Haruki Murakami - 1Q84

¿Es devia haver preparat algunes notes, la Fukaeri, abans de començar, i les havia seguit mentre parlava? A en Tengo li semblava que no. No era persona de fer aquestes coses. Segur que havia parlat al micròfon en temps real (sense ni tan sols prémer el botó de pausa), dient el que li anava venint al cap.

¿On devia ser? Els sorolls de fons de la gravació no li donaven gaires pistes. Un cop de porta distant. Crits de nens que semblaven entrar per una finestra oberta. ¿Una llar d’infants? El clàxon d’un camió de gran tonatge. El lloc on es trobava no devia ser al mig d’un bosc espès, sinó més aviat algun racó d’una ciutat gran. Devia haver gravat la cinta a primera hora del matí, o bé de la tarda. El so de la porta en tancar-se potser indicava que no estava sola.

El que quedava clar era que la Fukaeri s’amagava en aquell lloc per voluntat pròpia. Ningú no l’havia obligat a gravar aquella cinta; n’hi havia prou de sentir-li la veu, i la manera com parlava. A la part del principi es notava que estava més o menys nerviosa, però, per la resta, parlava amb tota llibertat davant del micròfon, dient les coses tal com les pensava.

El Professor té molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita té un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important és saber que la gent petita és a dins del bosc. Per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Així es pot travessar el bosc sense que et passi res.

En Tengo va tornar a reproduir aquesta part. La Fukaeri hi parlava força de pressa, i les pauses entre les frases eren una mica curtes. La gent petita era capaç de causar algun dany a en Tengo o al professor Ebisuno. Tanmateix, el to de veu de la Fukaeri no feia pensar necessàriament que la gent petita fos alguna entitat malvada. De la manera com en parlava, semblava més aviat que ocupés una posició neutral i es pogués inclinar tant en un sentit com l’altre. Hi havia una altra part que també cridava l’atenció d’en Tengo.

Potser la gent petita està enfadada perquè hem escrit la seva història.

Si, realment, la gent petita estava enfadada, era natural que en Tengo formés part de l’objecte cap al qual es dirigia la seva ràbia, perquè havia estat un dels responsables que la seva història s’hagués imprès i anés circulant pel món. Segurament no se l’escoltarien, si els digués, com a excusa, que no ho havia fet amb mala intenció.

¿Quin dany devia poder causar, la gent petita, a les persones? En Tengo no tenia manera de saber-ho. Va tornar a rebobinar la casset, la va ficar al sobre i el va tancar en un calaix. Va posar-se altre cop l’impermeable i el barret i va sortir a comprar sota una pluja intensa.

Aquell vespre, passades les nou, li va trucar en Komatsu. Aquesta vegada també va saber que la trucada era seva abans d’agafar-la. En Tengo ja era al llit, llegint un llibre. Va deixar que el telèfon fes tres trucs abans d’aixecar-se a poc a poc i despenjar-ne l’auricular davant la taula de la cuina.

– Ei, Tengo! -li va dir en Komatsu-. ¿Que estàs bevent?

– No, estic sobri.

– Potser tindràs ganes de beure, després de parlar -va dir en Tengo.

– Doncs, segur que serà una conversa ben agradable i divertida, ¿no?

– No ho sé pas. Segur que no serà gens agradable, però estarà plena de paradoxes ben curioses.

– ¿Com en els contes de Txèkhov?

– Exactament -va dir en Komatsu-, com en els contes de Txèkhov. Ho has expressat admirablement. La teva manera d’expressar-te sempre és concisa i directa al gra.

En Tengo no va dir res, i en Komatsu va continuar.

