Haruki Murakami - 1Q84

Havia dit a en Tengo que la gent petita i la crisàlide d’aire existien de debò. Havia descobert la gent petita quan vivia a la comuna de Sakigake, i havia estat castigada per haver deixat morir, en un descuit, la cabra cega. Cada nit havia fet la crisàlide d’aire amb ells, i, en conseqüència, havia experimentat una transformació molt important. Després, havia donat forma d’història a aquella experiència, i en Tengo havia donat forma de novel·la a aquella història. O, dit d’una altra manera: l’havia convertida en un «producte». I aquell producte, fent servir l’expressió d’en Komatsu, els el prenien de les mans. Potser això no els convenia, als de Sakigake; potser la gent petita i la crisàlide d’aire, per a ells, eren secrets molt importants que no volien que se sabessin, i havien segrestat la Fukaeri per fer-la callar i evitar que continués filtrant informació. Encara que la seva desaparició podria haver cridat l’atenció del públic cap a ells, havien hagut d’arriscar-se a fer servir la força.

Tanmateix, això no passava de ser, evidentment, una hipòtesi d’en Tengo. No tenia cap pista que la confirmés, i no la podia demostrar de cap manera. ¿Qui li faria cas, si anés explicant que la gent petita i la crisàlide d’aire existien de debò? En primer lloc, ni en Tengo mateix no sabia què volia dir, exactament, allò que «existien».

Potser el que havia passat era que la Fukaeri s’havia cansat de l’esvalot que havia generat l’èxit de vendes de Crisàlide d’aire i s’havia amagat en algun lloc per estar sola. Evidentment, això també era una possibilitat. Era gairebé impossible, preveure el seu comportament. Però, si fos així, la Fukaeri hauria deixat algun missatge perquè el professor Ebisuno i la seva filla Azami no es preocupessin: no hauria tingut cap motiu per no fer-ho.

Tanmateix, si realment la Fukaeri havia estat segrestada per l’organització religiosa, a en Tengo no li costava gens d’imaginar-se la perillosa situació en què es trobava. Podia ser que ja no en tinguessin cap més notícia, tal com havia passat amb els seus pares a partir d’un moment determinat. Encara que la relació entre la Fukaeri i Sakigake es fes pública -cosa que no trigaria gaire a passar- i els mitjans de comunicació n’anessin plens, si la policia digués que no hi havia cap prova material que la noia hagués estat segrestada, tot aquell soroll no serviria per a res, i ella quedaria reclosa en algun racó de les instal·lacions del grup, dins l’alta tanca que les envoltava, o alguna cosa encara més terrible. ¿Devia haver tingut en compte la pitjor possibilitat de totes, el professor Ebisuno, quan va pensar el seu pla?

En Tengo tenia ganes de trucar al professor Ebisuno i parlar de totes aquestes coses, però ja passava de la mitjanit. L’únic que podia fer era esperar-se fins al dia següent.

L’endemà al matí, en Tengo va trucar al número de telèfon que el professor Ebisuno li havia donat de casa seva, però no hi va poder parlar. Li va sortir una missatge gravat que repetia que «aquest telèfon no existeix; sisplau, comproveu-ne el número i torneu a marcar». Hi va trucar unes quantes vegades, però el resultat sempre va ser el mateix. Potser després del debut literari de la Fukaeri els periodistes els havien aclaparat amb trucades i havien canviat el número.

No hi va haver cap novetat durant una setmana. Crisàlide d’aire es continuava venent molt bé i ocupava el primer lloc de les llistes de vendes nacionals. Durant aquell temps, en Tengo no va parlar amb ningú. Va trucar a l’editorial d’en Komatsu diverses vegades, però sempre era fora -això no era gens estrany-. Va deixar dit que en Komatsu li truqués, però no en va rebre cap trucada -això tampoc no era gens estrany-. Cada dia mirava els diaris sens falta, però no va veure cap notícia que digués que s’havia denunciat la desaparició de la Fukaeri. Potser, al final, el professor Ebisuno no l’havia denunciada, o potser l’havia denunciada però la policia havia preferit no fer-ho públic per poder mantenir la investigació en secret. O bé no li havien fet cas, pensant que es tractava del típic cas d’una adolescent que havia fugit de casa.

