Haruki Murakami - 1Q84

– A mi també em preocupa, és clar; no pot deixar-me de preocupar. Però, ara mateix, no serveix de res que ens hi trenquem el cap, Tengo. El que hem de fer és aferrar-nos en alguna cosa ben sòlida, per evitar que se’ns endugui la ventada. I, de moment, val més que llegeixis els diaris amb molta atenció.

– Ara prenc la precaució de llegir-los cada dia, per si de cas.

– Ben fet -va dir en Komatsu-. Per cert, ¿no tens cap idea, sobre on podria ser la Fukaeri? ¿Per petita que sigui?

– Cap -va respondre en Tengo. No en sabia gaire, de dir mentides, i en Komatsu tenia un instint molt fi, per a algunes coses. Tanmateix, va semblar que no s’adonava que a en Tengo li tremolava una mica la veu, potser perquè el cap li anava ple d’altres coses.

– Si hi ha res de nou, et torno a trucar -va dir en Komatsu abans de penjar.

El primer que va fer en Tengo després de penjar l’auricular va ser treure un got i servir-se un dit de bourbon. Tal com li havia dit en Komatsu, després de parlar li havien vingut ganes de beure.

Divendres, com sempre, l’amiga d’en Tengo va venir al seu apartament. Havia deixat de ploure, però el cel encara estava cobert d’una compacta capa de núvols. Van fer un dinar lleuger i es van ficar al llit. Mentre ho feien, en Tengo no va parar de pensar en fragments de coses diverses, però això no li va fer perdre gens de l’alegria carnal que proporcionen les relacions sexuals. Ella, com sempre, va extreure amb eficiència el desig que en Tengo havia acumulat al llarg d’una setmana i se’n va encarregar expeditivament, alhora que gaudia d’una satisfacció completa, amb la mateixa profunda alegria que mostraria un auditor col·legiat competent en fer les complexes operacions numèriques d’un llibre de comptes. Tanmateix, es va adonar que en Tengo tenia el cap en una altra banda.

– Em sembla que últimament ha baixat bastant, el whisky de l’ampolla -li va dir, tot posant la mà damunt del fort pit d’en Tengo, com si assaborís el regust que li havia deixat el sexe. Al dit anular portava l’anell de casada amb un diamant petit però molt brillant. Es referia a l’ampolla de Wild Turkey que feia força temps que estava tancada a l’armari de la cuina. Igual que moltes dones de mitjana edat que tenen relacions amb homes més joves, s’adonava dels petits canvis que es produïen als escenaris de les seves vides.

– És que últimament em desperto sovint a mitjanit -va dir en Tengo.

– No et deus pas haver enamorat, ¿oi?

En Tengo va fer que no.

– No, no m’he enamorat.

– ¿No et va bé, la feina?

– De moment, va bé. O, com a mínim, va.

– Però, igualment, sembla que et preocupi alguna cosa.

– No ho sé. L’únic que passa és que no dormo bé. Tot i que això no em sol passar. Sóc dels que dormen bé, quan s’adormen.

– Pobre Tengo! -va dir ella, tot acariciant-li els testicles amb la mà on no duia l’anell-. ¿I tens malsons?

– Gairebé no somio mai -va dir en Tengo. Era la veritat.

– Jo somio molt. I també tinc molts cops el mateix somni, fins al punt que de vegades m’adono que el que estic somiant ja ho havia somiat abans. ¿No ho trobes estrany?

– ¿I què somies, per exemple?

– Doncs, per exemple, somio una cabana que hi ha al mig del bosc.

– Una cabana al mig del bosc -va dir en Tengo. Va pensar en la gent que hi havia al mig del bosc: els guiliaks, la gent petita, la Fukaeri.- ¿I com és, aquesta cabana?

– ¿De debò, que vols que t’ho expliqui? ¿No t’avorreix, sentir els somnis dels altres?

– No, no m’avorreix. Explica-m’ho, sisplau -li va demanar en Tengo de debò.

