Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va regar el ficus per última vegada i va posar la Sinfonietta de Janacek al tocadiscos. S’havia desfet de tots els discos que tenia, i només havia guardat aquell fins al final. Va tancar els ulls i es va concentrar en la música. Es va imaginar el vent solcant les planures de Bohèmia. Va pensar que meravellós seria poder caminar amb en Tengo per un lloc com aquell, sense aturar-se mai. Evidentment, tindrien les mans agafades. Només hi hauria el vent bufant per les planures i l’herba verda i tova que el vent agitaria sense fer soroll. L’Aomame notaria amb tota claredat l’escalfor de la mà d’en Tengo dins la seva. I l’escena es fondria silenciosament a negre, com en un final feliç de pel·lícula.

Després, l’Aomame es va estirar al llit, es va arrupir com si fos una pilota i va dormir trenta minuts. No va somiar res: aquell son no necessitava somnis. Quan es va despertar, el rellotge marcava dos quarts de cinc. Amb els ous, el pernil i la mantega que quedaven a la nevera es va preparar uns ous ferrats amb pernil. Es va beure un suc de taronja directament del bric. El silenci de després de la migdiada era estranyament pesant. Quan va posar la ràdio, va començar a sonar un concert per a corda de Vivaldi. El piccolo feia un trinat lleuger com el refilet d’un petit ocell. Li va semblar que aquella música servia per emfatitzar la irrealitat d’aquella realitat que estava vivint.

Després de rentar i endreçar els plats, es va dutxar i es va posar la roba que feia setmanes que tenia preparada per a aquell dia. Era roba senzilla i còmoda: uns pantalons de cotó d’un blau clar i una brusa de màniga curta sense floritures. Es va recollir els cabells cap amunt i s’hi va posar un passador. No es va posar accessoris. En lloc de llançar la roba que havia portat fins llavors al cistell de la bugada, en va fer una pilota i la va ficar en una bossa d’escombraries de plàstic negre; ja la llençaria en Tamaru. Es va tallar bé les ungles i es va raspallar les dents a consciència. També es va netejar les orelles. Es va arreglar les celles amb unes tisoretes, es va posar una mica de crema a la cara i es va tirar unes quantes gotes, molt poques, de colònia al coll. Es va examinar tots els detalls de la cara des de diversos angles per estar segura que no hi havia res que estigués malament. Després va agafar la bossa d’esport de plàstic amb el logo de la marca Nike i va sortir de l’apartament.

Quan es va girar per última vegada davant la porta, va pensar que ja no hi tornaria mai més. Així que ho va pensar, li va semblar que l’apartament no podia ser més desolador: era com una presó que només es podia tancar des de dins. No hi havia ni un sol quadre penjat, ni un sol gerro; tan sols, a la terrassa, un ficus que havia comprat rebaixat en lloc de peixets de colors. No s’acabava de creure que hagués viscut durant anys, sense sentir-se especialment insatisfeta o fora de lloc, en un indret com aquell.

«Adéu», va dir en veu baixa. No s’acomiadava de l’apartament, sinó d’ella mateixa, que hi havia viscut.

Després, durant uns dies, no hi va haver cap novetat. En Tengo no va tenir cap notícia, no va rebre cap mena de missatge, ni d’en Komatsu, ni del professor Ebisuno, ni tampoc de la Fukaeri. Potser tots s’havien oblidat d’ell i se n’havien anat a la lluna; tot i que, si realment era així, ell tampoc no hi hauria tingut res a dir. Però no podia ser que tot rutllés tan bé: segur que no se n’havien anat tots a la lluna. L’únic que passava era que tots anaven massa enfeinats, amb tantes coses com havien de fer, i ningú no tenia prou temps ni prou consideració per molestar-se a informar en Tengo de res.

