Haruki Murakami - 1Q84

La mestressa va fer que sí.

– De moment no estem segurs de si hi ha cap relació, entre aquests dos fets; però jo penso que sí, que n’hi deu haver.

L’Aomame, sense cap motiu especial, va mirar la peixera que hi havia damunt la taula. La mestressa també hi va dirigir els ulls, com si seguís la mirada de l’Aomame. Els dos peixets de colors recorrien tranquil·lament el petit estany de vidre amb subtils moviments de les aletes. La llum estival es refractava de manera molt curiosa a la peixera, i creava la il·lusió d’estar contemplant una part profundament misteriosa del fons marí.

– Aquests peixos de colors els vaig comprar per a la Tsubasa -va dir la mestressa mirant cap a l’Aomame, com si l’hi volgués explicar-. Hi havia un petit festival a la zona comercial d’Azabu i hi vaig anar a passejar amb la nena. Vaig pensar que no era bo, per a la salut, que es passés els dies tancada a l’habitació. En Tamaru també va venir, és clar. I els vam comprar amb la peixera en una paradeta nocturna que hi havia. Semblava molt interessada, pels peixos. Els tenia a la seva habitació i es passava el dia mirant-los, no se’n cansava mai. Però com que ella ha desaparegut, els he portat aquí. Ara jo també me’ls miro molt. Me’ls quedo mirant, sense fer res. Sembla estrany, però, realment, sembla que no te n’hagis de cansar mai. Tot i que fins ara no m’hi havia parat mai, a contemplar els peixos de colors.

– ¿I té alguna idea, sobre on pot haver anat, la Tsubasa? -li va demanar l’Aomame.

– No, cap -va respondre la mestressa-. No té parents que la puguin acollir. Pel que sé, no té cap lloc al món on anar, aquesta nena.

– ¿Pot ser que algú se l’hagi enduta a la força?

La mestressa va fer que no amb el cap, movent-lo d’una manera tan lleu i nerviosa que més aviat semblava voler espantar una mosca invisible.

– No, la Tsubasa se n’ha anat, senzillament. No ha vingut ningú a endur-se-la a la força. Si hagués passat això, les dones que hi havia a l’edifici s’haurien despertat, ni que sigui només perquè sempre tenen un son molt lleuger. Jo crec que la Tsubasa se n’ha anat perquè ho ha decidit ella mateixa. Ha baixat les escales sense fer soroll, ha fet girar la clau de la porta d’entrada, l’ha oberta i se n’ha anat. La gossa no ha bordat perquè s’havia mort la nit abans. Ni tan sols s’ha canviat. Tenia la roba per vestir-se quan es llevés allà mateix, ben plegada, però se n’ha anat en pijama, sense ni un cèntim a la butxaca.

L’Aomame encara va arrufar més el front.

– ¿Ha marxat sola, en pijama?

La mestressa va fer que sí.

– Sí. ¿On pot anar, en plena nit, una nena de deu anys, tota sola, en pijama, sense ni un cèntim al damunt? No té ni cap ni peus. Però a mi, no sé per què, no em sembla especialment estrany. No, al contrari: ara tinc la sensació que ha passat el que havia de passar. Per això no l’estic buscant. Només m’estic aquí, sense fer res, mirant els peixos de colors.

La mestressa va fer un cop d’ull a la peixera i després va tornar a dirigir la mirada cap a l’Aomame.

– Perquè sé que no serviria de res, buscar-la. Ara, aquesta nena ja està fora del nostre abast.

En dir això, va aixecar la galta de la mà i va expulsar a poc a poc l’aire que feia estona que retenia dins del cos. Es va posar totes dues mans als genolls.

– Però, ¿per què deu haver marxat? -va dir l’Aomame-. A la casa d’acollida estava protegida, i no té cap altre lloc on anar.

– No ho sé, per què, però em fa l’efecte que ho ha provocat la mort de la gossa. Des que va venir aquí que n’estava molt, ella, de la gossa, i la gossa també li havia agafat molt d’afecte; era com si fossin amigues íntimes. Quan va morir la gossa, i d’una manera tan sagnant i tan estranya, a més a més, la Tsubasa va tenir una commoció. És normal: totes les dones de la casa estan commocionades. Però, pensant-hi ara, podria ser que aquella mort tan cruel fos una mena de missatge dirigit a la Tsubasa.

– ¿Un missatge?