– Jo camino sola per un bosc. No un bosc espès i sinistre com aquell on es perden en Hansel i la Gretel, sinó un bosc clar i ple de llum. És a la tarda, fa bo i em sento molt bé, caminant tan tranquil·la pel bosc. Llavors veig una casa petita davant meu. Té una xemeneia i un petit porxo, i a les finestres hi ha cortines de tela de quadres de vichy. O sigui, que té un aspecte molt acollidor. Jo truco a la porta i dic: «Hola!». Però no em responen. Torno a trucar una mica més fort que abans i la porta s’obre tota sola. Resulta que no estava ben tancada. Entro a la casa, cridant: «Hola! ¿Que no hi ha ningú? Entro, ¿eh?».

Va mirar en Tengo a la cara mentre li acariciava els testicles.

– ¿La captes, oi, l’atmosfera?

– Sí, sí.

– La cabana només té una habitació. La construcció és molt senzilla: hi ha una petita cuina, un llit i un menjador. Al mig hi ha uns fogons de llenya i una taula molt ben parada, amb menjar servit per a quatre persones. Dels plats en surt un vapor blanc. Però a la cabana no hi ha ningú. Sembla com si, quan tenien el menjar preparat i estaven a punt de seure a taula, hagués passat alguna cosa estranya, com, per exemple, que de sobte hagués aparegut un monstre, i haguessin fugit tots corrents. Però les cadires estan ben posades, i tot està en calma, tan normal que sorprèn i tot. L’únic que passa és que no hi ha ningú.

– ¿Què hi ha, per menjar, a la taula?

Ella va fer un gest de desconcert.

– No me’n recordo. ¿Què hi deu haver, ara que ho dius? Però la qüestió no és què hi ha per menjar, sinó que és calent, acabat de fer. Sigui com sigui, jo m’assec en una cadira i decideixo esperar que torni la família que hi viu. En aquell moment, tinc la necessitat d’esperar que tornin. Per què, no ho sé. Com que és un somni, no tot el que passa es pot explicar perfectament. Potser vull que m’expliquin com puc tornar a casa, o he d’aconseguir alguna cosa, o vés a saber. Però, sigui com sigui, em quedo allà quieta, esperant que tornin. Però per molt que esperi, no ve ningú. El menjar continua fumejant. Quan ho veig, em ve moltíssima gana. Però per molta gana que tingui, i per molt que la gent de la casa no hi sigui, no em puc menjar el que hi ha a taula, perquè no és meu. ¿Hi estàs d’acord, oi?

– Em sembla que sí -va dir en Tengo-. Encara que, com que és un somni, no n’estic gaire segur.

– Però, mentre estic així, es pon el sol. A dins de la cabana ja és fosc. El bosc que l’envolta cada vegada és més negre. Voldria encendre els llums, però no sé com fer-ho. Cada vegada estic més nerviosa. I llavors m’adono d’una cosa: per estrany que sembli, els plats continuen fumejant igual que abans. Ja han passat unes quantes hores, però el menjar encara treu fum. Començo a pensar que allò és molt estrany, que hi ha alguna cosa que no quadra. I el somni s’acaba aquí.

– ¿I no saps què passa, després?

– Segur que després passa alguna cosa -va dir ella-. Es deu pondre el sol, no sé tornar a casa i em quedo tota sola en aquella cabana sense cap ni peus. Està a punt de passar alguna cosa, i tinc la sensació que no és una cosa gaire bona. Però el somni sempre s’acaba aquí. I no paro de somiar el mateix.

Va deixar d’acariciar els testicles d’en Tengo i li va posar la galta damunt el pit.

– Potser vol dir alguna cosa, aquest somni.

– ¿Què, per exemple?

Ella no va respondre a aquella pregunta, sinó que en va fer una altra.

– ¿Vols que et digui què és, el que em fa més por, d’aquest somni?

– Sí.

Ella va sospirar profundament i l’aire va fregar els mugrons d’en Tengo com un cop de vent calent que passés per un estret angost.

– Doncs, el que em fa més por és que potser jo sóc el monstre. Se’m va acudir un dia, aquesta possibilitat. Que potser és precisament perquè han vist que jo m’acostava, que aquella gent ha fugit corrents de la cabana quan estava a punt de menjar. I que potser no podran tornar, mentre jo sigui allí. Però, igualment, jo m’he de quedar allà dins, sense fer res, esperant que tornin. Quan hi penso, em ve molta por, perquè potser no hi ha cap salvació possible.