Haruki Murakami - 1Q84

– Sí -va dir l’Aomame.

– Molt bé -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del bolígraf escrivint a l’agenda.

– Per cert, ¿ja heu trobat un gos nou? -va preguntar l’Aomame.

– ¿Un gos? Ah, sí. M’he decidit per un altre pastor alemany, una femella. Encara no en conec gaire bé el caràcter, però ha fet l’ensinistrament bàsic i sembla que fa força cas del que se li diu. Va venir fa uns deu dies, i més o menys ja s’ha acostumat a la casa. I les dones també estan més tranquil·les, des que ha arribat la gossa.

– Que bé!

– Aquesta en té prou, amb menjar de gos normal i corrent. Res de complicacions.

– Normalment, els pastors alemanys no mengen espinacs.

– És veritat, que l’altra era rara. I hi ha èpoques que els espinacs no són gens barats -es va queixar en Tamaru, amb una certa malenconia. Després va fer una pausa d’uns quants segons i va canviar de tema.- Avui és molt bonic, el cel.

L’Aomame va arrugar una mica el front a l’altra banda del telèfon.

– ¿Per què em parles del cel, de sobte?

– Jo també parlo del cel, a vegades.

– És clar -va dir l’Aomame. Però ell no era dels que es posen a parlar perquè sí sobre la bellesa de la natura, quan són al telèfon.

En Tamaru va callar un moment amb l’auricular a la mà, i després va continuar:

– L’altre dia vas ser tu, qui va treure el tema del cel, quan parlàvem per telèfon. ¿Te’n recordes? Des de llavors que em ronda pel cap. I abans me l’he mirat: no hi havia ni un núvol, i era molt bonic.

«¿I quantes llunes hi havia?», va anar de poc que no li preguntés l’Aomame. Però no ho va arribar a dir. Hauria estat massa perillós. L’últim dia, en Tamaru li havia parlat sobre ell mateix: que no havia conegut els seus pares, que havia crescut en un orfenat, com havia aconseguit la nacionalitat. Era la primera vegada que parlava tanta estona amb ell. No era home de parlar gaire sobre si mateix. L’Aomame li queia bé, personalment, i estava relativament relaxat, quan hi parlava. Però, igualment, era un professional, i estava entrenat per assolir el seu objectiu recorrent la distància més curta possible. Era millor no dir-li més del que calgués.

– Crec que hi puc arribar cap a les set, després de la feina -va dir l’Aomame.

– Molt bé -va respondre en Tamaru-. Suposo que tindràs gana. Demà el cuiner té festa i no et podrem oferir un sopar com cal, però si et van bé uns sandvitxos, els puc preparar.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Necessitaré el teu permís de conduir, el passaport i l’assegurança mèdica. Els hauries de portar demà. I també m’hauries de donar una còpia de la clau del teu apartament. ¿Ho podràs tenir a punt?

– Em sembla que sí.

– I una altra cosa: voldria que parléssim nosaltres dos sols, sobre allò de l’altre dia. ¿Em podràs dedicar un moment, quan acabis amb la senyora?

– ¿Allò de l’altre dia?

En Tamaru va fer un moment de silenci, d’un silenci pesant com el d’una alosa.

– Em pensava que volies una cosa. ¿No te’n recordes?

– És clar, que me’n recordo -va dir l’Aomame, confosa. Encara tenia al cap la història de les llunes.

– Demà a les set -va dir en Tamaru, i va penjar.

L’endemà al vespre, el nombre de llunes continuava essent el mateix. Després d’acabar la feina, dutxar-se a corre-cuita i sortir del club esportiu, a la banda est del cel, encara clar, hi havia dues llunes pàl·lides. Es va quedar dreta al pas de vianants elevat del carrer Gaien-nishi, es va recolzar a la barana i va contemplar una estona aquelles dues llunes. Tanmateix, no hi havia ningú més, a part d’ella, que es molestés a mirar-les. La gent que passava es limitava a observar amb cara de sorpresa l’Aomame, palplantada allà mirant el cel, i continuava caminant amb pas lleuger cap a l’estació de metro sense mostrar cap interès pel cel. Guaitant les llunes, l’Aomame va començar a sentir la mateixa pesantor que havia notat el dia abans. Va pensar que havia de deixar de contemplar les llunes d’aquella manera, perquè no li feia cap bé. Però per molt que s’esforcés a no mirar-les, no deixava de notar-ne la mirada damunt la pell. Encara que ella no les observés, elles sí, que se la miraven. I sabien el que es disposava a fer.