– Un missatge que li deia que no es podia quedar; que sabien que s’amagava aquí i que n’havia de marxar, i que si no ho feia podria passar el mateix a les persones que vivien amb ella. Era aquest, el missatge.

Els dits de la mestressa marcaven el pas d’un temps imaginari damunt els genolls. L’Aomame va esperar que continués parlant.

– Potser la nena va entendre què significava, el missatge, i se n’ha anat ella sola. Segur que no ha marxat perquè en tingués ganes: sabia que no tenia cap altre lloc on anar, però també sabia que se n’havia d’anar d’aquí. Em sembla insuportable, quan hi penso, que una nena que només té deu anys hagi de prendre una decisió com aquesta.

L’Aomame va tenir ganes d’estrènyer les mans de la mestressa entre les seves, però es va contenir perquè encara no havia acabat de parlar.

La mestressa va continuar.

– No cal dir que això ha estat un cop molt dur, per a mi. Em sento com si m’haguessin arrencat una part del cos, perquè volia adoptar aquesta nena legalment. És clar que sabia que no seria gens fàcil, però ho volia fer malgrat totes les dificultats. No me n’hauria anat a queixar a ningú, si no ho hagués aconseguit. Però, si et dic la veritat, a la meva edat es fa molt dur, un cop com aquest.

– Però, podria ser que la Tsubasa tornés a venir, un dia d’aquests -va intervenir l’Aomame-. No té diners, ni tampoc cap lloc on anar.

– M’agradaria pensar-ho, però no crec que torni -va dir la mestressa sense fer cap mena d’entonació-. Només té deu anys, però ja té força criteri, i ha estat ella qui ha decidit marxar. No crec que torni per iniciativa pròpia.

L’Aomame es va excusar, es va aixecar i va anar fins a la taula de servei que hi havia al costat de la porta per servir-se te fred en un dels gots de cristall gravat. No tenia set, especialment, però sentia la necessitat de posar-se dreta i fer una petita pausa. Va tornar al sofà, en va fer un glop i va deixar el got damunt el vidre de la taula.

– Deixem-la aquí, de moment, la qüestió de la Tsubasa -va dir la mestressa un cop l’Aomame va tornar a estar ben acomodada al sofà. Després, com si volgués canviar una mica d’aires, va estirar les vèrtebres cervicals i va entrellaçar fermament els dits de les mans davant del cos.- Ara parlem de Sakigake i del seu Líder. T’explicaré el que he pogut esbrinar sobre ell. Aquest és el principal motiu pel qual t’he fet venir aquí, avui. Encara que, a la pràctica, està relacionat amb la qüestió de la Tsubasa, és clar.

L’Aomame va fer que sí; això era el que s’esperava, de fet.

– Tal com et vaig dir l’altre dia, ens hem d’encarregar d’aquest Líder sigui com sigui. És a dir: l’hem d’enviar a l’altre món. Com ja saps, aquest home té el costum de violar nenes d’uns deu anys, totes abans que hagin tingut la primera regla. Per justificar un acte com aquest, s’ha inventat una religió i utilitza el grup de creients que el segueixen. N’he intentat descobrir tants detalls com he pogut. Vaig encarregar una investigació sobre aquest tema i hi he invertit un cert esforç econòmic. No ha estat gens senzill, i m’hi he hagut de gastar més diners que no em pensava, però he aconseguit identificar quatre nenes que fins ara han estat víctimes, probablement, de les violacions d’aquest home. La quarta és la Tsubasa.

L’Aomame va fer un glop de te fred. No hi va trobar cap gust, com si tingués la boca plena de cotó fluix que l’absorbís tot.

– Encara no en tenim tots els detalls, però com a mínim dues d’aquestes quatre nenes encara viuen dins del grup -va dir la mestressa-. Formen part del cercle íntim del Líder i hi fan el paper de vestals. No es poden deixar veure davant dels creients comuns. No sé si aquestes noies continuen a dins del grup per voluntat pròpia o si s’hi han hagut de quedar perquè no han aconseguit fugir-ne. Tampoc no és clar si encara mantenien alguna mena de relació sexual amb el Líder. Però, sigui com sigui, sembla que el Líder i elles continuen vivint al mateix lloc, com si fossin una família. La residència del Líder es troba en una zona d’accés totalment restringit, i els creients de base no s’hi poden acostar. Viu envoltat de tota mena de misteris.