Haruki Murakami - 1Q84

Però, a partir de la universitat, cada vegada hi va anar pensant menys sovint, en l’Aomame. La raó principal va ser que es va començar a fer amb noies de carn i ossos, i a mantenir-hi relacions sexuals. Físicament ja era un home adult, i, naturalment, la imatge d’una nena prima de deu anys, vestida amb roba de gimnàstica, estava massa lluny d’ell per continuar sent l’objecte del seu desig.

Tanmateix, mai no havia tornat a experimentar una emoció tan intensa com la que havia sentit quan l’Aomame li havia agafat la mà a l’aula de l’escola primària. Ni mentre era a la universitat, ni des que n’havia sortit fins aleshores, cap ni una de les noies amb qui s’havia relacionat li havia causat una impressió tan viva com la que li havia deixat aquella nena. En aquelles noies, en Tengo no hi trobava allò que en realitat buscava. Algunes eren boniques; algunes, molt afectuoses; a algunes, ell els havia importat molt. Però, al capdavall, totes havien arribat i totes havien marxat, com ocells amb plomes de colors vius que s’haguessin aturat en una branca i s’haguessin envolat de nou, per anar-se’n a alguna altra banda. Ni elles havien pogut satisfer en Tengo, ni ell, tampoc, havia pogut satisfer-les a elles.

Fins i tot ara, que ja estava a punt de complir trenta anys, hi havia vegades, quan no feia res i quedava amb la ment absorta, que se sorprenia de sobte a si mateix pensant, sense adonar-se’n, en aquella nena de deu anys. En el dia que aquella nena, a l’aula, després de les classes, li havia agafat molt fort la mà i l’havia mirat directament als ulls, amb les ninetes plenes de llum. O en el seu cos prim, vestit amb roba de gimnàstica. O en quan caminava per la zona comercial d’Ichikawa, al darrere de la seva mare, els diumenges al matí. Sempre tenia els llavis tancats amb fermesa i els ulls miraven cap a un lloc qualsevol.

En aquelles ocasions, en Tengo pensava que, pel que es veia, el seu cor no es podia oblidar d’aquella nena. I encara es retreia no haver-li dit mai res, al passadís de l’escola. Si li hagués dit alguna cosa, potser la seva vida hauria estat diferent de com era ara.

Aquella vegada havia recordat l’Aomame perquè havia anat al supermercat a comprar llavors de soia. Mentre les triava, havia pensat en ella sense voler. I, sense adonar-se’n, mentre agafa la bossa de grans de soia s’havia quedat palplantat, somiant despert. No sabia quanta estona s’hi havia estat. El va fer tornar en si la veu d’una dona que li demanava que s’apartés. L’embalum del seu cos li impedia arribar fins al prestatge de la soia.

En Tengo va deixar de pensar-hi, es va disculpar, es va posar la bossa de grans de soia a la cistella i se la va endur a la caixa amb els altres productes que havia comprat: gambes, llet, tofu, enciam i galetes salades. Va esperar el torn per pagar barrejat amb les mestresses de casa del veïnat. Era just l’hora del vespre que hi havia més gent i l’encarregat de la caixa era nou i no en sabia gaire, i s’havia format una llarga cua, però a en Tengo no el va molestar especialment.

¿La reconeixeria, a primera vista, l’Aomame, si hagués estat a la cua de la caixa? No ho sabia. Ja feia vint anys que no s’havien vist. La probabilitat que es reconeguessin era força petita, segurament. I si es creuessin i ell pensés que potser era ella, ¿s’atreviria a dir-li alguna cosa, allà mateix, de sobte? Això tampoc no ho tenia gaire clar. Potser reaccionaria massa tard, i passaria pel seu costat sense dir-li res, i potser després s’ho tornaria a retreure amargament, dient-se que per què no li havia dit alguna cosa, quan l’havia vista.

En Komatsu li deia sovint que el que li faltava era iniciativa i ambició. Potser tenia raó. Quan dubtava, pensava: «Bah, tant és», i ho deixava córrer molt fàcilment. Tenia aquest caràcter.

