Haruki Murakami - 1Q84

Es va produir un silenci durant el qual ell no va apartar els ulls de la cara de l’Aomame; la seva mirada no es va moure ni un mil·límetre.

En Tamaru va parlar a poc a poc, per evitar qualsevol confusió.

– En aquest país, la llei prohibeix que els ciutadans corrents tinguin pistoles. Això ho saps, ¿oi?

– És clar.

– Només t’ho dic perquè quedi clar: a mi no m’han demandat mai, pel penal -va dir en Tamaru-. Dit d’una altra manera: no tinc antecedents. Pot ser que la justícia m’hagi investigat unes quantes vegades, això no ho puc negar, però el meu expedient policial està completament net. El meu expedient està immaculat, no té ni una sola taca. Sóc gai, però això no va en contra de la llei. Pago els impostos que em corresponen, i voto a les eleccions, encara que mai no ha sortit cap candidat que jo hagi votat. Fins i tot he pagat totes les multes de trànsit dins del termini. En els últims deu anys ni tan sols m’han aturat mai, per excés de velocitat. Sóc a la seguretat social, tinc domiciliat al banc l’impost de l’NHK i tinc targetes American Express i Mastercard. No en tinc cap intenció, però, si volgués, segurament podria demanar una hipoteca a trenta anys. I a més a més, estic força satisfet, de trobar-me en aquesta situació. I tu et plantes davant meu, un ciutadà que es podria dir que és exemplar, i em demanes una pistola. ¿N’ets conscient, d’això?

– Per això t’he dit que esperava que no t’ho prenguessis malament.

– Ah, sí que ho has dit.

– Em sap molt de greu, però és que, a part de tu, no se m’acut ningú més a qui poder-ho demanar.

Del fons de la gola d’en Tamaru va sortir un so apagat que podria haver estat el d’un sospir reprimit.

– I, suposant, només, que jo estigués en situació de poder-te proporcionar una pistola, potser el sentit comú em faria plantejar-te una pregunta com aquesta: ¿es pot saber a qui dispararies, amb aquesta pistola?

L’Aomame va assenyalar-se el pols amb el dit índex.

– Potser dispararia aquí.

En Tamaru va mirar un moment el dit sense reaccionar.

– Llavors, potser et preguntaria per què.

– Perquè no vull que m’agafin. No em fa por, morir. Anar a la presó tampoc no deu ser gens agradable, però suposo que ho podria aguantar. Però no vull que m’agafin una colla de bojos i em torturin, perquè no vull donar cap nom. Entens què vull dir, ¿oi?

– Em sembla que sí.

– No penso disparar a ningú, ni tampoc vull atracar cap banc. O sigui que no necessito una semiautomàtica de vint cartutxos ni cap exageració d’aquestes, sinó una pistola compacta amb poc retrocés.

– També pots optar pel verí. És més realista que no pas una pistola, a l’hora d’aconseguir-ne.

– Amb el verí necessites temps per treure’l i prendre-te’l. Pot ser que t’immobilitzin i et posin les mans a la boca abans que hagis pogut trencar la càpsula. Però amb una pistola ho pots enllestir mantenint l’altre a ratlla.

En Tamaru hi va pensar un moment. Va alçar una mica la cella dreta.

– No m’agradaria perdre’t, si pot ser -va dir-. M’agrades força. Vull dir, com a persona.

L’Aomame va somriure un instant.

– ¿Vols dir com a dona?

– A mi no hi ha gaire gent que m’agradi, tant si són homes, com dones, com gossos.

– És clar -va dir l’Aomame.

– Però, al mateix temps, ara, per a mi, el més important és assegurar la tranquil·litat i la seguretat de la senyora. I, a més a més… ¿Com ho diria? Sóc una mena de professional.

– No cal que ho diguis.

– Des d’aquest punt de vista, miraré a veure què hi puc fer. No t’asseguro res, però podria ser que trobés algú que t’ajudés a aconseguir el que vols. Però es tracta d’una qüestió extremament delicada: no és com comprar una manta elèctrica per correu. Pot passar una setmana, abans no et pugui dir res.

