Haruki Murakami - 1Q84

Va fullejar el diari del matí de cap a cap, però no hi va veure cap article que digués res sobre la mort de l’Ayumi. Semblava que no hi havia progressos en la investigació, per ara. Segurament, les revistes setmanals s’hi tirarien a sobre aviat, explotant el vessant grotesc de l’incident: una jove policia en actiu havia mort estrangulada en un hotel de cites de Shibuya, completament despullada, mentre practicava un joc sexual amb manilles. L’Aomame, però, no tenia gens de ganes de llegir aquella mena d’articles morbosos. Des que havia passat allò, havia decidit no engegar el televisor: no volia sentir la presentadora, amb una veu aguda i artificial, explicant-li com havia mort l’Ayumi.

Evidentment, volia que trobessin el criminal. Havia de ser castigat fos com fos. Però, ¿què en trauria, que el detinguessin, fos jutjat i se sabessin tots els detalls de l’assassinat? Tant era el que li fessin: l’Ayumi no ressuscitaria. Això era evident. I segur que la sentència seria molt lleugera: dirien que no havia estat un assassinat, sinó una mort per imprudència. Encara que ni tan sols una condemna de mort no serviria de compensació. L’Aomame va tancar el diari, va recolzar els colzes a la taula i es va aguantar el cap amb les mans durant una estona. Va pensar en l’Ayumi, però ja no li sortien les llàgrimes: només estava enfadada.

Encara li quedava força temps, fins a les set de la tarda, i no tenia res a fer fins llavors. No tenia cap activitat al club esportiu. Ja havia deixat la petita bossa de viatge i la bandolera a l’armariet de l’estació de Shinjuku, tal com li havia dit en Tamaru. A dins de la bossa hi havia els feixos de bitllets i mudes de roba per a uns quants dies. Cada tres dies havia anat a l’estació de Shinjuku per posar més diners a l’armariet automàtic, i cada cop n’havia comprovat el contingut. No calia que netegés l’apartament, i, encara que hagués volgut cuinar, la nevera era pràcticament buida. A part del ficus, a l’apartament gairebé no hi quedava res que fes pensar que hi vivia algú. També havia llençat tot allò que es podia relacionar amb ella. Tots els calaixos eren buits. Demà, ella ja no seria allà, i segurament no hi quedaria cap rastre de la seva presència.

Tenia la roba que s’havia de posar aquell vespre ben plegada i apilada damunt del llit. Al costat hi havia una bossa d’esport blava. A dins, hi tenia totes les coses que necessitava per fer la sessió d’estiraments. Ho va tornar a comprovar per si de cas: un xandall de punt, una estora de ioga, una tovallola grossa i una petita funda dura amb el picador de gel llarg i prim a dins. Hi era tot. Va treure el picador de gel de la funda, va llevar-ne el tap de suro i va confirmar, tocant-ne l’agulla amb la punta del dit, que continuava estant ben esmolada. Tot i així, per estar-ne completament segura, va esmolar-la una mica fent servir la pedra d’esmolar més petita de totes les que tenia. Es va imaginar la punta de l’agulla enfonsant-se sense fer gens de soroll, com si la xuclessin, en aquell punt tan precís del clatell de l’home. Tot s’acabaria en un instant, com sempre: sense crits, sense sang, tan sols amb un espasme momentani. Va tornar a clavar el suro a la punta de l’agulla i la va desar a la funda amb molt de compte.

Tot seguit va treure la Heckler & Koch de la capsa de sabates on estava embolicada amb una samarreta i va introduir amb molta destresa els set cartutxos de nou mil·límetres al carregador. Un cartutx va entrar a la recambra amb un soroll sec. Va treure el fiador i el va tornar a passar. Va embolicar la pistola amb un mocador blanc i la va ficar en una bossa de plàstic. Al damunt hi va posar la muda de roba interior de manera que no es veiés la pistola.

¿Havia de fer res més?

No se li va acudir res. Va anar a la cuina i es va preparar un cafè. Després es va asseure a la taula i se’l va prendre amb un croissant.