Però, si per casualitat, es trobessin en algun lloc, i tinguessin la sort de reconèixer-se, potser li ho confessaria tot sincerament, sense amagar res, tal com era. Entrarien en alguna cafeteria, o en algun lloc que fos a prop -evidentment, si ella tenia temps i acceptava la invitació d’en Tengo-, i prendrien alguna cosa mentre parlaven.

Tenia moltes coses per explicar a l’Aomame. Que ell encara recordava perfectament quan ella li havia agafat la mà a l’aula del col·legi. Que després havia tingut ganes de ser amic seu, de conèixer-la més bé, però que no s’hi havia atrevit. Hi havia hagut diverses raons, per a això, però el problema principal havia estat que era molt tímid. Sempre ho havia lamentat, i encara ho continuava lamentant. I li diria que encara pensava sovint en ella. Evidentment, no li explicaria que s’havia masturbat pensant en ella. Això ja anava més enllà de la sinceritat, i era tota una altra cosa.

Però potser seria millor no voler-ho; potser seria millor que no es tornessin a veure mai. Si es tornaven a trobar, podia tenir una decepció. Potser ella faria cara de cansada, i s’hauria convertit en una simple oficinista avorrida, o en una mare plena d’insatisfaccions que renyava els fills petits amb veu aguda. Podia ser que no trobessin ni un sol tema en comú per parlar. Evidentment, això podia passar. En aquest cas, en Tengo perdria per sempre una cosa molt important que havia guardat a dintre des que era petit. Però tenia una certa seguretat que no aniria així. Els ulls resolts d’aquella nena de deu anys i el perfil del seu rostre, d’aparença tan decidida, feien pensar que la seva voluntat no es doblegaria fàcilment davant de les adversitats de la vida.

¿I ell, doncs, en comparació?

En pensar-hi, en Tengo se sentia insegur.

¿No seria més aviat l’Aomame, qui se sentiria decebuda, quan el veiés a ell? Quan feien primària, en Tengo era un nen prodigi de les matemàtiques reconegut per tots, treia les notes més altes en gairebé totes les assignatures, era alt i fort i tenia traça en els esports. Els professors es fixaven molt en ell i n’esperaven un gran futur. Potser ella l’havia vist com un heroi. Ara, però, feia de professor contractat en una acadèmia, i no es podia dir que allò fos una col·locació per a tota la vida. Certament, era una feina còmoda, i en tenia prou per viure tot sol sense estretors, però estava molt lluny d’haver-se convertit en un pilar de la societat. A banda de les classes escrivia narracions, però encara no havia aconseguit publicar. Escrivia, per encàrrec, les prediccions astrològiques en una revista femenina, i aquestes prediccions tenien molt bona reputació, però en realitat les escrivia tal com li venien, i no passaven de ser una pila de mentides. Tampoc no tenia amics que valgués la pena mencionar, ni xicota. Pràcticament, l’única relació personal que mantenia eren les trobades setmanals secretes amb una dona casada deu anys més gran que ell. L’única feina de què es podia enorgullir fins al moment era la d’haver convertit Crisàlide d’aire en un èxit de vendes fent de negre de la Fukaeri, i, justament, d’això no en podia dir absolutament res.

El fil dels seus pensaments l’havia portat fins a aquest punt quan l’encarregat de la caixa li va agafar la cistella.

Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper. Es va posar uns pantalons curts, va treure una cervesa de la nevera i, mentre se la bevia dret, va posar aigua a bullir en una olla grossa. Va triar les llavors de soia mentre esperava que l’aigua arrenqués el bull i les va salar bé damunt una taula de fusta. Després les va tirar a l’aigua.

Es va preguntar com era que no s’havia tret mai del cap aquella nena prima de deu anys. Havia vingut un dia, quan s’havien acabat les classes, i li havia agafat la mà. No havia dit res en tota l’estona. Només això. Però sentia que l’Aomame, aquell dia, s’havia endut una part d’ell. Una part del cor, o del cos. I, a canvi, ella havia deixat una part del seu cor, o del seu cos, dintre seu. En aquell període de temps tan breu s’havia produït aquest intercanvi tan important.