Haruki Murakami - 1Q84

Va picar una gran quantitat de gingebre amb el ganivet de cuina. Després va tallar api i xampinyons a trossos de la mida adequada. També va picar coriandre. Va pelar les gambes i les va rentar amb aigua de l’aixeta; va estendre un paper de cuina i les va posar en filera, d’una en una, tan ben disposades com els soldats d’un exèrcit. Quan els grans de soia van estar bullits, els va escórrer amb un colador i els hi va deixar perquè es refredessin. Després va posar a escalfar una paella grossa, hi va tirar oli de sèsam blanc i el va escampar per tot el fons. Va fregir-hi el gingebre que havia tallat a foc lent, molt a poc a poc.

Va tornar a pensar que tant de bo es trobés l’Aomame ben aviat. No li feia res, que ella es decebés, o que ell també tingués una petita decepció. Tenia ganes de veure-la, passés el que passés. Encara que només fos per saber com li havia anat la vida, on vivia, quines coses l’alegraven, quines la posaven trista. Per molt que tots dos haguessin canviat, o que ja no els fos possible estar junts, el fet que un dia, feia molt temps, a l’aula de l’escola, després de les classes, s’havien intercanviat una cosa molt important, no canviava.

Va posar a la paella l’api i els xampinyons tallats. Va apujar el fogó al màxim i, movent la paella lleugerament, en va remenar el contingut amb energia, fent servir una espàtula de bambú. Ho va salpebrar una mica. Quan les verdures començaven a estar una mica cuites, hi va afegir les gambes que havia deixat per escórrer. Ho va tornar a salpebrar tot i hi va posar un got petit de sake. Hi va tirar un raig de salsa de soia i, per acabar, ho va empolsimar amb coriandre. Va dur a terme totes aquelles operacions de manera mecànica: pràcticament no pensava en el que feia, com un avió que volés amb el pilot automàtic. No era un plat gaire complicat de cuinar. Les seves mans feien els moviments que calien, però el seu cap va estar tota l’estona pensant en l’Aomame.

Quan van estar a punt les gambes amb verdures fregides, les va passar de la paella a un plat gros. Va treure una altra cervesa de la nevera, es va asseure a taula i es va menjar el plat, que encara fumejava, immers en els seus pensaments.

Va pensar que durant els últims mesos s’havien produït uns quants canvis evidents, en ell. Potser es podia dir que per fi havia madurat com a persona, quan ja estava a punt de fer trenta anys. «Déu n’hi do», va pensar, rient-se de si mateix, fent que no amb el cap amb la cervesa tot just començada a la mà. Déu n’hi do. ¿Quant de temps li caldria, per arribar a un grau de maduresa normal, si continuava a aquell ritme?

Fos com fos, però, el que havia desencadenat aquella evolució interna havia estat Crisàlide d’aire. El fet de reescriure la història de la Fukaeri fent servir les seves pròpies paraules li havia fet créixer el desig de donar forma literària a les històries que portava a dintre. D’allí havia nascut una cosa que es podia anomenar ambició. I semblava que el desig de trobar l’Aomame formava part d’aquesta nova ambició. Últimament, per alguna raó, hi pensava sovint, en l’Aomame. Amb qualsevol excusa, la seva ment tornava a aquella aula i a aquella tarda de vint anys enrere, com si fos un home dreçat al trencant de les onades, i la força del mar, en retirar-se, se’l volgués endur.

Al final, en Tengo va deixar la meitat de la segona cervesa i de les gambes amb verdures. Va llençar la cervesa que quedava a la pica, i va posar la resta del menjar en un plat petit, que va cobrir amb film transparent i va guardar a la nevera.

Després de sopar, es va asseure davant de l’escriptori, va encendre el processador de textos i va obrir el document que havia començat a escriure.

S’adonava que tampoc no tenia gaire sentit, reescriure el passat. Era tal com li havia dit la seva amiga casada. Ella tenia raó: per molta passió i molta cura que posés a reescriure el passat, les circumstàncies bàsiques en què es trobava en el present no canviarien. El pas del temps era prou poderós per anul·lar completament els canvis que s’hi introduïen artificialment. Sens dubte, per moltes esmenes que s’hi fessin, acabaria tornant a seguir el seu curs. En Tengo en podia canviar tots els detalls que volgués, que, al capdavall, mai no deixaria de ser ell mateix.

