Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Assumptes que no són cosa meva? -va repetir en Tengo.

– Per exemple, sembla que vostè manté alguna mena de relació amb l’Eriko Fukada, l’autora de Crisàlide d’aire. O, com a mínim, s’han vist unes quantes vegades, fins ara. ¿Oi que sí? I segons un article que apareix al diari d’avui, i que acabo de llegir casualment, resulta que aquesta noia ha desaparegut. Segur que els mitjans faran un bon esvalot, perquè és una notícia molt sucosa, informativament.

– ¿I què passaria, si jo m’hagués vist amb l’Eriko Fukada?

L’Ushikawa va tornar a dirigir el palmell de la mà cap a en Tengo.

– Va, home, no s’ho prengui així, tampoc. No ho dic amb mala intenció. El que vull dir és que vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo. Potser li semblarà que xerro massa, però vostè té un gran talent, com un diamant en brut, i no vull veure com s’embolica en històries no gens recomanables i aquest talent s’acaba perdent. Si finalment es fa públic el que hi ha entre l’Eriko Fukada i vostè, segur que algú vindrà a casa seva a fer-li preguntes, i no el deixarà en pau fins que no en tregui l’aigua clara. Acabarà havent-ho d’explicar tot. Aquesta gent no es dóna mai per vençuda.

En Tengo va quedar callat, mirant el rostre de l’Ushikawa. L’home, amb els ulls mig closos, es tocava el lòbul de l’orella. Tenia les orelles petites, però els lòbuls, en canvi, eren anormalment grossos. Per molt que te’l miressis, al cos d’aquell home sempre hi quedaven coses per descobrir.

– Bé, però jo no ho penso explicar a ningú -va insistir l’Ushikawa, fent el gest de tancar la boca amb una cremallera-. L’hi prometo. Encara que no ho sembli, sé guardar els secrets. De vegades em diuen que devia haver estat una petxina, en una altra vida. Això només ho sé jo, i m’ho penso quedar ben guardat a dins, com a mostra d’afecte cap a vostè.

Finalment, després de dir això, l’Ushikawa es va aixecar de la butaca i es va estirar unes quantes vegades el vestit, per allisar-ne les petites arrugues. Igualment, però, aquelles arrugues que no feien sinó atreure encara més l’atenció cap a ell no van desaparèixer.

– Si canvia de pensament en relació amb l’ajut, em pot trucar sempre que vulgui al telèfon que hi ha a la targeta. Encara tenim força temps. I si aquest any no pot ser, el pot rebre el que ve -va dir, mentre amb els índexs de totes dues mans feia el gest de la Terra girant al voltant del Sol-. Nosaltres no tenim pressa. Com a mínim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i vostè ha rebut el nostre missatge.

Després l’Ushikawa va tornar a somriure, mostrant aquell desastre de dents com si n’estigués orgullós, es va girar i va sortir de la sala de visita.

Abans que comencés la classe següent, en Tengo va anar recordant el que li havia dit l’Ushikawa i es repetia mentalment les seves rèpliques. Semblava que aquell home estava al corrent que ell havia pres part en el pla per refer Crisàlide d’aire: hi havia coses, en el que havia dit, que ho feien pensar. Vendre el seu temps i el seu talent per guanyar-se la vida no porta res de bo, li havia dit, com si li hagués acabat de venir al cap.

«Nosaltres ho sabem». ¿Devia ser aquest, el missatge que li havien volgut fer arribar?

Com a mínim, nosaltres ja l’hem pogut veure, i parlar-hi, i vostè ha rebut el nostre missatge.

¿Havien fet que l’Ushikawa anés a veure en Tengo i li oferís un «ajut» anual de tres milions de iens per fer-li arribar aquest missatge, i només per a això? No tenia gaire sentit. No calia pas dur a terme una representació tan elaborada. Ells havien descobert el seu punt feble. Si haguessin volgut amenaçar-lo, l’Ushikawa podria haver començat per allí. ¿O potser volien comprar en Tengo, amb aquell «ajut»? Fos com fos, tot havia estat massa teatral. Per començar, ¿qui devien ser, aquella gent? ¿Devia tenir alguna relació amb Sakigake, aquella Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts? ¿Existia, realment, aquella Fundació?

