Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va continuar un moment amb l’orella a l’auricular inert. Potser sentiria alguna cosa, si algú estava escoltant la trucada. Va contenir la respiració i va parar l’orella, però no va sentir cap soroll sospitós que ho pogués fer pensar; només sentia els batecs del seu propi cor. Escoltant aquells batecs es va sentir com un lladre miserable que hagués entrat de nit, d’amagat, a casa d’algú altre: s’estava amagat a l’ombra, contenint la respiració, esperant que tothom estigués profundament adormit.

Per tranquil·litzar-se, en Tengo va fer bullir aigua i es va preparar te verd. Després va agafar la tassa, es va asseure a taula i va reproduir mentalment totes les parts de la conversa que havia mantingut per telèfon, per ordre, des del principi.

«La meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte», havia dit l’home. «En cap concepte»: aquesta, especialment, era l’expressió que confonia en Tengo. Hi notava alguna cosa fosca i llefiscosa.

Pel que semblava, el que en Yasuda li havia volgut comunicar a en Tengo era que, suposant que la seva dona el volgués tornar a visitar, li seria impossible de fer-ho, a la pràctica. Però, ¿per què, i de quina manera, li seria impossible? ¿Què volia dir, exactament, que estava perduda? Al fons del cervell d’en Tengo es va dibuixar la imatge de la Kyôko Yasuda greument ferida per culpa d’un accident, patint una malaltia incurable, amb la cara totalment deformada a causa de la violència. Anava en cadira de rodes, havia perdut una part del cos, tenia tot el cos embenat perquè no es pogués moure. O bé era en un soterrani, lligada amb una cadena gruixuda, com si fos un gos. Tanmateix, totes aquestes fantasies eren massa desbocades per poder ser possibles.

La Kyôko Yasuda -en Tengo havia passat a pensar-hi fent servir el nom i el cognom- gairebé mai no li parlava del seu marit. En Tengo no en sabia absolutament res, de la feina que feia, l’edat que tenia, la cara, el caràcter, el lloc on l’havia conegut o quan s’havien casat. No sabia si era prim o gras, si era alt o baix, si era guapo o no ho era, si el matrimoni s’entenia o no. L’únic que sabia era que ella no tenia problemes econòmics -de fet, més aviat semblava anar força bé de diners- i que no semblava gaire satisfeta amb la freqüència, o la qualitat, de les relacions sexuals que mantenia amb el seu marit. Tanmateix, tot allò eren suposicions. En Tengo i ella havien passat moltes hores d’aquelles tardes parlant de temes diversos al llit, però el seu marit no s’havia convertit en tema de conversa cap vegada. I en Tengo tampoc no hi havia tingut gens d’interès, en aquestes coses. Si podia ser, s’estimava més no saber com era l’home a qui estava robant la dona; pensava que era una qüestió gairebé d’educació. En les circumstàncies en què es trobava ara, però, lamentava no haver-li fet ni una sola pregunta sobre el seu marit (només que li hagués fet, segurament ella li hauria respost amb força franquesa). ¿Era gelós, aquell home? ¿Era possessiu? ¿Tenia tendència a ser violent?

En Tengo va intentar posar-se al lloc de l’home. ¿Com se sentiria, ell, si es trobés al seu lloc? És a dir: si tingués una dona, dues filles petites i una vida em família força normal i tranquil·la, però llavors descobrís que la dona se n’anava al llit amb un altre home una vegada a la setmana. Que l’home era deu anys més jove que ella. Que la relació havia durat una mica més d’un any. Suposant que es trobés en una situació com aquesta, ¿com es trobaria, ell? ¿Quins sentiments l’envairien? ¿Una ràbia intensa? ¿Una profunda decepció? ¿Una tristesa infinita? ¿Ganes de riure sardònicament? ¿Un sentiment real de pèrdua? ¿O bé una barreja d’emocions difícils de separar?

