Haruki Murakami - 1Q84

En Komatsu va fer una pausa, com si esperés la reacció d’en Tengo, però com que ell no deia res, va continuar parlant.

– I, a més a més, no és només que en venguem molts exemplars: les crítiques també són boníssimes. Diuen que no és una d’aquestes novel·les estrambòtiques que ara escriuen els joves, amb un argument que faci patxoca i prou, sinó que la història és excepcional. Tot i que, és clar, això també ha estat gràcies a aquesta tècnica prodigiosa que tens, que et permet escriure amb un estil tan segur, amb què n’has extret totes les possibilitats. Realment, el teu treball va ser impecable.

«Amb què n’has extret totes les possibilitats»: en Tengo es va prémer lleument els polsos amb la punta dels dits i va passar per alt els elogis d’en Komatsu. Quan el lloava tant, després sempre li donava, indefectiblement, alguna notícia no gaire bona.

– Molt bé -va dir en Tengo-. ¿I la mala notícia quina és?

– ¿Com ho saps, que t’he de donar una mala notícia?

– Home, has sigut tu, qui m’ha trucat a aquestes hores. No pot ser, que no m’hagis de donar cap mala notícia.

– Tens raó -va dir en Komatsu en to d’admiració-. Tens tota la raó. Quina intuïció més bona que tens.

No era intuïció, sinó experiència pura i dura, va pensar en Tengo. Però no va dir res, tot esperant que l’altre continués.

– És veritat: em sap greu, però tinc una notícia no gaire bona -va dir en Komatsu, i va fer una pausa molt eloqüent. En Tengo se’l va imaginar a l’altra banda de l’auricular, amb els ulls que li brillaven dins la fosca, com els d’una mangosta.

– Deu tenir a veure amb l’autora de Crisàlide d’aire, ¿oi?

– Sí, té a veure amb la Fukaeri. Tenim un petit problema. La veritat és que fa un temps que no sabem on és.

En Tengo va continuar prement-se els polsos amb els dits.

– ¿Quant és, un temps?

– Fa tres dies, el matí de dimecres, va sortir de la casa de Futamatao i va venir a Tòquio. El professor Ebisuno la va portar a l’estació. No va dir on anava. Va trucar més tard i va dir que no tornaria a la casa de la muntanya, i que passaria la nit al pis de Shinanomachi. Aquell dia, la filla del professor Ebisuno es quedava a dormir al pis, però va estar esperant la Fukaeri i ella no hi va anar. I ja no se n’ha sabut res més.

En Tengo va repassar el que havia fet aquells tres dies, però no va trobar res significatiu.

– No sabem on pot ser, i he pensat que potser s’havia posat en contacte amb tu.

– Jo no n’he sabut res -va dir en Tengo. Ja feia més de quatre setmanes que la Fukaeri s’havia quedat a passar la nit a casa seva.

En Tengo va dubtar un moment si havia de dir a en Komatsu que aquell dia la Fukaeri li havia dit que li semblava millor no anar al pis de Shinanomachi. Potser hi havia alguna cosa que li feia mala espina, allà. Al final, però, va decidir no dir res. No li volia dir a en Komatsu que la Fukaeri havia passat la nit a casa seva.

– És una noia força peculiar -va dir en Tengo-. Potser se li va acudir de sobte anar a algun lloc i no va dir res.

– No, això no pot ser. Encara que no ho sembli, la Fukaeri és una noia força responsable. Sempre saben on és; ella truca per telèfon i diu on es troba, i cap a on va. M’ho va dir el professor Ebisuno. O sigui que no és gens normal, que durant tres dies sencers no se’n sàpiga res. Li pot haver passat alguna cosa greu.

En Tengo va grunyir una mica.

– Una cosa greu.

– Tant el Professor com la seva filla estan molt preocupats -va dir en Tengo.

– Sigui com sigui, si no aparegués, tu et trobaries en una posició força difícil, ¿oi?

– Sí. Si hi hem de ficar la policia, la cosa pot ser complicada. Es tractaria de la desaparició d’una jove molt bonica que ha escrit un llibre que es ven a rem i a vela. Els mitjans de comunicació es tornarien bojos, i suposo que com a editor responsable de l’obra se’m tirarien a sobre per demanar-me declaracions. No seria gens divertit. A mi m’agrada treballar a l’ombra, i no m’hi sento gens bé, davant dels focus. A més a més, amb tot aquest rebombori, podria ser que abans que ens n’adonéssim algú ens ventilés tots els draps bruts.