– La cosa s’ha enredat una mica. El professor Ebisuno va denunciar que la Fukaeri havia desaparegut, i la policia ha començat a buscar-la oficialment. Bé, suposo que, per molt que es tracti de la policia, encara no han començat a buscar-la de debò. A part que ningú no ha demanat cap rescat, tampoc. M’imagino que ho han deixat de banda, perquè ara no els va bé dedicar-s’hi, i només han fet veure que hi començaven a treballar. Però els mitjans de comunicació no ho deixen córrer tan fàcilment. A mi m’han trucat uns quants diaris demanant informació. Jo, evidentment, els he dit a tots que no en sabia res, perquè, a més a més, ara mateix tampoc no els podria dir res. A hores d’ara ja deuen saber quina relació hi ha entre la Fukaeri i el professor Ebisuno, i també l’historial revolucionari dels pares. Segur que tot això es farà públic aviat. El problema són els setmanaris: els periodistes i els escriptors freelance s’hi han tirat a sobre com una colla de taurons que han sentit olor de sang. Tots hi tenen la mà trencada, i un cop claven les dents no deixen anar la presa, perquè viuen d’això. La privacitat i el respecte per la gent no els importen gens ni mica. Encara que visquin d’escriure, no tenen res a veure amb els joves autors literaris, que són pacífics com tu.

– Vols dir que jo també he d’anar amb compte, ¿oi?

– Això mateix. Val més que estiguis preparat i no abaixis la guàrdia. No podem estar segurs que ningú no s’ensumi alguna cosa.

En Tengo es va imaginar una petita barca envoltada d’un grup de taurons, però l’escena li va semblar més pròpia d’un còmic dolent. La Fukaeri havia dit que «per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen», però, ¿quina podia ser, aquesta cosa?

– Però, escolta, Komatsu, ¿vols dir que el professor Ebisuno no esperava, des del principi, que arribéssim a una situació com aquesta?

– Sí, podria ser -va dir en Komatsu-. Podria ser que ens hagués utilitzat com li ha vingut bé. Però no es pot dir que, fins a cert punt, no li veiés les intencions des del principi, perquè tampoc no les ha amagat. En aquest sentit, s’ha comportat amb força honestedat. En aquell moment, li podria haver dit: «Miri, professor: això és massa gros, i m’estimo més no embolicar-m’hi», i deixar-ho en aquell punt. Un editor com cal segur que hauria fet això. Però tu ja saps que jo no sóc un editor com cal. Llavors la cosa ja estava en marxa i jo també tenia ganes de tirar-la endavant. Potser per això vaig abaixar una mica la guàrdia.

Hi va haver un silenci a l’altra banda del telèfon; un silenci breu però intens.

– És a dir -va intervenir en Tengo-, que el professor Ebisuno es va afegir al teu projecte quan ja estava a mitges.

– També es podria dir així, suposo. La qual cosa vol dir que al final s’han imposat les seves expectatives, per sobre de les meves.

– ¿Et sembla que el professor Ebisuno se’n sabrà sortir, de tot aquest enrenou? -va preguntar en Tengo.

– Evidentment, ell creu que sí, que en sabrà; té molta vista i confia molt en si mateix. Podria ser que tot anés bé. Però si aquest rebombori acaba superant fins i tot les seves expectatives, pot ser que tot se’n vagi en orris. Hi ha coses que superen la capacitat de les persones, per excepcionals que siguin. O sigui que val més que ens lliguem bé el cinturó de seguretat, per si de cas.

– Komatsu, si l’avió s’estavella, per molt fort que ens lliguem el cinturó de seguretat, no ens servirà de res.

– Però estarem més tranquils.

En Tengo va somriure sense voler, per bé que era un somriure d’impotència.

– ¿Era això, el que em volies dir? ¿Era aquesta, la conversa no gens agradable però plena de paradoxes ben curioses?

– Em sap greu, haver-te embolicat en tot això. T’ho dic sincerament -va dir en Komatsu amb veu inexpressiva.

– Per mi, no et preocupis. No tinc res que m’importi perdre, especialment. No tinc família, ni una bona situació social, ni un gran futur. Qui em preocupa és la Fukaeri. Només és una noia de disset anys.