Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, els crítics es mostraven com a mínim desconcertats davant del que podien significar la crisàlide d’aire i la gent petita, o no sabien quina valoració n’havien de fer. Un crític concloïa: «La història és molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final, però amb relació a la qüestió de què és la crisàlide d’aire, i què és la gent petita, acabem la lectura sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants. Pot ser que cada lector hi pugui donar la seva interpretació, però segurament no seran pas pocs els que pensaran que això és degut a la descurança de l’autora. Admetent que es tracta d’una primera obra molt meritòria, si l’autora vol continuar l’activitat de novel·lista, en un futur pròxim s’haurà de replantejar seriosament aquest tractament vague i suggerent que fa del material».

En Tengo va fer una expressió de desconcert en llegir això. Si «la història és molt entretinguda i el lector no pot parar de llegir fins al final», això constituïa un èxit per a l’autora, i per tant ningú no podia dir que hagués estat descurada.

Tanmateix, sent sincer, en Tengo no n’estava segur. Potser ell estava equivocat i el que deia el crític era veritat. Ell havia estat literalment immers en la reescriptura de Crisàlide d’aire i li era pràcticament impossible mirar-se l’obra objectivament, amb el distanciament que podia assolir una tercera persona. Ja veia la crisàlide d’aire i la gent petita com si fossin coses que existien dintre seu. La veritat era que ell tampoc no acabava d’entendre què volien dir, exactament, però, des del seu punt de vista, això no era gaire important; el més important, o significatiu, de tot, era si els lectors podien acceptar o no la seva existència. I, en el seu cas, no li havia costat gens acceptar-la; era precisament per això que s’havia pogut submergir completament en la tasca de reescriure Crisàlide d’aire. Si ell mateix no hagués pogut acceptar aquella història, de ben segur que no hauria col·laborat en aquella estafa per molts diners que li haguessin ofert, o per molt que l’haguessin amenaçat.

Tanmateix, aquesta no passava de ser l’opinió personal d’en Tengo, i no la podia imposar als altres. No és que no simpatitzés amb la bona gent que acabaven de llegir Crisàlide d’aire «sense sortir de la piscina misteriosa que acaben creant tots aquests interrogants»: s’imaginava tot de gent amb flotadors de colors vius i expressions contrariades surant sense rumb per una àmplia piscina plena de signes d’interrogació, i un sol irreal brillant al cel, i se sentia una mica responsable pel fet d’haver col·laborat a crear aquest estat de coses en la societat.

Tanmateix, es preguntava en Tengo, ¿qui hi havia, al món, que fos capaç de salvar tothom? Ni tan sols s’aconseguiria abolir les armes nuclears o acabar amb el terrorisme reunint tots els déus del món, ni tampoc acabar amb la sequera de l’Àfrica, o fer ressuscitar John Lennon. Ben al contrari: els déus es discutirien, i començarien a barallar-se entre ells, i potser encara hi acabaria havent més desordre al món. Comparat amb el sentiment d’impotència que generaria una situació com aquesta, haver submergit la gent durant una estona en una piscina misteriosa plena d’interrogants no era una falta gaire greu.

En Tengo va llegir la meitat de crítiques que li havia enviat en Komatsu i les va tornar a ficar dins el sobre amb les altres que no havia llegit. Amb la meitat, ja es podia imaginar, més o menys, què deien, la resta. La història de Crisàlide d’aire atreia l’atenció de la majoria de la gent. Havia atret la d’en Tengo, la d’en Komatsu, la del professor Ebisuno, i, també, la d’un nombre increïblement elevat de lectors. ¿Què més se li podia demanar?

El telèfon va sonar dimarts, passades les nou del vespre. En Tengo llegia un llibre mentre escoltava música. Era el seu moment preferit del dia: llegir un llibre fins a tenir-ne prou i, quan es cansava de llegir, adormir-se immediatament.

