Haruki Murakami - 1Q84

L’Ushikawa, confós, va alçar una mà i en va dirigir el palmell cap a en Tengo.

– No, no és això, el que ens interessa. Potser he embolicat massa la troca, parlant-ne, i li demano excuses. És veritat que les seves classes de matemàtiques són molt divertides: són realment úniques, molt creatives. Però no he vingut per parlar d’això, avui. El que ens ha cridat l’atenció és la seva activitat com a escriptor.

En Tengo va quedar glaçat, i durant uns quants segons no va poder dir res.

– ¿La meva activitat com a escriptor? -va preguntar.

– Exactament.

– No entenc gaire de què parla. És cert que fa uns quants anys que escric, però encara no m’han publicat ni un sol llibre. No es pot dir que algú que es troba en aquesta situació sigui un escriptor. ¿Com els puc haver cridat l’atenció?

L’Ushikawa va riure sardònicament, com si trobés divertida la reacció d’en Tengo. Quan reia, se li veien aquelles dents tan mal col·locades. Estaven desviades en angles diversos, cadascuna assenyalant una direcció diferent, i cobertes també de diferents tipus de brutícia, com els pilars d’un moll que uns dies abans hagués sofert l’embat d’una onada gegant. Ara, aquelles dents ja no devien tenir remei, però com a mínim algú li podria haver ensenyat a raspallar-se-les.

– Això és el que fa que la nostra Fundació sigui excepcional -va dir l’Ushikawa, ple d’orgull-. Els investigadors que tenim contractats troben persones en qui encara no s’ha fixat ningú: aquest és un dels nostres objectius. És veritat, tal com diu, que vostè no ha arribat a publicar cap llibre; d’això en som perfectament conscients. Però, fins ara, ha participat pràcticament cada any al concurs de nous autors d’una revista literària, fent servir pseudònims. Per desgràcia, encara no l’ha guanyat mai, però ha quedat diverses vegades entre els finalistes. I això vol dir, naturalment, que com a mínim unes quantes persones han llegit el que ha escrit. Una d’aquestes persones s’ha fixat en el seu talent. L’opinió del nostre investigador és que, sens dubte, en un futur pròxim vostè guanyarà el premi per a nous autors i debutarà com a escriptor. Potser no seria adequat dir que el volem comprar abans que tothom el conegui, però, com ja li he comentat, el que ens proposem és «ajudar a formar els joves que més endavant prendran les regnes».

En Tengo va agafar la tassa i va beure te, ara una mica fred.

– O sigui que jo sóc candidat a rebre l’ajut en qualitat d’escriptor novell. ¿És això?

– Això mateix. Tot i que, encara que vostè només sigui candidat, en realitat ja està pràcticament decidit. Només cal que ens digui que accepta l’ajut i la qüestió quedarà tancada. Ens signa la documentació i li ingressarem immediatament tres milions de iens al banc. Podrà agafar-se un permís de sis mesos, o d’un any, de l’acadèmia i dedicar-se a escriure. Sabem que acaba de començar una novel·la. És una oportunitat perfecta, ¿no?

En Tengo va arrufar el front.

– ¿Com ho sap, vostè, que he començat una novel·la?

L’Ushikawa va tornar a riure ensenyant les dents. Tanmateix, parant-hi prou atenció, es veia que els seus ulls no reien en absolut: la llum del fons de les pupil·les era glaçada.

– Els nostres investigadors són incansables, i molt competents. Escullen uns candidats i els estudien des de tots els punts de vista possibles. Hi deu haver unes quantes persones, al seu entorn, que saben que està escrivint una novel·la. Les notícies sempre s’acaben escampant.

Que en Tengo estava escrivint una novel·la, ho sabia en Komatsu. La seva amiga també ho sabia. ¿Hi devia haver algú més, que ho sabés? No, segurament no.

– M’agradaria fer-li una pregunta, sobre la seva Fundació.

– Endavant. Pregunti’m el que vulgui.

– ¿D’on provenen, els seus fons?

– Hi ha un particular que hi aporta capital. O l’organització d’aquest particular, si ho vol dir així. En un terreny pràctic, i sense que surti d’aquí, aquestes aportacions també li serveixen per desgravar impostos. Evidentment, i a banda d’això, aquesta persona té un profund interès en l’art i la ciència, i vol donar suport a les noves generacions. No li’n puc donar més detalls, de moment. Aquest particular, i també la seva organització, volen quedar en l’anonimat. El funcionament de la Fundació és responsabilitat del seu comitè, del qual jo mateix sóc membre.

