Haruki Murakami - 1Q84

– Tal com veus, ara la pistola no té cartutxos. El carregador està posat, però és buit. A la recambra tampoc no hi ha cap cartutx.

L’Aomame va assentir.

– Això t’ho regalo jo. Però si no ho fas servir, m’ho has de tornar tot tal com està.

– És clar -va dir l’Aomame amb la gola seca-. Però, et deu haver costat diners, aconseguir-ho, ¿no?

– No et preocupis, per això -va respondre en Tamaru-: tens altres coses més importants de què preocupar-te. Deixa’m parlar a mi. ¿Has disparat mai una pistola?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Ni una sola vegada.

– En principi, els revòlvers són més fàcils de fer servir que no pas les pistoles automàtiques. Sobretot per a un aficionat. El mecanisme és més senzill, són més fàcils de manipular i és més difícil cometre errors. Però els revòlvers mínimament eficients són grossos i poc pràctics, per traginar-los. O sigui que t’anirà millor aquesta pistola automàtica. És una Heckler & Koch HK4, de fabricació alemanya i quatre-cents vuitanta grams de pes, sense munició. És petita i lleugera, però fa servir munició de nou mil·límetres, i és potent. I també té poc retrocés. No en pots esperar gaire precisió, a molta distància, però per al que tu penses fer-la servir està bé. Heckler & Koch és una empresa de fabricació d’armes creada després de la guerra, però la HK4 està basada en el model HSc, que ja es feia servir abans de la guerra i era molt reconegut. Es fabrica des del 1968 i encara compleix els estàndards actuals. O sigui que és de fiar. No és nova però la feia servir una persona que hi entenia, i està molt ben cuidada. Les armes són com els cotxes, i te’n pots refiar més d’una que s’hagi fet servir una mica que no pas d’una que sigui nova del tot.

En Tamaru li va agafar la pistola i li va explicar com l’havia de manipular. Li va mostrar com es posava i es treia el fiador. Va treure el fiador, en va extreure el carregador i després el va tornar a posar.

– Sempre que treguis el carregador, has de posar el fiador. Si treus el fiador i treus el carregador de dins de la pistola, quan tiris la corredora cap enrere, caurà el cartutx de la recambra; ara no surt perquè no n’hi ha cap. Després, quan la corredora està completament oberta, tires el gallet cap enrere, així. Llavors es tanca la corredora. Així, el carregador queda travat. Si tornes a tirar el gallet enrere, el carregador baixa, i ja n’hi pots posar un altre.

En Tamaru va fer tot aquest seguit d’operacions de pressa, amb mà experta. Després el va repetir fent-les a poc a poc, d’una en una, comprovant-les totes. L’Aomame l’observava per assimilar-ho tot.

– Prova-ho tu.

L’Aomame, amb molt de compte, va treure el carregador, va tirar la corredora enrere, va buidar la recambra, va treure el carregador i el va tornar a ficar a dins de la pistola.

– Així està bé -va dir en Tamaru. Després li va agafar la pistola, en va treure el carregador, hi va posar els set cartutxos amb molta atenció i els va ficar a la pistola fent un so fort i sec. Va tirar enrere la corredora i va introduir un cartutx a la recambra. Després va abaixar una palanca que hi havia a la banda esquerra de la pistola i va passar el topall del carregador.

– Intenta fer el mateix que abans. Ara està totalment carregada, i també hi ha un cartutx a la recambra. El fiador està passat, però això no canvia el fet que no has de dirigir el canó cap a ningú -va dir en Tamaru.

L’Aomame va agafar la pistola amb el fiador passat i es va adonar que pesava més; no era tan lleugera com abans. Emanava, ben perceptiblement, un aire de mort. Era una eina fabricada amb precisió per matar gent. Li van començar a suar les aixelles.

L’Aomame va tornar a comprovar que el fiador estava passat, va treure el topall del carregador, en va extreure el carregador i el va deixar damunt la taula. Després va tirar la corredora cap enrere i va treure el cartutx que hi havia a la recambra. El cartutx va fer un so sec en caure al terra de fusta. Va prémer el gallet, va tancar la corredora, va tornar a prémer el gallet i va tornar a ficar el carregador al seu lloc. Tot seguit, amb les mans tremoloses, va recollir el cartutx de nou mil·límetres que li havia caigut als peus. Tenia la gola seca i sentia un dolor cada vegada que respirava.

