Haruki Murakami - 1Q84

– És el senyor Kawana, ¿oi? -va dir un home. No era en Komatsu, ni en Yasuda; aquella veu era, sens dubte, la de l’Ushikawa. Parlava com si tingués la boca plena de saliva, o d’algun líquid estrambòtic. A en Tengo li van venir al cap automàticament aquella cara rara i el cap pla i de forma irregular que tenia.

– Ai, perdoni que el molesti tan tard. Sóc l’Ushikawa. L’altre dia em vaig presentar d’imprevist a la seva feina i li vaig robar una estona. Avui també m’hauria agradat poder-li trucar més d’hora, però de sobte m’ha sortit un assumpte urgent i quan me n’he adonat ja era aquesta hora. Sé molt bé que vostè té el costum d’anar a dormir d’hora. Em sembla magnífic. No se’n treu res, d’estar-se llevat fins a altes hores, perdent el temps en qualsevol cosa. No hi ha res com ficar-se al llit així que es pot, quan es fa fosc, i llevar-se amb el sol. Però, no sé si hauria de dir que ha estat un pressentiment, senyor Kawana, de sobte m’ha semblat que avui encara devia estar despert. I per això, tot i que ja sé que no és de gaire bona educació, m’he decidit a trucar-li. ¿Què me’n diu? ¿Li sembla que l’he molestat?

A en Tengo no li va agradar el que li deia l’Ushikawa. Tampoc no li agradava que sabés el número de telèfon de casa seva. Allò no havia estat pas un pressentiment. Si li havia trucat, era perquè sabia que en Tengo estava despert. Potser sabia que el llum del seu apartament encara estava encès. ¿Hi devia haver algú vigilant l’apartament? Es va imaginar un investigador eficient i concentrat en la seva feina, amb uns potents binocles a les mans, vigilant què passava a casa seva.

– És veritat, que aquest vespre encara estic llevat -va dir en Tengo-. Aquest pressentiment seu era encertat. Potser és perquè abans m’he pres un te verd massa carregat.

– Vaja, això no m’agrada gens. La gent, quan dorm malament gaires nits seguides, al final acaba pensant coses que no els ajuden gens. ¿Què li sembla? ¿Li fa res que parlem una estona?

– Si no és d’alguna cosa que encara em tregui més la son…

L’Ushikawa va riure d’una manera estranya, amb una veu encara més aguda.

– Ha ha ha! Quines sortides tan divertides que té, senyor Kawana! Potser el que li diré no serà tan agradable com una cançó de bressol, però tampoc no serà tan seriós com per fer-li perdre el son. Estigui tranquil. És només qüestió de dir sí o no. Li parlo de l’ajut. Un ajut anual de tres milions de iens. ¿No li sembla una proposta interessant? ¿Què hi diu? ¿Hi ha pensat? Per part nostra, ja hauríem de començar a tenir una resposta definitiva.

– Diria que l’ajut ja el vaig rebutjar clarament l’altre dia. Els agraeixo molt l’oferiment. Però a mi, de moment, no em falta res, tal com estic ara. No tinc cap problema econòmic, i voldria continuar vivint com fins ara.

– No vol l’ajuda de ningú, ¿oi?

– Més o menys, parlant clarament.

– Ai, no sé si s’ho ha pensat prou bé, això -va dir l’Ushikawa, fent un so com el d’una tos lleu-; això de continuar sol, de voler tenir tan poca relació com pugui amb cap organització. Entenc perfectament com se sent. Però escolti, senyor Kawana, i l’hi dic per pura amabilitat desinteressada: no sé si sap en quin món viu. No se sap mai amb què et pots trobar. I, per tant, sempre cal tenir alguna mena d’assegurança. No saps mai què et pot passar, si no tens algun lloc per agafar-te, o per arrecerar-te del vent. No sé si l’hi hauria de dir, això, senyor Kawana, però ara, vostè, no té res on agafar-se. Les persones del seu entorn no li servirien de protecció. Al seu voltant només té persones que si, de sobte, les coses se li giressin en contra, fugirien corrents i el deixarien plantat. ¿No li sembla que és així? Diuen que val més prevenir que curar. ¿No li sembla que és important, tenir alguna mena d’assegurança, per si hi ha cap imprevist? No és només qüestió de diners. Els diners no són res més que una espècie de senyal.