Va pensar que segurament aquella seria la seva última feina; la més important, i la més difícil. Quan acabés aquella missió, no caldria que matés ningú més.

No sentia cap recança, pensant que perdria la pròpia identitat. En cert sentit, fins i tot en tenia ganes. Ni el seu nom ni la seva cara li agradaven especialment, i en el seu passat no hi havia ni una sola cosa que li sabés greu de perdre. Potser aquella reinicialització de la seva vida era precisament el que estava esperant.

Per curiós que semblés, l’únic de si mateixa que, si podia ser, no voldria perdre, eren aquells dos pits raquítics. Sempre, des que tenia dotze anys, s’havia sentit insatisfeta de la forma i la mida dels seus pits. Sovint es preguntava si no viuria la vida amb més tranquil·litat, si tingués uns pits una mica més grossos. Tanmateix, quan realment se li havia presentat la possibilitat de canviar de mida de pit -una elecció que anava acompanyada d’un cert grau de necessitat-, s’havia adonat que no tenia gens de ganes de canviar-la. Ja li anaven bé, així. Tenien la mida perfecta.

Es va tocar els dos pits per damunt del top. Eren els mateixos pits de sempre. Tenien la forma de dos panets que no haguessin acabat de llevar perquè les proporcions dels ingredients de la massa no eren les correctes. A més a més, el dret i l’esquerre tenien una mida una mica diferent. L’Aomame va fer que no amb el cap. No li importava: ella era així.

¿Què li quedaria, a part d’aquells pits?

Evidentment, li quedaria el record d’en Tengo; el tacte de la seva mà; els forts batecs del cor; l’ànsia que ell l’abracés. Encara que es convertís en una altra persona, no li podrien arrabassar el que sentia per en Tengo. Aquella era la principal diferència entre l’Ayumi i ella, va pensar. Al nucli de la seva identitat no hi havia buidor, ni un erm sense rastre d’humitat: al nucli de la seva identitat hi havia amor. Ella continuaria estimant, com sempre, aquell nen de deus anys que es deia Tengo; en continuaria estimant la força, la intel·ligència, l’amabilitat. Ell no existia, aquí. Però un cos que no existeix no es pot destruir, i les promeses que no s’han fet no es poden trencar.

El Tengo de trenta anys que vivia a dins de l’Aomame no era el Tengo real: no era més que una hipòtesi, una imatge que potser ella s’havia inventat completament. Encara conservava aquella força, aquella intel·ligència, aquella amabilitat, i ara tenia els braços forts, el pit ample, els genitals ferms d’un adult. Sempre que l’Aomame ho volia, ell era al seu costat, i l’abraçava amb força, li acariciava els cabells, la besava. L’habitació on es trobaven sempre era a les fosques, i l’Aomame no veia en Tengo. L’únic que en veia eren les ninetes: fins i tot a dins de la foscor veia aquelles ninetes càlides. Mirava dins aquelles ninetes i, al fons, veia el món que ell observava.

Si, de vegades, l’Aomame sentia unes ganes irrefrenables d’anar-se’n al llit amb homes, potser era perquè volia conservar tan pura com fos possible la imatge d’en Tengo que guardava a dintre seu. Potser les nits boges amb desconeguts li permetien alliberar-se del desig que envaïa el seu cos. Volia estar a soles amb en Tengo en el món tranquil i secret que sorgia després d’aquell alliberament, en una intimitat lliure de tota preocupació. Com a mínim, això era al que aspirava.

L’Aomame va passar les hores de la tarda que li quedaven pensant en en Tengo. Es va asseure en una de les cadires d’alumini de la petita terrassa i va pensar en ell mentre mirava el cel, escoltava el soroll dels cotxes i, de tant en tant, agafava entre els dits una fulla del pobre ficus. Al cel encara no hi havia cap lluna; faltaven unes quantes hores perquè sortissin. Es va preguntar on seria, l’endemà, a aquella hora. No en tenia ni idea. Però no tenia cap importància, perquè en Tengo existia, en algun lloc del món.