En Tengo va continuar fent la vida de sempre: anava a fer classes de matemàtiques a l’acadèmia tres cops per setmana, s’asseia davant la taula per escriure novel·les la resta dels dies i rebia la seva amiga a l’apartament els divendres per mantenir-hi intenses relacions sexuals a primera hora de la tarda. Tanmateix, fes el que fes, no aconseguia concentrar-se en res concret. Passava els dies intranquil, preocupat, com si hagués menjat, per error, alguna cosa que no se li posava bé i no l’aconseguís digerir. També va anar perdent la gana. Es despertava durant la nit, a unes hores absurdes, i no podia tornar a agafar el son. Mentre estava despert pensava en la Fukaeri: on devia ser, què devia fer, amb qui devia estar, què li devia estar passant… S’imaginava totes les situacions en què es podia trobar, i totes les escenes que es representava estaven, amb petites diferències, plenes de pessimisme. I en totes la Fukaeri apareixia sempre amb el jersei prim d’estiu que li feia ressaltar la forma dels pits. Aquella imatge provocava una intensa agitació en ell, fins al punt que li costava respirar.

El dia que va rebre notícies de la Fukaeri va ser el dijous de la sisena setmana que Crisàlide d’aire estava instal·lada a les llistes de llibres més venuts.

L’Aomame i l’Ayumi formaven una parella que es podia qualificar de perfecta a l’hora de passar nits en bona companyia però, alhora, força plenes d’erotisme. L’Ayumi era menuda, alegre, desimbolta, bona conversadora i, si s’ho proposava, capaç d’afrontar-ho pràcticament tot amb una actitud positiva. També tenia un sentit de l’humor molt saludable. En comparació, l’Aomame era prima i fibrada, i més aviat esquerpa i poc expressiva. Quan coneixia un home, no era capaç de dir la mena de coses agradables que haurien estat apropiades. No parlava gaire, però quan ho feia les seves paraules tenien un to cínic i agressiu. Al fons dels ulls li brillava una lleu espurna de censura. Tanmateix, quan volia, era capaç de projectar una aura d’elegància i tranquil·litat que atreia els homes de manera natural, tal com alguns perfums produeixen un estímul sexual en determinats animals o insectes per atreure’ls quan convé. No era una cosa que es pogués aconseguir amb voluntat o esforç; segurament, era una habilitat innata. O no: potser, per algun motiu, havia adquirit l’habilitat d’emanar aquest perfum en algun moment de la vida. Fos com fos, però, aquesta aura no solament estimulava els homes, sinó també, d’un manera curiosa, la seva companya Ayumi, que sota els seus efectes parlava i actuava d’un manera molt més llançada i ostentosa.

Quan trobaven una parella d’homes que els feia el pes, primer hi anava l’Ayumi sola a estudiar el terreny i a desplegar la seva simpatia natural per assegurar que després hi pogués haver una bona entesa. Al cap d’una estona, que tenien calculada, s’hi afegia l’Aomame i entre totes dues aprofundien l’amistat naixent, de manera que es creés una atmosfera molt especial, a mig camí de la d’una opereta i la d’una pel·lícula de cinema negre. Si arribaven fins aquí, la resta era molt senzilla: només havien d’anar on fos i, fent servir l’expressió de l’Ayumi, «fer-se un fart de follar». El més difícil era trobar homes apropiats. Era millor que fossin dos, i calia que tinguessin un aspecte net i que fossin raonablement guapos. També havien de ser una mica intel·ligents, però, si ho eren gaire, podia convertir-se en un problema -els podien espatllar la nit parlant de coses avorrides-. També era un punt a favor que semblessin anar bé de diners, perquè, com era natural, els homes pagaven el compte dels bars i els locals, així com l’habitació de l’hotel.