Feia temps que no sentia els trucs del telèfon, però li va semblar que reflectien alguna cosa sinistra. No era en Komatsu, qui li trucava: les trucades d’en Komatsu tenien un timbre diferent. Va dubtar un moment si havia d’agafar el telèfon o no. Va deixar que sonés cinc vegades, i després va aixecar l’agulla del disc i va despenjar l’auricular. Podia ser que li truqués la seva amiga.

– ¿Parlo amb el senyor Kawana? -van preguntar. Era la veu d’un home de mitjana edat, greu i suau. En Tengo no recordava haver-la sentit.

– Sí -va respondre en Tengo, a l’expectativa.

– Perdoni que li truqui tan tard. Em dic Yasuda -va dir l’home. Tenia un to de veu molt neutre, ni amistós ni agressiu, ni íntim ni expeditiu.

¿Yasuda? No recordava ningú que es digués Yasuda.

– Li truco per informar-lo d’una cosa -va dir l’home, que tot seguit va fer una pausa, com si posés un punt entre les pàgines d’un llibre-. La meva dona ja no el podrà venir a veure més. Només és això, el que li volia dir.

De sobte, en Tengo hi va caure. Yasuda era el cognom de la seva amiga: Kyôko Yasuda, era el seu nom complet. Havia trigat a recordar-ho perquè ella, davant d’en Tengo, no tenia motius per dir mai el seu cognom. Aquell home que li trucava era el seu marit. En Tengo va sentir com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa.

– Suposo que ja m’entén, ¿oi? -li va preguntar l’home. En la seva veu no hi havia ni la més lleu emoció, o com a mínim en Tengo no hi va notar res de semblant; només un lleu rastre d’entonació dialectal, potser de Hiroshima, o de Kyûshû, o d’aquella zona, que no acabava d’identificar.

– No em podrà venir a veure més -va repetir en Tengo.

– Sí, les circumstàncies no li permetran visitar-lo.

En Tengo va trobar valor per fer-li una pregunta.

– ¿Que li ha passat alguna cosa?

Hi va haver un silenci. A falta de resposta, la pregunta d’en Tengo vagava sense rumb per l’espai. Finalment, l’altre va parlar:

– Per tant, no crec que torni a veure mai més la meva dona. Només volia informar-lo d’això.

Aquell home sabia que en Tengo se n’anava al llit amb la seva esposa, i que allò havia passat una vegada a la setmana, durant un any, aproximadament. D’això, en Tengo n’era ben conscient. Tanmateix, sorprenentment, a la seva veu no hi havia enuig, ni ràbia, sinó alguna cosa d’una mena completament diferent: una imatge objectiva, més que no pas un sentiment personal; la imatge, per exemple, d’un jardí descuidat, en molt mal estat, o del llit sec d’un riu, després d’una gran inundació.

– No ho acabo d’entendre…

– Doncs, val més que ho deixi així -va dir l’home, com si volgués evitar que en Tengo continués parlant. Li va captar una ombra de cansament a la veu.- Li vull deixar una cosa clara: la meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte. O sigui que ja ho sap.

– Ja està perduda -va repetir en Tengo, absent.

– Senyor Kawana, jo, personalment, no tenia gens de ganes de fer aquesta trucada. Però no m’hauria quedat tranquil, tancant aquest assumpte sense dir-li res. ¿O es pensa que li he trucat per gust?

Un cop l’altre va haver callat, no es va sentir cap so de l’auricular. Li devia truca des d’un lloc increïblement silenciós, o bé els seus sentiments actuaven com un buit que absorbia totes les ones acústiques del voltant.

En Tengo va pensar que li havia de preguntar alguna cosa. Si no, tot quedaria en aquelles insinuacions sense solta ni volta. No li podia deixar acabar la conversa així. De fet, però, l’home, des del començament, no havia tingut intenció de donar-li cap detall sobre la situació. ¿Què se li podia preguntar, a algú que no pensava explicar res? ¿Què s’havia de dir, quan es parlava al buit? Mentre en Tengo s’espremia el cervell per trobar les paraules adequades, la trucada es va interrompre sense cap avís previ. L’home havia penjat l’auricular sense dir res i havia desaparegut de la presència d’en Tengo, potser per sempre.