Ja només faltava treure el fiador. Va posar la funda amb el picador de gel a la part de dalt de la bossa, per poder-la treure fàcilment. Quan va haver acabat aquests preparatius, es va posar davant del mirall i va esborrar l’expressió preocupada que tenia a la cara. Tot anava bé: de moment havia superat tranquil·lament tots els entrebancs que se li havien presentat.