Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va fer que sí sense dir res.

En Tamaru va treure els cartutxos del carregador de la pistola i els va ficar a la bossa de polietilè. Després va donar la pistola i els cartutxos, per separat, a l’Aomame.

– Els cartutxos no són a la pistola.

L’Aomame va assentir i els va agafar.

– No pensis en el pitjor -va dir en Tamaru-. Crec que és més intel·ligent pensar que en sortiràs amb vida. I més realista, també. Aquest és el meu consell.

– D’acord -va dir l’Aomame amb la gola seca. Va embolicar la Heckler & Koch HK4 amb un mocador de coll, com si fos un estri cantellut, i la va desar al fons de la bandolera. Va ficar la bossa de polietilè amb les bales en un dels compartiments. La bandolera pesava cinc-cents grams més, però no havia canviat gens de forma; era una pistola molt petita.

– Un aficionat no l’hauria de tenir, una cosa com aquesta -va dir en Tamaru-. Per experiència sé que no en pot sortir res de bo. Però suposo que a tu no et passarà res. Tu ets una mica com jo: quan vols, ets capaç d’anteposar les regles a tu mateixa.

– Potser perquè en realitat no hi ha cap «jo mateixa».

En Tamaru no hi va afegir cap comentari.

– ¿Havies estat a les Forces d’Autodefensa, doncs? -li va preguntar l’Aomame.

– Sí, a la unitat més dura. Ens feien menjar rates, i serps, i llagostes. No és que no me les pogués menjar, però no eren gaire bones.

– ¿I què vas fer, després?

– Diverses coses. Vaig treballar en seguretat, sobretot de guardaespatlles. Sempre centrant-me en feines que feia sol. I no vaig poder evitar treballar en negocis il·legals, tot i que va ser durant poc temps. Hi vaig veure coses de tota mena, coses que la gent normalment no veu en tota la seva vida. Però vaig aconseguir no caure al fons del pou. Sempre vaig anar amb compte per poder-ne sortir quan calgués. Sóc una persona força previnguda, i no m’agraden, les màfies. És per això que, tal com ja et vaig dir, no tinc antecedents. I després vaig venir aquí. -En Tamaru va assenyalar cap a terra amb el dit.- Espero passar aquí tota la meva vida. No és que només em preocupi tenir una vida segura, però, si puc, espero no perdre la vida que tinc ara. No és gens fàcil, trobar una feina que t’agradi.

– No, és clar -va dir l’Aomame-. Però, ¿de debò, no vols que te la pagui?

En Tamaru va fer que no amb el cap.

– No vull diners. No són els diners, els que mouen el món, sinó els intercanvis. A mi no m’agrada deure favors a la gent, i, per això, més aviat miro de fer-los.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Si per casualitat la policia et preguntés d’on has tret aquesta pistola, no vull que donis el meu nom. Òbviament, si la policia em vingués a preguntar a mi, jo ho negaria tot, i no diria res per molt que em peguessin. Però si la senyora s’hi veiés embolicada, jo no podria continuar aquí.

– Evidentment, no donaria el teu nom.

En Tamaru es va treure un paper doblegat de la butxaca i el va donar a l’Aomame. Hi havia escrit un nom d’home.

– El dia 4 de juliol, en una cafeteria que es diu Renoir, que és a prop de l’estació de Sendagaya, aquest home et va donar la pistola i els set cartutxos, i tu li vas pagar cinquanta mil iens en metàl·lic. Tu volies aconseguir una pistola, i aquest paio ho va saber i es va posar en contacte amb tu. Si la policia li pregunta, estic segur que admetrà tot allò de què l’acusin, i es passarà uns quants anys a la presó. No hi ha cap necessitat que en sàpigues res més. Si aconsegueix demostrar d’on ha sortit la pistola, la policia haurà salvat les aparences. I també pot ser que tu passis una temporada curta a la presó, per haver violat la llei de tinença d’armes.

L’Aomame va memoritzar el nom que hi havia escrit al paper i el va tornar a en Tamaru. Ell el va fer a trossos petits i el va llençar a la paperera.