Potser el que havia de fer era plantar-se a la cruïlla del present i observar el passat honestament, i anar escrivint el seu futur per tal de reescriure el passat. No podia seguir cap altre camí.

Constricció i penediment

torturen el meu cor culpable.

Que les meves llàgrimes siguin per a Tu,

fidel Jesús, essències perfumades.

Això era el que deia el text de l’ària de la Passió segons sant Mateu que la Fukaeri li havia cantat l’altre dia. Com que li havia cridat l’atenció, l’endemà en Tengo havia tornat a escoltar el disc que tenia a casa i n’havia buscat la traducció. Era una ària de la primera part de la Passió, «Ungit a Betània». Quan Jesús era a la ciutat de Betània, visitant la casa d’un malalt de lepra, una dona li va vessar un vas de perfum molt car damunt del cap. Els seus deixebles van renyar la dona per haver fet una cosa tan extravagant i inútil, dient-li que podria haver venut el perfum i donar-ne els diners als pobres. Jesús, però, va fer callar els deixebles indignats i els digué que aquella dona havia fet una bona obra, perquè l’havia preparat per a la sepultura.

La dona ho sabia, que Jesús havia de morir al cap de poc. Per això havia de vessar aquell perfum tan valuós damunt del cap de Jesús, com si hi vessés les seves pròpies llàgrimes. Jesús també ho sabia, que faltava poc perquè hagués de recórrer el camí cap a la mort. Per això va dir als deixebles: «En veritat us dic que en qualsevol lloc del món on sigui predicat aquest Evangeli, es preservarà la memòria del que ella acaba de fer».

Evidentment, ells no van poder canviar el futur.

En Tengo va tornar a tancar els ulls, va respirar profundament i va organitzar mentalment les paraules oportunes. Després en va canviar l’ordre i va aconseguir que la imatge que volia transmetre fos més precisa, i el ritme, més exacte.

Va moure els dits a l’aire, sense fer soroll, com si fos Vladimir Horowitz davant de les vuitanta-vuit tecles d’un piano nou de trinca. Després es va decidir i va començar a picar els caràcters.

Va descriure un món en el qual, a la banda est d’un cel que es començava a enfosquir, hi havia dues llunes de costat; va descriure les persones que hi vivien, i la manera com hi transcorria el temps.

«En veritat us dic que en qualsevol lloc del món on sigui predicat aquest Evangeli, es preservarà la memòria del que ella acaba de fer».

Un cop l’Aomame va acceptar com a real la mort de l’Ayumi, durant un temps dins seu es va produir una mena d’ajustament mental. Quan a la fi es va acabar aquest procés, va començar a plorar. Va plorar en silenci, tapant-se la cara amb les mans, sense fer cap so, amb les espatlles que li tremolaven una mica. Com si no volgués que ningú, al món, s’adonés que plorava.

Tenia la cortina completament passada, sense deixar-hi cap escletxa, però tot i així no sabia qui, i des d’on, la podia estar mirant. Aquella nit va plorar sense parar amb el diari del vespre obert al davant. De vegades no ho podia evitar i somicava, però després plorava sense fer cap so. Les llàgrimes li corrien per les mans i queien damunt el diari.

No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa. En conseqüència, era força insòlit que vessés cap llàgrima. En canvi, així que es posava a plorar, no hi havia manera que parés. No havia plorat tant temps seguit des que s’havia suïcidat la Tamaki Ootsuka. ¿Quants anys en devia fer? No se’n recordava. Tant era: havia estat feia molt de temps. Aquella vegada havia plorat sense aturador, uns quants dies seguits. Sense menjar res, sense sortir de casa, només bevent de tant en tant l’aigua que havia perdut en forma de llàgrimes i fent dormides curtes, com si es desmaiés. La resta del temps, havia plorat sense descans. I no ho havia tornat a fer des de llavors.