Haruki Murakami - 1Q84

Al cap de dos dies que Crisàlide d’aire es posés a la venda, en Komatsu li’n va enviar dos exemplars, però en Tengo ni tan sols els va obrir. Certament, havia estat ell qui havia escrit el text que hi havia imprès, i no cal dir que era la primera vegada que un text seu apareixia en forma de llibre, però quan el va tenir a les mans no li van venir ganes de llegir-lo; ni tan sols de fer-hi un cop d’ull ràpid. En veure’l no va sentir cap alegria. Per molt que el text l’hagués escrit ell, la història que explicava era de la Fukaeri i de ningú més; havia estat de la seva ment, d’on havia sorgit. Ell ja havia acomplert la seva modesta tasca com a tècnic treballant entre bastidors, i el destí que li esperés a partir de llavors ja no tenia res a veure amb ell, ni hi havia de tenir res a veure. Va entaforar els dos exemplars, encara embolicats amb el plàstic, en un lloc de la prestatgeria on no els veiés.

Durant un temps, després de la nit que la Fukaeri s’havia quedat a dormir al seu apartament, la vida d’en Tengo va transcórrer tranquil·lament, sense novetats. Va ploure força, però ell no hi va parar gairebé gens d’atenció. La qüestió del temps ocupava un lloc força baix, a la llista de coses que li interessaven. A partir d’aquella nit, no va tenir cap notícia de la Fukaeri, i va suposar que no tenir-ne notícies significava que tampoc no hi havia cap problema especial.

Es passava els dies escrivint històries, que compaginava amb algunes feines breus que li demanaven per a revistes. Eren textos sense signar que podria haver escrit qualsevol, però li van servir per canviar una mica d’aires, i pel temps que hi va dedicar no estaven mal pagats. Com sempre, també anava tres cops per setmana a fer classes de matemàtiques a l’acadèmia. Per tal d’oblidar-se de diverses qüestions molestes -que tenien a veure, principalment, amb Crisàlide d’aire i la Fukaeri-, es va submergir encara més profundament que abans al món de les matemàtiques. Així que s’hi endinsava, els engranatges del cervell li feien un petit soroll i començaven a funcionar d’una manera diferent. De la seva boca en sortia una altra mena de paraules, i el seu cos començava a fer servir uns músculs diferents; també li canviava el to de veu, i una mica l’expressió de la cara. A en Tengo li agradava la sensació que li produïen aquests canvis, que era una mica com la de passar d’una habitació a una altra, o de canviar-se unes sabates per unes altres.

Quan entrava al món de les matemàtiques, assolia un grau de tranquil·litat, i d’eloqüència, molt més gran que no pas el que tenia a la vida diària, o quan escrivia narracions. Alhora, però, també tenia la sensació d’esdevenir una persona molt més expeditiva. No hauria sabut dir quina d’aquestes dues personalitats era l’original, però duia a terme aquesta transformació molt fàcilment i sense haver-hi de parar atenció. També era conscient que, fins a un cert punt, li calia fer aquesta mena de canvi.

Com a professor de matemàtiques, des de la tarima procurava fer entendre als alumnes fins a quin punt els nombres tenien set de lògica. En aquell àmbit, el que no es podia demostrar no comptava, i, un cop havies aconseguit demostrar-los, tenies a la mà tots els misteris del món, arrecerats com un mol·lusc a la closca. Quan s’apassionava durant les classes, els alumnes escoltaven les seves explicacions amb un interès insòlit. A més d’ensenyar-los com s’havien de resoldre els problemes concrets, els feia veure tot el romanticisme i la bellesa que contenien. Mirava la classe i veia que hi havia unes quantes noies de disset o divuit anys que l’observaven fixament, amb ulls plens d’admiració. Sabia que les seduïa mitjançant les matemàtiques. Partint de la premissa intel·lectual que oferia el seu discurs, els acariciava l’esquena amb les funcions, els mormolava a l’orella amb els teoremes. Tanmateix, des que havia conegut la Fukaeri, no sentia cap interès sexual envers aquelles noies, ni es preguntava quina olor devien fer els pijames que havien portat.

En Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri era completament diferent: no es podia comparar amb les altres noies. No tenia cap dubte que la Fukaeri, per a ell, tenia una significació especial. Per dir-ho d’alguna manera, era com si li enviés un missatge total, malgrat que ell no aconseguia desxifrar-lo.

Tanmateix, a força de pensar-hi, havia arribat a la clara convicció que seria millor no tenir res més a veure amb la Fukaeri, allunyar-se tant com pogués dels exemplars de Crisàlide d’aire que s’apilaven a l’entrada de les llibreries, d’aquell professor Ebisuno que no se sabia què tramava, d’aquella organització religiosa farcida de misteris tèrbols. També hauria de mantenir la distància amb en Komatsu, almenys de moment. Si no, corria el risc de ser arrossegat cap a un lloc cada vegada més confús i acabar-se trobant en un racó perillós, absurd, del qual no podria fugir.

Tanmateix, era molt conscient que a hores d’ara ja no li seria gens fàcil, retirar-se d’aquell projecte tan enrevessat. Ell ja hi estava enredat, en «allò». No havia anat com en les pel·lícules de Hitchcock, en què el protagonista es veu embolicat en una conspiració criminal sense saber-ho: ell s’hi havia ficat conscientment, sabent, fins a cert punt, el risc que comportava. La màquina ja havia començat a funcionar. Un cop havia agafat ímpetu ja no es podia aturar, i en Tengo havia passat a ser, sense cap mena de dubte, una peça més del seu engranatge; i una peça important, a més a més. Sentia la remor que feia l’engranatge, i en notava a dins seu el moviment obstinat.

Quan va rebre la trucada d’en Komatsu, feia uns quants dies que Crisàlide d’aire havia encapçalat per segona setmana consecutiva la llista d’obres literàries més venudes. El telèfon va sonar passades les onze de la nit. En Tengo ja s’havia posat el pijama i era al llit. Havia estat una estona de bocaterrosa llegint un llibre i estava a punt de tancar el llum de la tauleta de nit. Per la manera que va sonar el telèfon, es va imaginar que seria ell. No hauria sabut explicar per què, però sempre li passava, quan la trucada era d’en Komatsu. La manera de sonar era especial. De la mateixa manera que els textos tenen un estil determinat, les trucades d’en Komatsu tenien un so particular.

En Tengo va sortir del llit, va anar a la cuina i va despenjar l’auricular. En realitat s’hauria estimat més no agafar-lo, adormir-se tranquil·lament, i somiar el gat d’Iriomota, el canal de Panamà, la capa d’ozó, Matsuo Bashô o el que fos, com més remot millor. Però si no hagués agafat el telèfon, hauria tornat a sonar de la mateixa manera al cap d’un quart o mitja hora. En Komatsu no tenia noció del temps, ni cap consideració envers la gent que feia una vida normal. El millor era agafar el telèfon llavors mateix.

– Ei, Tengo! ¿Què ja dormies? -va dir en Komatsu, amb el to despreocupat de sempre.

– Estava a punt de posar-m’hi -va dir en Tengo.

– Perdona -va dir en Komatsu, en un to no gaire compungit-. Et volia comentar que les vendes de Crisàlide d’aire van força bé.

– És bo saber-ho.

– Ens en prenen els exemplars de les mans. Els venem tan de pressa que els pobres impressors han de treballar de nit i tot. Bé, encara que ja preveia que en vendríem molts exemplars, és clar. És una novel·la que ha escrit una noia de disset anys guapíssima i, a més a més, se n’ha parlat als mitjans de comunicació. Hi ha tots els elements necessaris perquè es vengui.

– Seria molt diferent, si fos una novel·la escrita per un professor d’acadèmia que tingués trenta anys i semblés un ós.

– Sí, és clar. Però, de tota manera, no es pot dir que el contingut de la novel·la sigui gaire alegre, ni hi ha escenes de sexe, ni parts que et facin plorar d’emoció. O sigui que ni tan sols jo, no m’imaginava que s’arribés a vendre tant.