Haruki Murakami - 1Q84

De vegades, en Tengo tenia la sensació que realment en Komatsu s’ho passava bé, amb aquell embolic. En ocasions li notava una mena d’impuls autodestructiu. Potser, en el fons, volia que esclatés un escàndol ben sucós i tots els implicats saltessin volant pels aires: tenia aquesta faceta, en Komatsu. Però, al mateix temps, era un realista que tenia les coses clares. Volgués el que volgués, a la pràctica no s’acostaria tan fàcilment a l’abisme on podia caure.

O potser estava intentant salvar-se ell tot sol, fos com fos. En Tengo no ho sabia, com pensava esquivar els riscos que comportava tot aquell assumpte. Potser en Komatsu seria capaç d’aprofitar les circumstàncies que fossin -un escàndol per estafa, la seva caiguda com a editor- a favor seu. No era pas un home digne de confiança, ni tenia cap dret a retreure res al professor Ebisuno. Igualment, però, si comencés a aparèixer cap ombra de dubte sobre l’autoria de Crisàlide d’aire, sens dubte en Komatsu es posaria en contacte amb ell. En Tengo n’estava força segur, d’això. Fins ara, per a en Komatsu, ell havia estat una eina útil i eficient, però ara també s’havia convertit en el seu taló d’Aquil·les. Si en Tengo cantés tot el que havia passat, en Komatsu quedaria d’esquena a la paret, sense escapatòria possible, i, per tant, no el podia deixar de banda. Per tant, en Tengo en tenia prou d’esperar que en Komatsu es posés en contacte amb ell. Mentre no sonés el telèfon, l’aigua encara no els arribava al coll.

En Tengo estava més interessat a saber què feia el professor Ebisuno. Sens dubte, el Professor, per mitjà de la policia, estava fent avançar el cas. De ben segur que s’havia afanyat a comentar-los la possibilitat que hi hagués una relació entre la desaparició de la Fukaeri i Sakigake. Intentava fer servir el cas de la Fukaeri per trencar les fortíssimes defenses del grup Sakigake. ¿Devia estar seguint aquesta línia d’investigació, la policia? Sí, segurament. Els mitjans ja n’anaven plens, de la relació entre la Fukaeri i Sakigake; si la policia no la investigués i després es descobrís que aquesta era la línia que havia portat a descobriments importants, seria durament criticada per negligència. Però, de tota manera, la investigació es devia portar de manera discreta, evitant publicitat. Per tant, per molt que en Tengo llegís els setmanaris o mirés els telenotícies, no hi sortiria cap informació nova que fos rellevant.

Un dia, en tornar a casa havent acabat la feina a l’acadèmia, en Tengo es va trobar un sobre gruixut a la bústia de l’entrada. El remitent era en Komatsu, i al sobre hi havia el logotip de la seva empresa i sis timbres de correu urgent. En entrar a l’apartament i obrir-lo, va descobrir que hi havia còpies de les crítiques de Crisàlide d’aire. També hi havia una carta d’en Komatsu, però estava escrita amb la seva lletra desgavellada de sempre i va trigar força a llegir-la.

Tengo,

De moment, no hi ha hagut moviments importants. Encara no s’ha descobert on és la Fukaeri. Els setmanaris i les televisions s’ocupen sobretot del tema del seu passat. Per sort, això no ens perjudica. El llibre es ven moltíssim; arribats a aquest punt, no sé pas si me n’hauria d’alegrar o no, però els de l’editorial estan molt contents i el president m’ha fet arribar un sobre amb diners i una carta d’agraïment. Fa més de vint anys que treballo en aquesta empresa, però és la primera vegada que el president em felicita. M’agradaria veure quina cara farien, tota aquesta colla, si sabessin la veritat.

En aquest sobre t’incloc totes les crítiques i els articles que han sortit fins ara de Crisàlide d’aire. Llegeix-te’ls quan tinguis un moment, perquè et pot servir per aprendre’n. Segur que hi trobaràs coses que et poden interessar molt, a tu. I si tens ganes de riure, també hi trobaràs unes quantes coses per poder-ho fer.