– No acabo d’entendre això que diu -va replicar en Tengo. Li estava tornant la sensació instintiva de rebuig que havia sentit la primera vegada que havia parlat amb l’Ushikawa.

– Sí, és clar; potser a vostè li costa d’entendre, tot això, perquè encara és jove i fort. Li posaré un exemple. Quan es passa d’una certa edat, la vida es converteix en un procés que consisteix a perdre una cosa rere l’altra. Totes les coses que són importants a la teva vida se’t van escapant de les mans, com les pues d’una pinta vella. I el que obtens a canvi d’aquestes coses són només imitacions que no serveixen per a res. La capacitat física, els desigs, els somnis, els ideals, la confiança, el sentit, o les persones que estimes… Totes aquestes coses es van allunyant de tu d’una en una, i acaben desapareixent. De vegades et diuen adéu i se’n van; d’altres, desapareixen un dia, de sobte, sense cap avís. I una vegada les has perdudes, ja no les pots tornar a recuperar mai. I tampoc no trobes les coses que voldries, per substituir-les. És força dur, això. De vegades, és tan dolorós com si t’arrenquessin una part del cos. Vostè aviat farà trenta anys, senyor Kawana. Aviat entrarà en aquesta etapa fosca de la vida. Això és el que comporta, anar fent anys. Ja deu començar a entendre fins a quin punt és dolorós, perdre alguna cosa. ¿M’equivoco?

En Tengo es va preguntar si aquell l’home es referia a la Kyôko Yasuda. Potser sabia que es veien en secret al seu apartament, un cop a la setmana, i que per alguna raó ella no el tornaria a visitar.

– Trobo que sap moltes coses sobre la vida que faig, ¿oi? -va fer en Tengo.

– No, no en sé res -va dir l’Ushikawa-. El que li estic dient són només afirmacions generals sobre la vida humana. L’hi dic de debò. Jo no en sé gran cosa, sobre la vida que fa vostè, senyor Kawana.

En Tengo no va dir res.

– Faci el favor i sigui tan amable d’acceptar el nostre ajut, senyor Kawana -va dir l’Ushikawa, barrejant les paraules amb un sospir-. Si li sóc franc, vostè es troba en una situació una mica perillosa, ara mateix. Nosaltres li podem cobrir les espatlles, si té cap imprevist, li podem llançar un salvavides. Si no, potser arribarà un moment que ja no tindrà salvació.

– Que ja no tindré salvació -va dir en Tengo.

– Això mateix.

– ¿I quin moment seria, aquest, concretament?

L’Ushikawa va fer una petita pausa, i després va continuar parlant.

– Miri, senyor Kawana, hi ha coses que val més no saber. Hi ha certs coneixements que treuen el son a la gent, i que no tenen ni punt de comparació amb el te verd. Potser no tornaria a dormir mai bé, si les sabés. Bé, és això, el que li volia dir. Pensi-hi bé. És com si, sense ser gaire conscient de les circumstàncies, vostè hagués obert una aixeta que no és com les altres i n’hagués sortit una cosa especial. I això està influint en la gent que l’envolta; hi influeix d’una manera que no es pot dir que sigui gaire positiva.

– ¿Hi té res a veure, amb això, la gent petita?

Ho havia dit mig per veure què passava, però l’Ushikawa va quedar un moment callat. Va ser un silenci pesant, com el que envolta una sola pedra negra que hem llançat al fons d’unes aigües molt profundes.

– Senyor Ushikawa, m’agradaria saber què està passant, exactament. Deixem de dir les coses a mitges i comencem a parlar en termes concrets. ¿Què li ha passat, a ella?

– ¿A ella? No entenc qui vol dir.

En Tengo va fer un sospir. Aquell tema era massa estrany, per parlar-ne per telèfon.

– Em sap greu, senyor Kawana, però jo només sóc un subordinat. Aquest missatge és dels nostres clients. I la missió que m’han encarregat, de moment, és que li parli dels fets més fonamentals d’una manera tan eufemística com em sigui possible -va dir l’Ushikawa amb veu seriosa-. Em sap greu si això el posa nerviós, però només puc parlar d’aquesta qüestió d’una manera vaga. I, si li dic la veritat, el coneixement que jo en tinc també és força limitat. Però, igualment, no sé a qui es refereix, quan diu «ella». ¿No podria ser una mica més concret?