– No està malament, per ser la primera vegada -va dir en Tamaru mentre tornava a introduir al carregador el cartutx de nou mil·límetres que havia caigut a terra-. Però encara necessitaràs molta pràctica. I et tremolen les mans. Has de practicar unes quantes vegades al dia els moviments per treure el carregador, perquè el teu cos memoritzi completament el tacte de la pistola. Has d’aconseguir fer-ho tan de pressa i tan mecànicament com jo ho acabo de fer. I poder-ho fer també a les fosques, sense equivocar-te gens. En el teu cas, no necessitaràs canviar el carregador a mig fer, però aquests moviments són l’abecé de com es fa servir una pistola. Te’ls has d’aprendre.

– ¿No cal que m’entreni a disparar-la?

– No la faràs servir per disparar-li a ningú. Només et dispararàs a tu mateixa, ¿no?

L’Aomame va fer que sí.

– Així, no cal que t’entrenis a disparar. En tens prou d’aprendre a ficar-hi els cartutxos, treure el fiador i fer servir el gallet. Per començar, ¿on aniries, a fer pràctiques de punteria?

L’Aomame va fer que no amb el cap: no se li acudia cap lloc.

– Per cert, si t’has de disparar a tu mateixa, ¿on et dispararies? Fes-ho veure.

En Tamaru va comprovar que el carregador fos a dins de la pistola i que el fiador estigués passat i la va donar a l’Aomame.

– El fiador està passat -li va dir.

L’Aomame es va posar el canó de la pistola a la templa. Va notar el fred del metall. En veure-ho, en Tamaru va moure el cap a banda i banda unes quantes vegades.

– No dic que estigui malament, però és millor que no t’apuntis al pols. És molt més difícil del que et penses, travessar l’os de la templa per arribar fins al cervell. Normalment, en aquests casos et tremola la mà, i si et tremola la mà, el retrocés fa que el tret es desviï. Això fa que hi hagi força casos en què només es trenca el crani, però la persona no es mor. I no deus voler que et passi això.

L’Aomame va fer que no sense dir res.

– Quan es va acabar la guerra, Hideki Tôjô, per evitar que l’agafés l’exèrcit nord-americà, es va posar el canó de la pistola damunt del cor per disparar-se i va prémer el gallet, però el tret es va desviar i li va anar a parar a l’estómac, i no es va morir. Era un pobre desgraciat, perquè dirigia tot un exèrcit de professionals i ni tan sols va ser capaç de matar-se a si mateix d’un tret. El van traslladar corrents a l’hospital, va ser atès amb la màxima diligència per un equip de metges nord-americans i, quan es va haver recuperat, el van jutjar i el van condemnar a morir penjat. És una mort terrible. El moment de la mort és molt important, per a les persones. No podem decidir com naixem, però podem decidir com morim.

L’Aomame es va mossegar el llavi.

– La manera més segura és ficar-se la pistola a la boca i travessar el cervell des de sota. Així.

En Tamaru li va agafar la pistola i li va ensenyar com fer-ho. L’Aomame sabia que el fiador estava passat, però, igualment, veure com ho feia la va posar molt nerviosa. Li costava respirar, com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa.

– De tota manera, això tampoc no és cent per cent segur. Jo conec personalment un home que no es va morir i va quedar en un estat horrorós. Estàvem junts a les Forces d’Autodefensa. Es va posar el canó d’un rifle a la boca, va posar una cullera de través damunt el gallet i la va empènyer amb els dits grossos dels peus. Però el rifle se li devia moure una mica. No es va arribar a morir, i va quedar com un vegetal. Va viure així durant deu anys. No és tan fàcil, acabar amb la pròpia vida. No és com a les pel·lícules, que tothom es mor com si res, sense sentir cap dolor. A la realitat les coses no van així: hi ha qui no es mor, i es passa deu anys ajagut al llit, pixant-se i fent de tot.