Vaig demanar a una persona que conec que investigués aquella Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts que va sortir mentre parlàvem. Aquesta organització va ser creada fa uns quants anys, té reconeixement oficial i realment duu a terme diverses activitats. També tenen una oficina, i a finals d’any presenten una memòria anual. Cada any escullen uns quants investigadors o creadors i els concedeixen un ajut econòmic; com a mínim, això és el que diuen. No se sap d’on treuen els diners. Sigui com sigui, la persona que m’ho va investigar em va dir directament que la cosa li feia mala espina. També és possible que sigui una organització pantalla creada només per desgravar. Fent una investigació exhaustiva segurament en descobriríem més coses, però jo no tinc temps per dedicar-m’hi. De tota manera, tal com et vaig dir quan vam parlar, en sembla molt estrany que aquesta organització et vulgui donar tres milions de iens a tu, que ets un autor que no coneix ningú. De ben segur que tramen alguna cosa. Tampoc no puc negar la possibilitat que Sakigake hi tingui alguna cosa a veure. Si és això, vol dir que s’ensumen que tu tens alguna relació amb Crisàlide d’aire. Sigui com sigui, el més intel·ligent seria no tenir tractes amb aquesta gent.

En Tengo va tornar a ficar la carta d’en Komatsu al sobre. ¿Com era, que s’havia molestat a escriure-li una carta? Potser havia aprofitat que li enviava les crítiques per posar la carta al sobre, però no feia per a ell. Si li havia de dir res, n’hi hauria hagut prou que li truqués, com feia sempre. Escrivint una carta com aquella estava deixant una prova potencial. No podia ser que una persona tan cautelosa com ell no hi hagués caigut. O potser li havia fet menys por deixar una prova que no pas la possibilitat que el telèfon estigués punxat.

Va mirar el telèfon. ¿L’hi havien punxat? No se li havia acudit que li estiguessin escoltant les trucades. Ara que hi pensava, però, feia una setmana que no li havia trucat ningú. Potser tothom ho sabia, que el seu telèfon estava intervingut. Ni tan sols la seva amiga, a qui agradava tant parlar amb ell per telèfon, li havia trucat ni una sola vegada.

I no era només això. Divendres de la setmana passada no havia vingut al seu apartament, cosa que no havia passat mai. Si alguna circumstància li impedia anar-hi, sempre, sens falta, li trucava amb antelació. Generalment era perquè alguna filla tenia un refredat i no podia anar a l’escola, o perquè li havia vingut la regla de sobte, o alguna cosa per l’estil. Però, aquell divendres, senzillament no s’havia presentat, sense ni tan sols avisar-lo. En Tengo l’esperava amb el modest dinar que havia preparat, però al final no hi va anar. Potser li havia sorgit un imprevist d’última hora, però no era normal que no li digués res, ni abans ni després. I ell no es podia posar en contacte amb ella.

En Tengo va deixar de pensar en la seva amiga i en el telèfon, es va asseure a la taula de la cuina i va començar a llegir les còpies de les crítiques que havia rebut en l’ordre en què estaven. Estaven ordenades per la data, i al marge superior esquerre hi havia escrit en bolígraf el nom del diari o revista on havien aparegut i la data de publicació. Potser ho havia fet fer a alguna noia que tinguessin treballant a temps parcial. En Komatsu no la faria mai, una tasca tan entretinguda com aquella. Gairebé tot el contingut de les crítiques era favorable. La majoria de crítics elogiaven la profunditat de la història i valoraven positivament la precisió de l’estil de l’obra, fins al punt que diversos articles afirmaven que «és increïble que aquesta obra hagi estat escrita per una noia de disset anys».

En Tengo va pensar que no anaven gaire desencaminats.

També hi havia un article que parlava d’un «François Sagan que respira l’atmosfera del realisme màgic». Assenyalava que sobre alguns punts es podien expressar certes reserves, i que hi havia algun defecte comprensible, com ara el sentit no prou clar d’alguna frase, però la valoració que feia de l’ambient de l’obra en conjunt semblava força favorable.