Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I no en surten membres importants?

– Pel que jo he pogut saber, em sembla que no n’hi ha hagut cap cas.

– Això, ¿deu voler dir que un cop saps els secrets de l’organització, ja no en pots sortir?

– Podria ser que si s’arribés a aquest punt el desenllaç fos força tràgic -va dir l’Ayumi, que tot seguit va fer un breu sospir-. Per cert, Aomame: l’altre dia em vas parlar de la violació d’una nena. ¿Fins a quin punt n’estàs segura, que es va produir?

– N’estic força segura, però de moment encara no ho puc demostrar.

– ¿I aquestes violacions es produeixen a dins de l’organització, de manera institucionalitzada?

– Això tampoc no ho sé, encara. Però la víctima existeix de debò, i jo hi he parlat. Està força malament.

– ¿Quan parles de violació, vols dir que hi ha hagut penetració?

– Sense cap dubte.

L’Ayumi va torçar el llavi mentre pensava alguna cosa.

– Molt bé. Miraré d’esbrinar-ne alguna cosa més, si puc.

– No facis cap imprudència.

– No en faré, d’imprudències -va dir l’Ayumi-. Encara que no ho sembli, sóc força previnguda, jo.

Van acabar de sopar i el cambrer els va retirar els plats. Van dir que no volien postres i van continuar amb el vi.

– Escolta, em vas dir que quan eres petita mai no t’havia molestat cap home, ¿oi?

L’Aomame va mirar un moment l’expressió de l’Ayumi i després va fer que no.

– La meva família era molt creient i mai no es tocava la qüestió del sexe. I al nostre entorn era igual. El tema del sexe no es podia ni esmentar.

– Sí, però la fermesa de les conviccions religioses i les dinàmiques del desig sexual són qüestions diferents. Tothom sap que entre les persones que tenen càrrecs religiosos hi ha molts maníacs sexuals. De fet, entre els paios que deté la policia per delictes de prostitució o d’assetjament, n’hi ha una quantitat molt considerable que es dediquen a la religió i a l’educació.

– Potser sí, però com a mínim en el meu entorn no n’hi havia ni el més petit indici, d’això. I tampoc hi havia ningú que fes coses rares.

– Bé, això és fantàstic -va dir l’Ayumi-. Me n’alegro molt, de sentir-ho.

– ¿No va ser així, en el teu cas?

L’Ayumi va arronsar una mica les espatlles, sense saber què dir.

– La veritat -va dir finalment- és que a mi em va passar unes quantes vegades, quan era petita.

– ¿Amb qui?

– Amb el meu germà i el meu oncle.

L’Aomame va arrufar força el front.

– ¿Amb el teu germà i el teu oncle?

– Sí. Ara tots dos són policies en actiu. Fa poc, al meu oncle li van donar una medalla i tot, per la gran contribució a la pau i la seguretat de la població local al llarg de trenta anys de servei. Fins i tot va sortir al diari, perquè en un pas a nivell va salvar una gossa idiota amb el seu cadell que s’havien perdut.

– ¿I què et van fer, aquests dos?

– Em van tocar allà baix, i van fer que els la xuclés.

Les arrugues del front de l’Aomame encara es van fer més fondes.

– ¿El teu germà i el teu oncle?

– Però per separat, és clar. Jo devia tenir uns deu anys, i el meu germà, quinze. Amb el meu oncle va ser més aviat, dues o tres vegades, quan es quedava a dormir a casa.

– ¿I no ho vas dir a ningú?

L’Ayumi va fer que no amb el cap unes quantes vegades, a poc a poc.

– És clar que no. Em van dir que no ho digués absolutament a ningú, i em van amenaçar de fer-me unes coses terribles, si ho explicava. I, a més a més, encara que no m’haguessin amenaçat, em feia l’efecte que si ho explicava, seria a mi, i no pas a ells, a qui renyarien, i que em posarien uns càstigs horribles. I aquesta por em va impedir de dir-ho a ningú.

– ¿No ho podies explicar ni a la teva mare?

