Haruki Murakami - 1Q84

Van seure cadascun en una butaca, l’un davant de l’altre, amb la tauleta baixa entre tots dos. L’home es va eixugar unes quantes vegades la suor del front amb un dissortat mocador que es va acabar posant a la butxaca de l’americana. La noia de recepció els va portar dos tes, i en Tengo l’hi va agrair. L’Ushikawa no va dir res.

– Perdoni, ¿eh?, que el vingui a veure a l’hora de descans, sense tenir cap cita -es va disculpar l’Ushikawa. S’expressava amb paraules més o menys educades, però la manera com parlava tenia un lleu aire d’informalitat que tampoc no va acabar d’agradar a en Tengo.- ¿Que ja ha dinat? Si vol, podem sortir i parlar mentre mengem alguna cosa.

– No dino, quan sóc a la feina -va respondre en Tengo-. Menjo una mica a la tarda, quan he acabat les classes. O sigui que no cal que s’amoïni, pel dinar.

– Molt bé; parlem aquí, doncs. Em fa l’efecte que aquí podrem parlar amb calma, sense que ens molesti ningú -va dir l’Ushikawa, passejant la vista per la sala de visita com si l’avalués. No era una gran sala. A la paret hi havia un oli de grans dimensions d’una muntanya que només cridava l’atenció per la quantitat de pintura que s’hi devia haver fet servir. Hi havia un gerro amb unes quantes flors que s’assemblaven a les dàlies, unes flors feixugues que evocaven la presència d’una dona de mitjana edat no gaire intel·ligent. A en Tengo no se li acudia per què una acadèmia que preparava els exàmens d’ingrés a la universitat necessitava una sala de visita tan depriment.

– Perdoni, encara no m’he presentat. Em dic Ushikawa, tal com posa a la targeta. Els meus amics sempre em diuen Ushi, però; ningú no em diu Ushikawa, com hauria de ser. Ushi i prou -va dir l’home amb un somriure.

¿Amics? ¿Qui voldria ser amic d’un home com aquell?, es va preguntar en Tengo, per pura curiositat.

Per explicar de manera acurada la primera impressió que en va tenir, es podria dir que l’Ushikawa va fer que en Tengo pensés en alguna cosa sinistra que hagués sortit reptant de dins d’un forat negre de terra; una cosa relliscosa, difícil d’identificar, que no hauria d’haver sortit mai a la llum del dia. Potser aquell home era una de les coses que el professor Ebisuno volia fer sortir de sota la roca. En Tengo va arrufar inconscientment les celles i va deixar la targeta de visita que encara tenia a la mà damunt la tauleta. Toshiharu Ushikawa: era així, com es deia aquell home.

– Deu estar molt ocupat, senyor Kawana. O sigui que m’estalviaré els preliminars i aniré directe al gra. Només li explicaré les qüestions més importants.

En Tengo va assentir lleument.

L’Ushikawa va fer un glop de te i va començar a parlar.

– Suposo que no ha sentit parlar mai de la Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts. -En Tengo va fer que no.- És una fundació que fa relativament poc temps que s’ha creat, i es dedica fonamentalment a donar suport a joves escollits de la nova generació que treballen en solitari en l’àmbit de les ciències i de les arts, especialment aquells que encara no són gaire coneguts per al gran públic. És a dir, que el nostre objectiu és ajudar a formar els joves que més endavant prendran les regnes en els diversos àmbits de la cultura japonesa contemporània. Tenim contractes signats amb investigadors de diferents disciplines perquè ens ajudin a escollir candidats. Cada any seleccionem cinc creadors o investigadors que reben un ajut econòmic. Durant tot un any poden fer el que vulguin, de la manera que vulguin. No hi ha cap limitació. L’única obligació que tenen és lliurar un informe per complir l’expedient al final de l’any. N’hi ha prou que escriguin quatre frases sobre què han fet durant aquell any i quins resultats han obtingut. Aquests informes apareixen a la revista que edita la nostra Fundació. No cal complir cap requisit complicat. Com que acabem de començar, per a nosaltres, de moment, l’important és deixar constància de les activitats que hem dut a terme. És a dir: encara estem a la fase de sembrar. Concretament, cada persona rep un ajut anual de tres milions de iens.