En Tengo hi va pensar un moment, però no hi havia gran cosa a pensar; en va tenir prou a destriar el que li havia dit l’Ushikawa i a ordenar-ho mentalment.

– Suposo que no li fa res, que fumi, ¿oi? -va demanar l’Ushikawa.

– No, és clar -va dir en Tengo, que va empènyer el feixuc cendrer de vidre cap a ell.

L’Ushikawa es va treure un paquet de Seven Stars de la butxaca de l’americana, se’n va posar un a la boca i el va encendre amb un encenedor d’or, prim però d’aspecte car.

– ¿Què hi diu, doncs, senyor Kawana? -va fer l’Ushikawa-. ¿Vol acceptar el nostre ajut? Si li sóc sincer, després de sentir aquella xerrada tan entretinguda que va fer, jo, personalment, tinc moltes ganes de saber quins mons crearà, en la seva producció futura.

– Li agraeixo molt, que em faci aquesta proposta -va respondre en Tengo-. Estic aclaparat. Però no puc acceptar l’ajut.

L’Ushikawa, amb el cigarret encès a la mà, va cloure una mica els ulls i va mirar en Tengo.

– ¿Què vol dir?

– En primer lloc, jo no penso acceptar diners d’algú que no sé ben bé qui és. En segon lloc, ara mateix no tinc gaire necessitat de diners. Faig classe a l’acadèmia tres dies a la setmana, i els altres em puc concentrar a escriure, i de moment em va prou bé. No tinc ganes de canviar aquest ritme de vida.

«En tercer lloc, senyor Ushikawa, personalment, no tinc gens de ganes de tenir tractes amb vostè. En quart lloc, aquesta història de l’ajut em sembla molt sospitosa. Tot encaixa massa bé: segur que hi ha alguna cosa que no m’explica. No és que sigui la persona amb més intuïció del món, jo, però una cosa com aquesta sí, que me l’ensumo». Evidentment, però, en Tengo no va exposar aquestes altres raons.

– Ja ho veig -va dir l’Ushikawa, que es va omplir els pulmons de fum i el va expulsar amb complaença-. Ja ho veig. Ho entenc prou bé, el que està pensant. Té sentit, el que diu. Però, de tota manera, no m’ha pas de donar una resposta ara mateix. ¿Per què no hi pensa amb calma durant dos o tres dies, quan torni a casa? I, quan hagi decidit alguna cosa, ens la fa saber. Nosaltres no tenim cap pressa. Rumiï-s’ho bé. No li estem fent cap mala proposta.

En Tengo va fer que no breument però amb fermesa.

– Li agraeixo molt que em digui això, però si prenc la decisió ara i aquí, tots ens estalviarem temps i esforços. És un honor que m’hagin escollit com a candidat per al seu ajut, i també li agraeixo molt la molèstia de venir fins aquí per fer-me la proposta. Però, aquesta vegada, he de refusar-la. Aquesta és la meva decisió definitiva, i no m’hi repensaré.

L’Ushikawa va assentir unes quantes vegades i va apagar amb cara de recança el cigarret, al qual només havia fet dues pipades, al cendrer.

– Molt bé. Entenc perfectament el seu punt de vista, i penso respectar la seva decisió. Sóc jo, qui li he fet perdre el temps. Em sap greu, però avui me’n tornaré tal com he vingut.

Tanmateix, l’Ushikawa no va fer cap signe d’aixecar-se. Es va limitar a gratar-se el clatell i a entretancar els ulls.

– Però sàpiga, senyor Kawana, que potser vostè no se n’adona, però té un futur molt prometedor com a escriptor. Vostè té un gran talent. Potser no hi ha una relació directa entre les matemàtiques i la literatura, però a mi em va semblar que a la seva classe de matemàtiques era ben bé com si expliqués una història. I això no és una cosa que pugui fer qualsevol persona. Vostè té alguna cosa especial, alguna cosa que ha d’explicar al món. Això és evident, fins i tot per a algú com jo. I hi hauria de donar la importància que té. Potser em fico on no em demanen, però hauria de seguir el seu propi camí, amb decisió, i no embolicar-se en assumptes que no són cosa seva.