– Sobretot no ho podia explicar a la meva mare -va dir l’Ayumi-. La meva mare sempre havia tingut predilecció pel meu germà, i sempre s’havia sentit decebuda, amb mi. Perquè era basta, no era gens bonica, era grassa i no treia unes notes especialment bones, a l’escola. La meva mare hauria volgut tenir una altra mena de filla, una que semblés una nina, una nena bonica i delicada que anés a classes de ballet. I jo era pràcticament el contrari d’això.

– I no la volies decebre encara més.

– Exactament. Em semblava que si explicava què em feia el meu germà, la meva mare encara m’agafaria més mania, i estava convençuda que en lloc de renyar-lo a ell, em diria que jo devia haver fet alguna cosa, per provocar-lo.

L’Aomame va fer-se desaparèixer les arrugues del front ajudant-se amb les dits de totes dues mans. Des que als deu anys va anunciar als seus pares que abandonava la religió, no li havien tornat a dirigir la paraula. Quan calia, li escrivien una nota i l’hi donaven, però no li parlaven. Havia deixat de ser la seva filla per passar a ser solament «una que havia abandonat la fe». Després ella havia marxat de casa.

– Però, ¿no hi va haver penetració? -li va preguntar l’Aomame.

– Penetració, no -va respondre l’Ayumi-. No la podria haver fet de cap manera, una cosa tan dolorosa. I ells tampoc no m’ho van arribar a demanar.

– ¿I encara els veus, aquest germà i aquest oncle?

– Jo vaig marxar de casa quan vaig començar a treballar, i ara gairebé no coincidim mai. Però no deixen de ser parents meus, i, a més a més, treballem en el mateix. Hi ha vegades que no puc evitar de veure’ls. Llavors intento fer bona cara, i no faig res que creï mal ambient. De fet, estic segura que ni tan sols se’n recorden, del que va passar.

– ¿Que no se’n recorden?

– Ells sí, que se’n poden oblidar -va dir l’Ayumi-. Però jo no.

– És clar -va dir l’Aomame.

– És igual que amb les grans massacres de la història.

– ¿Les grans massacres?

– Els que les han comès les poden racionalitzar buscant les justificacions que els convinguin, i les poden acabar oblidant. Poden apartar la vista del que no volen veure. Però els que les han patit no les poden oblidar, no en poden apartar els ulls. El record es transmet de pares a fills. El món, Aomame, és una lluita inacabable entre un record i el record oposat.

– Tens raó -va dir l’Aomame, que va arrugar una mica el front. ¿Una lluita inacabable entre un record i el record oposat?

– La veritat és que pensava que potser a tu et devia haver passat alguna cosa semblant.

– ¿I per què t’ho pensaves?

– No t’ho sabria explicar, però m’ho semblava. Pensava que potser t’havia passat una cosa d’aquesta mena i que era per això, que vius així, passant de tant en tant una sola nit esbojarrada amb desconeguts. I també em fa l’efecte que, en el teu cas, hi ha una certa ràbia amagada, en això; ràbia, o indignació. Tu no sembla que puguis fer com la gent normal i corrent, que busquen una parella estable, queden, van a sopar i només se’n van al llit amb la seva parella com si fos una cosa que no s’hagués ni de plantejar. Encara que a mi em passa el mateix.

– ¿Vols dir que no ets capaç de tenir la mena de relació habitual perquè quan eres petita van abusar de tu?

– Aquesta és la sensació que tinc -va dir l’Ayumi, que després va arronsar una mica les espatlles-. A mi, el que em passa és que tinc por dels homes. O, més ben dit, d’establir una relació massa profunda amb un home determinat, i d’haver-ho d’acceptar pràcticament tot, d’ell. Tremolo només de pensar-hi. Però de vegades se’m fa molt difícil, estar sola; em vénen ganes que un home m’abraci i em penetri. Me’n vénen tantes ganes que no em puc aguantar. En aquests casos, m’és més fàcil estar amb algú que no conec gens ni mica; molt més.