– Tal com t’he dit -va continuar en Tamaru-, jo sóc una persona previnguda. Poques vegades confio en la gent, però ni tan sols llavors me’n refio. No deixo les coses al curs dels esdeveniments. Però el que m’estimo més és que no facis servir aquesta pistola i me la tornis. Així, no hi haurà complicacions per a ningú. No morirà ningú, ningú no resultarà ferit i ningú no anirà a la presó.

L’Aomame va assentir.

– No seguirem les regles novel·lístiques de Txèkhov.

– Això mateix. Txèkhov era un gran escriptor, però, naturalment, la seva manera de fer les coses no és l’única que hi ha. No totes les armes que surten en una història es disparen -va dir en Tamaru. Després va arrugar una mica el front, com si s’hagués recordat d’alguna cosa.- Ah, m’oblidava d’una cosa important. T’he de donar un cercapersones.

Va treure un petit aparell d’un calaix de l’escriptori i el va deixar damunt la taula. Tenia una pinça metàl·lica per agafar-lo a la roba o al cinturó. En Tamaru va despenjar l’auricular del telèfon i va prémer un codi de marcació ràpida de tres xifres. Després de tres trucs, el cercapersones va rebre la trucada i va començar a emetre un so electrònic intermitent. En Tamaru en va apujar el volum al màxim, en va prémer un botó i el so es va aturar. Va entretancar els ulls per comprovar que el número de la persona que trucava apareixia a la pantalla i el va donar a l’Aomame.

– Intenta tenir-lo a mà sempre que puguis -va dir en Tamaru-. O, com a mínim, no te n’allunyis gaire. Si sona, vol dir que tinc un missatge per tu. Un missatge important: no sonarà perquè tingui ganes de saber com t’ha anat el dia. Has de trucar immediatament al número que hi aparegui. I ha de ser des d’un telèfon públic. I una altra cosa: si necessites endur-te equipatge, deixa’l en un armariet de l’estació de Shinjuku.

– A l’estació de Shinjuku -va repetir l’Aomame.

– No cal que et digui que com més lleuger sigui, millor.

– No, és clar -va dir l’Aomame.

En tornar al seu apartament, l’Aomame va passar totalment la cortina de la terrassa i va treure de la bandolera la pistola Heckler & Koch HK4 i els cartutxos. Es va asseure a la taula de la cuina i va practicar unes quantes vegades treure’n el carregador buit. Cada vegada que ho repetia, ho feia més de pressa. Els seus moviments van començar a tenir un cert ritme, i les mans li van deixar de tremolar. Després va embolicar la pistola amb una samarreta vella i la va amagar en una capsa de sabates; va posar la capsa al fons de l’armari. La bossa de polietilè amb els cartutxos, la va ficar a la butxaca interior de la gavardina que hi havia penjada a l’armari. Tenia moltíssima set, i va treure te d’ordi fred de la nevera i se’n va beure tres gots seguits. Per culpa dels nervis tenia els músculs de les espatlles tensos i les aixelles li feien pudor de suor, cosa no gens habitual. Només de pensar que ara tenia una pistola veia el món d’una manera una mica diferent: les coses que l’envoltaven havien pres una tonalitat estranya, desacostumada.

Es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta per treure’s aquella olor desagradable.

«No totes les pistoles s’han de disparar per força», es va dir mentre es dutxava. Una pistola no era res més que un instrument. I el món en què vivia no era el d’una història inventada, sinó un món real, ple de fissures, incoherències i d’anticlímaxs.

Van passar dues setmanes sense novetat. L’Aomame va anar com sempre a treballar al club esportiu i hi va fer classes d’arts marcials i estiraments: no podia canviar els patrons de conducta habituals. Va intentar complir escrupolosament el que li havia dit la mestressa. En tornar a casa, després de sopar, passava la cortina i s’asseia a la taula de la cuina per entrenar-se a fer servir la Heckler & Koch. Va ser com si el seu pes i consistència, l’olor de l’oli, la força destructora i el silenci del mecanisme s’anessin convertint gradualment en part del seu cos.