– És força generós -va dir en Tengo.

– Per crear alguna cosa important, o bé per trobar alguna cosa important, cal invertir-hi temps, i també diners. És clar que no n’hi ha prou, amb temps i diners, per aconseguir alguna cosa excepcional, però tampoc no fan cap nosa. Sobretot el temps de què disposem, és limitat. Ara mateix, el rellotge compta com s’escolen els minuts, i el temps va passant. I això són possibilitats perdudes. Però, amb diners, es pot comprar temps. Si es vol, fins i tot es pot comprar la llibertat, amb diners. Temps i llibertat: aquestes dues coses són les més importants que es poden comprar amb diners.

En sentir això, en Tengo va fer un cop d’ull al rellotge de polsera de manera gairebé reflexa. Era veritat, que el temps passava sense descans.

– Em sap greu robar-li aquest temps -va dir l’Ushikawa, confós; havia pres el gest d’en Tengo per un senyal voluntari-. Faré via. Evidentment, avui dia, amb tres milions de iens anuals no es pot portar un ritme de vida luxós, però una persona jove en té prou per viure. El nostre objectiu de partida és que la persona que rep l’ajut no hagi d’escarrassar-se a treballar, i es pugui concentrar completament en la investigació o la creació durant tot un any. Si a l’avaluació que es fa en acabar l’any el nostre comitè reconeix que els resultats que s’han obtingut són satisfactoris, també hi ha la possibilitat de renovar l’ajut un altre any.

En Tengo va esperar que continués l’explicació sense dir res.

– L’altre dia vaig sentir tota una classe d’una hora que vostè va fer aquí, a l’acadèmia -va continuar l’Ushikawa-. I la vaig trobar interessantíssima, de debò. Jo pràcticament no en sé res, de matemàtiques. O, més ben dit, sempre m’han anat molt malament, i a l’escola sempre havia odiat les classes de matemàtiques. Només de sentir aquesta paraula em marejava i em venien ganes de fugir corrent. Però la seva xerrada, la vaig trobar molt entretinguda. Evidentment, jo no en sé ni un borrall, d’integrals i de derivades, però, escoltant-lo, vaig pensar que eren prou divertides, les matemàtiques, i fins i tot em van venir ganes d’estudiar-ne una mica. I això té mèrit. Vostè té un talent excepcional; un talent que es podria dir que consisteix a arrossegar la gent cap on vol. Jo ja havia sentit dir que vostè era molt popular, com a professor d’acadèmia, i ara entenc perfectament per què.

En Tengo no sabia quan ni on l’Ushikawa podia haver sentit una de les seves classes. Quan ensenyava, sempre es fixava molt en qui hi havia a l’aula. No és que recordés la cara de tots els alumnes que tenia, però si entre ells hi hagués hagut una persona tan estranya com l’Ushikawa, se n’hauria adonat: li hauria cridat tant l’atenció com un cuc en una sucrera. De tota manera, va decidir no preguntar-l’hi. Aquella història ja era prou llarga, i encara s’allargaria més, si ho feia.

– Jo només sóc un professor contractat en una acadèmia -va intervenir en Tengo, intentant fer una mica de drecera en aquella conversa-. No faig investigació, en el camp de les matemàtiques. L’únic que intento és explicar als alumnes, d’una manera entretinguda, uns coneixements ja consolidats en aquest àmbit científic. Em limito a intentar que aprenguin la manera més efectiva de solucionar els problemes dels exàmens d’ingrés a la universitat. I pot ser que hi tingui traça, en això, però ja fa temps que vaig renunciar a dedicar-me a les matemàtiques com a investigador. En part va ser perquè no m’ho podia permetre, econòmicament, però també perquè em semblava que jo no tenia les qualitats i la capacitat per dedicar-me al món acadèmic. O sigui que crec que no li puc ser de cap utilitat.