Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Et fan por?

– Sí, diria que molta.

– A mi diria que no em fan gens de por, els homes -va dir l’Aomame.

– ¿A tu hi ha alguna cosa que et faci por, Aomame?

– És clar, que sí -va dir l’Aomame-. El que em fa més por de tot sóc jo mateixa. Por de no saber què faig, de no saber exactament què estic fent, ara mateix.

– ¿I què estàs fent, ara mateix?

L’Aomame es va quedar mirant un moment la copa de vi que tenia a la mà.

– Tant de bo ho sabés -va dir alçant el cap-. Però no ho sé. Ni tan sols estic segura d’en quin món visc, i a quin any som.

– Som a l’any 1984 i som a Tòquio, al Japó.

– Com m’agradaria, tenir-ho tan clar com tu!

– Dius coses molt estranyes! -va dir l’Ayumi, rient-. Parles de coses que són evidents, i que no cal ni dir.

– Encara no t’ho puc explicar, però jo no puc dir que siguin coses evidents, per a mi.

– Ostres! -va dir l’Ayumi, admirada-. No entenc gaire què et passa, ni com et sents, però, igualment, sigui l’any que sigui i et trobis on et trobis, tu estàs profundament enamorada d’algú. A mi em fa moltíssima enveja, això. Jo no tinc ningú així.

L’Aomame va deixar la copa de vi damunt la taula i es va fregar lleugerament els llavis amb el tovalló.

– Potser tens raó -va dir-: tinc ganes d’estar amb ell, independentment del moment i del lloc en què em trobi. Em moro de ganes d’estar amb ell. Sembla que això és de l’únic que puc estar segura, l’únic que puc afirmar amb tota segura.

– ¿Vols que el busqui a les dades de la policia? Si me’n dónes alguna informació, potser podria saber on és, ell, ara, i què fa.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No el busquis, sisplau. Em sembla que ja t’ho vaig dir: me’l trobaré per casualitat, no sé on, ni quan. Per atzar. I espero aquest moment, sense fer res.

– Com un culebrot de la tele -va dir l’Ayumi, amb veu d’admiració-. M’encanta, això. Se’m posa la pell de gallina.

– És més dur fer-ho que no pas dir-ho.

– Ja ho sé, que és dur -va dir l’Ayumi, que després es va prémer lleugerament els polsos amb les puntes dels dits-. Però, igualment, encara que estiguis tan enamorada d’aquest home, de vegades tens ganes de ficar-te al llit amb desconeguts.

L’Aomame va fer repicar les ungles a la vora de la fina copa de vidre.

– Ho faig perquè ho necessito. Sóc una persona de carn i ossos i he de mantenir un equilibri.

– Però això no fa que disminueixi l’amor que sents per ell.

– És com la roda del desig que tenen al Tibet. Quan la roda gira, els valors i els sentiments que hi ha a la part de fora pugen i baixen, i surten a la llum o s’enfonsen a la tenebra. Però l’amor autèntic es troba a l’eix de la roda, i no es mou.

– És fantàstic! -va dir l’Ayumi-. La roda del desig del Tibet!

I es va acabar el vi que li quedava a la copa.

Al cap de dos dies, després de les vuit del vespre, va rebre una trucada d’en Tamaru. Com sempre, van deixar de banda les salutacions i van començar la conversa parlant directament de qüestions de feina.

– ¿Tens l’agenda lliure, demà a la tarda?

– A la tarda no tinc cap compromís, o sigui que puc venir quan us vagi bé.

– ¿Com et va, a dos quarts de cinc?

L’Aomame va dir que li anava bé.

– Entesos -va dir en Tamaru. Es va sentir el so del bolígraf escrivint la cita a l’agenda; el premia molt fort.

– Per cert, ¿està bé, la Tsubasa? -va preguntar l’Aomame.

– Sí, crec que sí. La senyora hi va cada dia a cuidar-la, i sembla que la nena també li ha agafat afecte.

– Que bé!

– Però això tant és. Tinc una notícia no gaire bona, en un altre ordre de coses.

– ¿Una notícia no gaire bona? -va preguntar l’Aomame; sabia que si en Tamaru parlava d’una notícia «no gaire bona», havia de ser «absolutament nefasta».