En Tengo va anar a veure la secretària amb la targeta de l’Ushikawa.

– Perdona, et voldria demanar un altre favor.

– ¿Quin favor? – li va preguntar ella a en Tengo, alçant el cap però sense aixecar-se de la cadira.

– Que truquis aquí i preguntis si és la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. I si hi ha l’Ushikawa, el director. Com que suposo que et diran que ara no hi és, voldria que els preguntessis cap a quina hora tornarà. Si et pregunten des d’on truques, inventa’t qualsevol nom. Hi podria trucar jo mateix, però si em reconeguessin la veu, la cosa es podria complicar.

Ella va introduir el número als botons del telèfon. Quan li van respondre, va fer les preguntes oportunes. Va ser una conversa de professional a professional, breu i concisa.

– La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts existeix de debò. M’ha respost la noia de la recepció. Devia tenir entre vint i vint-i-cinc anys. M’ha tractat de manera força seriosa. Aquest tal Ushikawa treballa allà, efectivament. Està previst que torni a l’oficina cap a quarts de quatre. No m’ha preguntat qui era, jo, tot i que jo ho pregunto, per norma.

– És clar -va dir en Tengo-. En tot cas, moltes gràcies.

– De res -va respondre ella, tornant-li la targeta de l’Ushikawa-. Per cert: aquest Ushikawa, ¿és l’home que ha vingut abans?

– Sí.

– Només l’he vist un moment, però m’ha fet molt mal efecte.

En Tengo es va guardar la targeta a la cartera.

– Si tinguessis més temps per mirar-te’l, no crec que canviés gaire, aquesta impressió.

– A mi, normalment, no m’agrada jutjar les persones per l’aparença, perquè ja m’ha passat alguna vegada, de fer-ho i haver-ho lamentat. Però així que l’he vist, aquest home, he pensat que no s’hi podia confiar. I encara ho penso.

– No ets l’única que ho pensa.

– No sóc l’única que ho penso -va repetir ella, com si volgués estar segura d’aquestes paraules.

– Portes una jaqueta preciosa -va dir en Tengo. No era pas un afalac per guanyar-se la seva simpatia, sinó la seva sincera opinió. Després de contemplar el vestit barat i ple d’arrugues de l’Ushikawa, aquella jaqueta de lli de tall tan elegant semblava un meravellós vestit de plomes caigut del cel a primera hora d’una tarda sense vent.

– Moltes gràcies -va respondre ella.

– Però, perquè hi hàgim trucat i ens hagin respost, no vol dir, necessàriament, que existeixi de debò, la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts.

– Sí, tens raó. També podria ser un engany molt elaborat, és clar. N’haurien tingut prou de fer la instal·lació telefònica i contractar una línia. Com en aquella pel·lícula, El cop. Però, ¿per què ho haurien de fer, tot això? Potser queda malament que ho digui, però no sembla pas que tinguis gaires diners, tu, per poder-te estafar.

– No tinc res -va dir en Tengo-. A part de l’ànima.

– Com a la història de Mefistòfil, doncs -va fer ella.

– Potser seria millor que anés a aquesta adreça i comprovés si existeix, realment, l’oficina.

– Fes-m’ho saber, quan ho esbrinis -va dir ella, entretancant els ulls per examinar-se l’esmalt d’ungles.

La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts sí que existia. Després de les classes, en Tengo va anar en tren fins a Yotsuya i des d’allí va caminar fins a Kôjimachi. Va buscar l’adreça de la targeta i va trobar un edifici de tres plantes amb una placa daurada a l’entrada amb el nom de la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. L’oficina era a la segona planta. En aquell pis també hi havia l’Editorial Musical Mikimoto i l’Oficina de Comptabilitat Kôda. Per la mida de l’edifici, les oficines no podien ser gaire grans, i, per l’aspecte, cap d’aquells negocis no devia ser gaire pròsper. És clar que, igualment, des de fora no es podia saber com eren, per dins. En Tengo va dubtar si havia d’agafar l’ascensor i pujar fins a la segona planta per saber com era. Tenia ganes de veure’n la porta, com a mínim, per saber quina mena d’oficina era. Però potser la cosa es complicaria una mica, si trobava l’Ushikawa pel passadís.