Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, quan van intentar organitzar una petita festa sexual cap a final de juny -va resultar que aquesta va ser la darrera vegada que van actuar en parella-, no hi va haver manera de trobar ningú adequat. Hi van dedicar hores i van canviar unes quantes vegades de lloc, però al final no va servir de res. Era l’últim divendres del mes, però a tots els bars on van anar, des de Roppongi fins a Asakusa, hi regnava l’avorriment, amb molt pocs clients i sense homes entre els quals escollir. A més, el cel estava completament cobert de núvols, i tot Tòquio estava dominat per una atmosfera depriment, com si la ciutat s’hagués vestit de dol.

– Avui la cosa no funciona. Deixem-ho córrer -va dir l’Aomame, quan el rellotge ja marcava dos quarts d’onze.

L’Ayumi s’hi va haver de resignar.

– Quin desastre! No havia vist mai un nit de divendres tan penosa! I jo que m’he posat roba interior lila tan sexi!

– Vés-te’n a casa i mira-te-la tu sola, davant del mirall.

– Ni jo, no tinc valor per fer això als banys comunitaris de la residència de la policia.

– Sigui com sigui, avui ho haurem de deixar córrer. Fem una copa tranquil·lament, tornem a casa i ens fiquem al llit.

– Potser val més així -va dir l’Ayumi. Després, com si se n’acabés de recordar, va dir:- Ah, és veritat! Aomame, ¿per què no mengem alguna coseta, abans de tornar a casa? Encara em sobren trenta mil iens.

L’Aomame va fer una ganyota.

– ¿Et sobren? Però, ¿què dius? Si sempre et queixes que el teu sou és molt baix i no tens diners!

L’Ayumi es va posar el dit índex damunt l’aleta del nas.

– La veritat és que l’altre dia un home em va donar trenta mil iens. Me’ls va donar quan ens dèiem adéu, per al taxi. Sí, dona, la nit que ens ho vam fer amb aquells dos que treballaven en una immobiliària.

– ¿I tu els hi vas agafar sense dir res? -va preguntar l’Aomame, sorpresa.

– Potser es va pensar que érem semiprofessionals -va dir l’Ayumi rient-. Ni li devia passar pel cap, que poguéssim ser una policia i una instructora d’arts marcials. Però no passa res. Segur que guanyen diners a cabassos, a la immobiliària, i els en sobren. Els vaig guardar a part pensant que podíem anar algun dia a fer un bon sopar, perquè, és clar, no m’agradaria fer-los servir per a les despeses del dia a dia.

L’Aomame no li va dir què en pensava. Li semblava impossible que realment haguessin acceptat una compensació econòmica d’uns desconeguts amb qui s’havien embolicat una nit. No li cabia al cap que una cosa així li hagués passat a ella. Se sentia com si s’estigués mirant en un mirall deformat. De fet, però, des del punt de vista de la moral, ¿què era «millor»: cobrar a canvi de matar homes o bé acceptar els diners d’un home amb qui has mantingut una relació sexual? Era difícil de decidir.

– Escolta, ¿que et molesta, que acceptés diners d’aquells dos? -li va preguntar l’Ayumi, amb posat de preocupació.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Més que molestar-me, em fa sentir una mica d’angúnia. Diria que hauria de ser més difícil per a una dona policia, però, comportar-se com una prostituta.

– Gens ni mica -va dir l’Ayumi amb veu alegre-. A mi no m’importa. Perquè mira, Aomame: és prostitució quan el sexe es fa després d’haver acordat el preu. Sempre es paga per avançat. A l’home li dius que, sisplau, et pagui abans d’abaixar-se els calçotets. Per principi, perquè si després et diu que no té diners, no fas ni negoci ni res. Però si abans no negocies el preu, i és després, que et diuen: «té, això és per al taxi», i et donen uns quants diners, l’únic que estan fent és demostrar-te que t’estan agraïts. És diferent, de la prostitució, que es fa per diners. Hi ha una distinció clara.

L’explicació de l’Ayumi no deixava de tenir una certa lògica.