Tal com li havia suggerit en Komatsu, en Tengo intentava llegir cada dia els diaris, almenys; però, com a mínim en els que llegia ell, ja no hi havia cap notícia relacionada amb la Fukaeri. Els diaris són un mitjà que es llança corrents sobre les coses que «passen», però que té una actitud relativament passiva davant d’aquelles que «continuen». Precisament per això, el missatge mut que s’hi podia llegir era: «De moment, no ha passat res important». Com que no tenia televisor, en Tengo no podia saber de cap manera quin tractament en feien, els informatius de les diverses cadenes.

Gairebé totes les revistes de publicació setmanal van parlar del cas de la Fukaeri, però, en realitat, en Tengo no se les va ni mirar; només va veure els titulars sensacionalistes que sortien als diaris per anunciar les revistes, i que deien coses com: «Tota la veritat sobre la desaparició de la bella autora del gran èxit de vendes», o «¿On és Fukaeri, l’autora de disset anys de Crisàlide d’aire?», o bé «El passat ocult de la jove autora en parador desconegut». Uns quants anuncis incloïen fins i tot una fotografia de la Fukaeri, totes fetes el dia de la roda de premsa. No és que no li interessés gens saber què deien aquells articles, evidentment, però no va tenir prou ganes per anar expressament a gastar-se els diners per comprar totes les revistes. Si hi havia alguna cosa de què en Tengo hagués d’estar informat, segurament en Komatsu l’avisaria al moment. I si en Komatsu no li havia dit res, era que no hi havia cap novetat. És a dir, que encara ningú no s’havia adonat del fet que (suposadament) Crisàlide d’aire l’havia reescrit un negre.

Pel que deien els titulars, semblava que, de moment, l’atenció dels mitjans de comunicació es concentrava en qüestions com que el pare de la Fukaeri havia estat un conegut activista del moviment extremista, que havia crescut apartada del món, en una comuna al mig de les muntanyes de Yamanashi, o que actualment el seu tutor era el professor Ebisuno, un antropòleg cultural que durant una època havia estat força famós. I que, mentre la seva bella i misteriosa autora, encara adolescent, es trobava en parador desconegut, Crisàlide d’aire continuava ben instal·lada a les llistes dels llibres més venuts. De moment, amb aquests continguts els articles ja atreien prou l’atenció del públic.

Tanmateix, si la desaparició de la Fukaeri s’allargava gaire, segurament seria tan sols una qüestió de temps que comencessin a buscar altres menes d’informació, i llavors la cosa es complicaria. Per exemple, si algú anés a investigar a l’escola on havia anat la Fukaeri, sortiria a la llum que tenia un problema de lectura, i que, precisament per això, pràcticament no havia assistit a classe. Potser fins i tot sortirien les notes que havia tret a la classe de llengua, o les redaccions que havia escrit -suposant, és clar, que n’hagués arribat a escriure-. I, naturalment, sorgiria el dubte de «¿no és estrany, que una noia que té problemes de lectura escrigui amb un estil tan acurat?». I si s’arribava fins aquí, no calia tenir una imaginació excepcional per formular la hipòtesi de «potser l’ha ajudat alguna altra persona».

Evidentment, primer anirien a buscar en Komatsu, per fer-li aquestes preguntes, perquè era l’editor que havia portat Crisàlide d’aire i s’havia encarregat de tots els detalls a l’hora de publicar-lo. I, segurament, en Komatsu diria que no en sabia res; afirmaria, amb expressió tranquil·la, que s’havia limitat a fer arribar al jurat l’original que els havia enviat la Fukaeri, i que no sabia res del procés de redacció de l’obra. Tots els editors amb anys d’experiència a les espatlles tenien, més o menys, aquesta habilitat, però en Komatsu era molt bo a l’hora de dir una mentida sense canviar gens ni mica l’expressió de la cara. Segurament, després correria a trucar a en Tengo i li diria: «Ei, Tengo, l’aigua ens està a punt d’arribar al coll», o alguna cosa per l’estil. I ho diria amb una entonació teatral, com si trobés divertit tot aquell desgavell.