– Em sembla bé -va dir l’Aomame.

En Tamaru va tancar una mica els ulls i va mirar cap als arbres on cantaven les cigales.

– Tant de bo tot vagi bé. Jo faré tot el que em sembli que puc fer.

– Moltes gràcies. Segurament, aquesta serà la meva última feina. Podria ser que no ens tornéssim a veure.

En Tamaru va obrir les mans i va posar els palmells cap amunt, tal com faria algú que esperés la pluja al bell mig del desert, però no va dir res. Tenia els palmells grossos i forts, amb algunes marques de ferides. Més que no pas una part del cos, semblaven peces de maquinària pesant.

– No m’agrada gaire, dir adéu -va dir-. Ni tan sols vaig tenir l’oportunitat de dir adéu als meus pares.

– ¿Són morts?

– No sé si són vius o morts. Jo vaig néixer a Sakhalín l’any abans que s’acabés la guerra. El sud de l’illa de Sakhalín formava part del territori japonès, i en aquella època s’anomenava Karafuto, però l’estiu de 1945 l’exèrcit soviètic la va ocupar i els meus pares van ser fets presoners. Es veu que el meu pare treballava al port. La majoria de presoners japonesos van ser enviats al cap de poc temps al Japó, però els meus pares eren coreans que havien estat enviats a treballar allí, i no van poder tornar, perquè el govern japonès no ho va permetre, amb l’argument que un cop acabada la guerra les persones originàries de la península de Corea ja no formaven part del Gran Imperi Japonès. És una història terrible. És no tenir humanitat, això. Si haguessin volgut, haurien pogut anar a Corea del Nord, però no a la del Sud, perquè en aquella època els soviètics no reconeixien l’existència de Corea del Sud. Els meus pares eren d’un poble de pescadors de prop de Pusan, i no tenien cap intenció d’anar al nord. No hi tenien ni un sol parent ni conegut. Jo només era un nadó, i em van donar a un matrimoni que tornava al Japó i vaig entrar per Hokkaidô. En aquella època, hi havia una manca terrible d’aliments, a Sakhalín, i el tracte que l’exèrcit soviètic donava als presoners era esfereïdor. Els meus pares tenien més fills petits, a part de mi, i hauria estat molt difícil criar-me en aquell lloc. Devien pensar que era millor enviar-me primer a mi a Hokkaidô i que després ens podríem retrobar. O potser només es volien treure una càrrega de sobre. No en sé les circumstàncies exactes. Sigui com sigui, no els he tornat a veure mai. Els meus pares encara deuen ser a Sakhalín, si no s’han mort.

– ¿No en recordes res, d’ells?

– Res de res. Quan ens vam separar jo tenia poc més d’un any. Després de cuidar-me durant un temps, aquell matrimoni em va deixar en una institució per a nens orfes que hi havia a les muntanyes de la zona de Hakodate; segurament, ells no es podien permetre mantenir-me per sempre. La institució la portava una organització catòlica, però era un lloc molt dur. Just després de la guerra hi havia molts orfes, i havien d’estalviar en menjar i calefacció. Havies de fer tota mena de coses, per sobreviure-hi. -En Tamaru va fer un cop d’ull al dors de la seva mà dreta.- Allà em van adoptar, ni que només fos formalment, em van donar la nacionalitat japonesa i em van donar un nom japonès. Kenichi Tamaru. De l’autèntic, només sé que és Park, però de coreans que es diuen Park n’hi ha una infinitat.

L’Aomame i en Tamaru es van quedar asseguts una al costat de l’altre, escoltant per separat el cant de les cigales.

– Hauríeu de trobar un altre gos -va dir l’Aomame.

– La senyora també m’ho diu, que necessitem un gos guardià nou, per als apartaments. Però em costa, fer-me’n a la idea.

– Ho entenc, que et costi. Però n’hauríeu de trobar un. No és que jo estigui en situació de donar consells, però així m’ho sembla.

– Ja ho faré -va dir en Tamaru-. És veritat, que necessitem un gos entrenat per vigilar. Em posaré en contacte amb alguna botiga de gossos així que pugui.