– ¿Què hi diu, el professor Ebisuno?

– Volia denunciar-ne la desaparició a la policia demà mateix -va dir en Komatsu-. Al final, a força de demanar-l’hi, he aconseguit que s’esperi uns quants dies, però no crec que el pugui aguantar gaire.

– Així que sàpiguen que ha denunciat la desaparició de la Fukaeri, els mitjans se’ns tiraran a sobre, ¿oi?

– No sé com respondrà la policia, però la Fukaeri és un personatge d’actualitat, i no pas una adolescent qualsevol que ha fugit de casa. Els serà difícil amagar-ho al públic.

Potser era precisament això, el que pretenia el professor Ebisuno, va pensar en Tengo: provocar un rebombori fent servir la Fukaeri d’esquer i aprofitar-lo per intentar aclarir quina era la situació dels seus pares a Sakigake i trobar-los. Si era així, de moment el pla del Professor anava tal com ell havia previst. ¿Devia ser conscient, però, el Professor, de fins a quin punt s’arriscava? Segurament sí, perquè no era una persona eixelebrada; la seva feina consistia, precisament, a pensar les coses en profunditat. A més a més, feia tot l’efecte que encara no l’hi havia explicat tot, a en Tengo, sobre les circumstàncies que envoltaven la Fukaeri. Si ho hagués hagut d’expressar amb les seves pròpies paraules, hauria dit que li havien donat un trencaclosques en el qual faltaven algunes peces i li havien demanat que el fes. De bon principi, una persona amb prou enteniment no s’hauria posat en una situació com aquella.

– ¿Que se t’acut, a tu, on podria haver anat, la Fukaeri?

– Ara mateix, no.

– Vaja -va dir en Komatsu. Se li notava el cansament a la veu; no era gens habitual que mostrés les seves debilitats.- Perdona que t’hagi fet llevar tan tard.

També era força estrany que en Komatsu es disculpés.

– No passa res, en aquestes circumstàncies -va dir en Tengo.

– Si pogués, no t’hi hauria embolicat, en tots aquests problemes pràctics; la teva feina era reescriure la novel·la, i ja la vas fer molt bé. Però les coses no sempre van com voldries, i, tal com et vaig dir, som a la mateixa barca, baixant pels ràpids d’un riu.

– Directes al paradís -va afegir en Tengo mecànicament.

– Exactament.

– Però, escolta, Komatsu: si la desaparició de la Fukaeri sortís a les notícies, ¿no es vendria encara més, Crisàlide d’aire?

– Ja es ven prou -va dir en Komatsu, amb veu derrotada-. Ja no ens cal més publicitat. Un escàndol només ens portaria complicacions. Ara, del que ens hem de preocupar, és d’aterrar sense prendre mal.

– Aterrar sense prendre mal -va repetir en Tengo.

En Komatsu va fer un soroll com si s’hagués ennuegat amb alguna cosa imaginària. Després va tossir fluixet, una sola vegada.

– D’això ja en parlarem amb calma algun altre dia, menjant alguna cosa, quan hàgim arreglat aquest daltabaix. Bona nit, Tengo. Que dormis bé.

En Komatsu va penjar el telèfon després de dir això, però en Tengo no va poder dormir, com si li hagués llançat una maledicció. Tenia son, però no aconseguia adormir-se.

«Que dormis bé», va pensar en Tengo. Va decidir seure a la taula de la cuina i mirar d’escriure alguna cosa, però no se li acudia res. Va treure una ampolla de whisky de l’armari, se’n va posar una mica en un got i se’l va beure sol, a petits glops.

Potser la Fukaeri havia funcionat com a esquer i els de Sakigake l’havien segrestada. A en Tengo li semblava que aquella possibilitat no era pas petita. Potser tenien vigilat el pis de Shinanomachi i quan va aparèixer la Fukaeri la van obligar a pujar a un cotxe entre uns quants i se la van endur; si ho feien de pressa i triaven bé el moment, no era pas impossible. Potser quan havia dit que era millor que no tornés al pis de Shinanomachi, la Fukaeri pressentia alguna cosa.