La darrera vegada, l’Aomame i l’Ayumi havien triat dos homes d’entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys. Tots dos tenien els cabells espessos, però l’Aomame s’hi va avenir. Van dir que treballaven en una empresa immobiliària, però, veient els vestits d’Hugo Boss i les corbates de Missoni Uomo que duien, era evident que no era en una gran empresa del ram, com ara Mitsubishi o Mitsui, sinó en una de més localitzada i més agressiva. Potser una empresa amb nom estranger, en la qual no havien d’aguantar normes internes gaire estrictes, discursos sobre l’orgullosa tradició de la casa o reunions que no s’acabaven mai, i on no podies treballar si no tenies uns grans dots personals, però que, en conseqüència, pagava uns bons sous. Un d’ells portava les claus d’un Alfa Romeo nou de trinca. Es van queixar que a Tòquio faltaven espais d’oficina. L’economia ja s’havia recuperat del xoc del petroli i començaven a sorgir molt bones perspectives, i el capital cada vegada circulava amb més fluïdesa. Arribaria el moment que per molts gratacels que es construïssin, no aconseguirien satisfer tota la demanda que hi hauria.

– Sembla que últimament els va bé, a les immobiliàries -va dir l’Aomame.

– I tant. Si et sobren diners, el millor que pots fer és comprar-te una propietat -li va dir l’Ayumi-. Com que a Tòquio l’espai és limitat i no paren d’arribar-hi grans quantitats de diners, els preus dels terrenys pugen sense parar, encara que no facis res. Si en compres un ara, tens els guanys assegurats. És com apostar a un cavall que ja saps que guanyarà. Encara que, per desgràcia, una pobra funcionària com jo no té prou diners per fer aquesta mena d’inversió. Per cert, Aomame, ¿que tens cap inversió, tu?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Jo només em refio dels diners en metàl·lic.

L’Ayumi va riure en veu alta.

– Ei, això és mentalitat de criminal!

– Guardo els diners sota el matalàs, i així, si algun dia he de córrer, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.

– Ah, és clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·lícula de Steve Mcqueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, això.

– ¿Més que estar del costat de la llei?

– En l’àmbit personal -va dir l’Ayumi, dibuixant un somriure-. Personalment, m’agraden més els qui estan fora de la llei. Té més encant això que no pas passar-se el dia en un microcotxe de patrulla, posant multes d’aparcament; moltíssim més encant. Potser és precisament per això, que et trobo tan interessant, a tu.

– ¿Jo faig pinta d’estar fora de la llei?

L’Ayumi va assentir.

– No sé com explicar-ho, però sí que en fas una mica la sensació, encara que no arribis a l’extrem de Faye Dunaway amb una metralladora.

– No la vull per a res, una metralladora -va dir l’Aomame.

– Escolta, aquella organització religiosa que es diu Sakigake, de què vam parlar l’altre dia… -va començar l’Ayumi.

Havien entrat en un petit restaurant italià que estava obert fins tard i feien un sopar lleuger mentre bevien chianti. L’Aomame menjava una amanida amb tonyina i l’Ayumi, uns nyoquis amb salsa d’alfàbrega.

– ¿Sí? -va dir l’Aomame.

– Com que em va interessar, he estat investigant una mica pel meu compte, i com més investigo, més mala espina em fa. Diuen que són una organització religiosa, i fins i tot en van aconseguir un permís oficial, però no hi ha res, que sigui religiós de debò. És com si la seva doctrina no tingués cap base, com si només fos una qüestió d’imatge. L’únic que han fet és barrejar com els ha anat bé espiritualitat new age, academicisme de saló i sentiments anticapitalistes i de retorn a la natura i ho han amanit tot amb un polsim d’ocultisme al gust. No hi ha res, que sigui autèntic. O bé, potser és aquesta falta d’autenticitat, l’essència real d’aquesta organització. Dit en paraules de McLuhan: el mitjà mateix és el missatge. En aquest sentit, sí que estan al dia.