– S’ha mort la gossa -va dir en Tamaru.

– ¿La gossa? ¿No deus pas voler dir la Bun?

– Sí: la pastor alemany tan curiosa, que li agradaven els espinacs. S’ha mort aquesta nit.

L’Aomame va quedar parada. La gossa només tenia cinc o sis anys; encara no era edat, per morir-se.

– Quan la vaig veure, l’últim dia, se la veia bé.

– No s’ha mort per raons de salut -va dir en Tamaru amb un to de veu neutre-. Aquest matí l’hem trobada feta a trossos.

– ¿L’heu trobada «feta a trossos»?

– Tenia els budells escampats pertot arreu, com si hagués explotat; força lluny, en totes direccions. N’hem hagut de recollir els trossos un per un, fent servir tovallons de paper. El cos estava com si l’haguessin girat de dins enfora, com un mitjó. Com si algú li hagués posat una petita bomba molt potent a l’estómac.

– Pobreta.

– Sobre la qüestió de la gossa, ja no s’hi pot fer res -va dir en Tamaru-. No la podem fer ressuscitar. Ja trobarem un altre gos guardià que la substitueixi. El que em preocupa és què deu haver passat, aquí. Una cosa com aquesta no la pot fer qualsevol. Introduir-li un potent explosiu a l’estómac, per exemple. Per començar, quan se li acostava algú que no coneixia, aquesta gossa es posava a bordar que semblava que s’haguessin obert les calderes de l’infern. Una cosa així no és gens fàcil de fer.

– Tens raó -va dir l’Aomame amb la gola seca.

– Les dones de la casa d’acollida també han tingut un xoc i estan espantades. La dona que s’encarregava de dur-li el menjar a la gossa ha vist com ha quedat, aquest matí. Primer ha vomitat tot el que tenia a l’estómac i després m’ha trucat. Li he preguntat si ha passat res d’estrany, durant la nit, i m’ha dit que no. Tampoc no ha sentit cap explosió. El so d’una explosió com aquesta hauria hagut de despertar tothom, sobretot tenint en compte que aquestes dones viuen mortes de por. O sigui que l’explosió no ha produït cap soroll. Ningú no ha sentit bordar la gossa, tampoc; ha estat una nit excepcionalment silenciosa. Però quan s’ha fet de dia, la gossa estava destrossada; les seves entranyes fresques estaven escampades als quatre vents i els corbs del veïnat han fet un gran banquet. Però, evidentment, a mi hi ha un munt de coses que no m’agraden gens.

– És ben estrany, això que ha passat.

– Sens dubte -va dir en Tamaru-. És ben estrany, el que ha passat. I si el que em diu la intuïció és correcte, això només és el començament.

– ¿Heu trucat a la policia?

– I ara! -va dir en Tamaru, tot deixant escapar un so curiós, com de burla, pel nas-. La policia no serveix de res. L’únic que farien seria perdre el temps en coses que no fan al cas, i encara ho enredarien més.

– ¿Què n’ha dit, la mestressa, sobre el que ha passat?

– No n’ha dit res. Quan l’hi he explicat, només ha fet que sí amb el cap -va dir en Tamaru-. De tot el que té a veure amb la seguretat, me’n responsabilitzo jo, des de la primera cosa fins a l’última, perquè aquesta és la meva feina.

Hi va haver un silenci, un silenci ple de sentit de la responsabilitat.

– Demà a dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.

– Demà a dos quarts de cinc -va repetir en Tamaru. Després, va penjar el telèfon sense fer soroll.

Dijous a primera hora, quan en Tengo es va llevar estava plovent. La pluja no era excessivament intensa, però queia amb una obstinació impressionant. Havia començat el dia abans, passat el migdia, i des de llavors no havia parat ni un moment. Quan semblava que estava a punt de parar de ploure, la pluja tornava a caure amb força, com si de sobte s’hagués recordat de què estava fent. Ja es trobaven a la segona meitat de juliol, però res no feia pensar que s’hagués d’acabar l’estació plujosa. El cel era fosc com si l’haguessin cobert amb una tapa, i tot estava embolcallat per una humitat pesada.