La mestressa i l’Aomame van beure cafè fort i calent en unes tasses antigues molt ornamentades. La mestressa s’hi va posar un pensament de llet i se’l va beure sense remenar-lo. Tampoc no hi va afegir sucre. L’Aomame se’l va beure sol, com sempre. Tal com li havia promès, en Tamaru els havia preparat sandvitxos i els els va portar. Els havia fet a trossos petits perquè se’ls poguessin menjar d’una sola mossada. Ella se’n va menjar uns quants. Eren molt senzills, de pa negre amb cogombre i formatge, però tenien un gust exquisit. En Tamaru sabia preparar coses senzilles de manera molt escaient i refinada. Era molt destre amb el ganivet, i tallava tots els ingredients a la mida i el gruix adequats. Sabia de quina manera calia procedir, a la cuina. Només per això, el gust del que preparava canviava d’una manera increïble.

– ¿Tens l’equipatge preparat? -li va preguntar la mestressa.

– He donat la roba i els llibres que no necessito. El que necessito per començar una nova vida, ho tinc tot en una bossa, per poder-m’ho endur quan calgui. L’únic que queda a l’apartament són els electrodomèstics i els estris de cuina per estar-m’hi de moment, el llit, el futon, i la vaixella i els coberts.

– Ja ens n’encarregarem nosaltres, del que hi deixis. Tampoc no cal que hi pensis, en tots els tràmits del contracte del pis. L’únic que has de fer és tenir preparat l’equipatge que realment necessites per marxar així que calgui.

– ¿Hauria d’avisar, a la feina? Es poden estranyar, si un dia, de sobte, hi deixo d’anar.

La mestressa va deixar la tassa de cafè damunt la taula sense fer soroll.

– No cal que hi pensis, tampoc, en això.

L’Aomame va assentir sense dir res. Es va menjar un altre tros de sandvitx i va fer un glop de cafè.

– Per cert, ¿tens diners al banc?

– Al compte corrent hi tinc uns sis-cents mil iens. I tinc dos milions de iens en un compte d’estalvi.

La mestressa va considerar aquestes quantitats.

– Del compte corrent, en pots treure fins a quatre-cents mil iens, en unes quantes vegades. Els del compte d’estalvi no els toquis. Val més que no els retiris, ara, a corre-cuita. Podria ser que t’estiguessin investigant. Hem d’anar amb molt de compte. Ja te’ls donaré jo després, aquests diners. ¿Tens cap altra mena de propietat?

– Els diners que he rebut de vostè fins ara, els tinc en una caixa forta al banc.

– Doncs, treu-los de la caixa forta, però no els guardis a casa. Pensa en un lloc on els puguis guardar amb seguretat.

– D’acord.

– De moment és això, el que vull que facis. A part d’això, has de fer la vida de sempre. No canviïs de costums, ni facis res que pugui cridar l’atenció. I evita tant com puguis parlar de coses importants per telèfon.

Així que va haver acabat de dir això, la mestressa es va ensorrar a la butaca, com si hagués esgotat tota l’energia que tenia.

– ¿Ja s’ha fixat, el dia? -va preguntar l’Aomame.

– Encara no, per desgràcia -va respondre la mestressa-. Estem esperant que ens diguin alguna cosa. Les condicions ja estan decidides, però ells concreten l’agenda tan tard com els és possible. Pot ser que ens ho diguin amb una setmana de temps. O pot ser que amb un mes. Tampoc no sabem el lloc. Suposo que deus estar nerviosa, però hauràs de prendre paciència.

– No em fa res, haver-me d’esperar -va dir l’Aomame-. Però, ¿em podria explicar, ni que fos per sobre, en quines circumstàncies ho hauré de fer?