Per molt que hi pensés, no aconseguia imaginar-se quin sentiment podria experimentar, en aquella situació. El que totes aquelles suposicions li van fer venir a la ment va ser la imatge de la seva mare amb unes calces blanques, deixant que un jove desconegut li xuclés els mugrons. Tenia un pit abundant i els mugrons grossos i durs. Al rostre hi havia dibuixat un somriure extàtic. Tenia la boca mig oberta, i els ulls tancats. Els llavis, que li tremolaven una mica, feien pensar en una vagina. Al seu costat, en Tengo dormia. Era com una relació de causa i efecte, va pensar. Aquell jove misteriós devia ser el Tengo d’ara, i la dona que en Tengo abraçava, la Kyôko Yasuda. L’estructura era la mateixa: l’únic que canviaven eren els personatges. Per tant, doncs, ¿era la seva vida una encarnació de la imatge latent que duia a dins, i consistia solament a plasmar-la? ¿I fins a quin punt era culpa seva, que la Kyôko Yasuda estigués perduda?

No va poder dormir. La veu d’en Yasuda encara li ressonava a l’oïda. Les seves insinuacions li pesaven massa, i les paraules que li havia dit estaven tenyides d’una estranya versemblança. Va pensar en la Kyôko Yasuda; va recordar la seva cara, i tots els detalls del seu cos. L’havia vista per última vegada feia dos divendres. Com sempre, s’ho havien agafat amb calma mentre eren al llit. Tanmateix, després de la trucada del seu marit, tenia la sensació que aquella trobada havia tingut lloc en un passat molt llunyà, com si fos una memòria històrica.

Els elapés que havia portat per escoltar-los amb ell al llit eren al prestatge dels discos. Tots eren discos de jazz de feia molt de temps: Louis Armstrong, Billy Halliday -en aquest també hi col·laborava Bernie Bigard com a músic d’acompanyament-, un disc de Duke Ellington de la dècada dels quaranta… Tots els havia escoltat moltes vegades, i estaven molt ben cuidats. Les solapes estaven una mica descolorides pel pas del temps, però els discos semblaven nous. Mentre els agafava i en contemplava les solapes, en Tengo es va anar fent a la idea que segurament no la tornaria a veure mai més.

Evidentment, en Tengo no estimava la Kyôko Yasuda en el sentit estricte de la paraula. Mai no havia pensat que volia viure amb ella, o que li seria molt difícil separar-se’n, o res per l’estil. Tampoc no havia sentit una intensa passió per ella. Però s’havia acostumat a la presència d’aquella amiga més gran que ell, i li havia anat agafant afecte sense ni adonar-se’n. Que ella vingués al seu apartament una vegada a la setmana i passessin unes hores junts al llit s’havia convertit en una part de la seva rutina que esperava amb il·lusió. Allò era força insòlit, per a en Tengo: ell no solia sentir-se tan bé, amb les dones. La majoria, tant si hi mantenia relacions sexuals com si no, el feien sentir incòmode, i per tenir sota control aquella sensació d’incomoditat havia de mantenir tancada una part del seu interior. O, dit d’una altra manera, havia de mantenir tancades amb pany i clau unes quantes de les habitacions que integraven la seva psique. Quan era amb la Kyôko Yasuda, però, no li calia prendre’s tantes molèsties. Ella semblava acceptar d’entrada tot allò que volia en Tengo, i tot el que no volia. Per tant, ell considerava que havia tingut molta sort, havent-la conegut.

Tanmateix, havia passat alguna cosa, el que fos, i l’havia perduda. Per alguna raó, ella ja no tornaria més al seu apartament, «en cap concepte». I, segons el seu marit, era millor que en Tengo no en sabés la raó, ni les conseqüències que podia comportar.

El telèfon va tornar a sonar quan en Tengo, que continuava sense poder dormir, estava assegut a terra escoltant el disc de Duke Ellington a un volum baix. El rellotge de paret marcava les onze i dotze minuts. A part d’en Komatsu, no se li acudia ningú més que li pogués trucar a aquella hora. Però, per la manera com sonava el telèfon, no semblava que la trucada hagués de ser d’en Komatsu. Potser era d’aquell home, en Yasuda, que s’havia descuidat de dir-li alguna cosa a en Tengo. Si hagués pogut, no hauria agafat el telèfon. La seva experiència era que les trucades que et feien a aquella hora no servien mai per tranquil·litzar-te. Tot i així, però, quan va pensar en la situació en què es trobava, es va adonar que no tenia cap més remei que despenjar l’auricular.