Haruki Murakami - 1Q84

Abans de migdia, quan ja s’havia posat l’impermeable i el barret i estava a punt de sortir a comprar al veïnat, en Tengo va veure un sobre protector gruixut de color marró que havien deixat a la bústia de la porta. Al sobre no hi havia cap segell, ni estava timbrat. No hi havia adreça, ni remitent. Al centre de la part del davant hi havia escrit «Tengo» amb caràcters petits i quadrats, que semblaven escrits amb un clau damunt argila seca. Només podien ser de la Fukaeri. En obrir el sobre, en Tengo hi va trobar una casset TDK de seixanta minuts d’aspecte molt professional, sense cap carta ni cap nota que l’acompanyés. La casset tampoc no duia capsa, ni cap etiqueta enganxada.

Va dubtar un moment, però va decidir no anar a comprar i quedar-se a l’apartament per escoltar-lo. Va mirar la casset a contrallum i la va sacsejar uns quants cops. Per misteriós que fos tot allò, semblava que es tractava d’una casset normal i corrent, fabricada en sèrie, que no havia d’explotar en escoltar-la.

Es va treure l’impermeable i va posar el radiocasset damunt la taula de la cuina. Va treure la casset del sobre i la va introduir a la platina. Es va posar a punt paper i bolígraf per si li calia apuntar alguna cosa. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia ningú i va prémer el botó de reproducció.

Al començament no se sentia res. La part sense so va durar una estona. Quan ja començava a pensar que potser només era una cinta en blanc, es va sentir una remor de fons. Semblava que arrossegaven una cadira. També es va sentir un so que podia ser tos. Després, de sobte, va començar a parlar la Fukaeri.

«Tengo», va dir, com si s’estigués provant la veu. Pel que ell recordava, aquesta devia ser la primera vegada que sentia la Fukaeri pronunciant el seu nom.

La noia va tornar a tossir. Semblava una mica nerviosa.

M’agradaria escriure’t una carta però com que em costa t’ho gravo en una casset. Així puc parlar més tranquil·lament que per telèfon. Per telèfon algú ens podria sentir. Espera’t un moment bec aigua.

Es van sentir els sorolls que feia la Fukaeri agafant el got, fent un glop d’aigua i deixant-lo -potser- damunt una taula. A la casset, la seva manera peculiar de parlar, sense entonació ni signes d’interrogació o de puntuació, produïa un efecte encara més poc natural que quan parlava, un efecte gairebé irreal. En tot cas, però, parlava amb frases més complexes i articulades que quan mantenia una conversa.

M’han dit que no saps on sóc. Potser estàs preocupat. Però no passa res ara sóc en un lloc que no és perillós. T’ho volia dir. En realitat no t’ho hauria de dir però he pensat que seria millor.

(Deu segons de silenci.)

M’han dit que no ho digui a ningú. Que sóc aquí. El Professor va denunciar la meva desaparició a la policia. Però la policia no fa res. Perquè no és estrany que els fills s’escapin de casa. Per això em quedaré de moment aquí i prou.

(Quinze segons de silenci.)

Sóc en un lloc que és molt lluny i mentre no surti a voltar per fora no em trobarà ningú. Molt lluny. L’Azami et portarà aquesta casset. Val més no enviar-la per correu. Hem d’anar amb compte. Espera’t un moment. Miro si s’està gravant.

(So d’aturar la cinta; un moment de silenci; torna el so.)

Sí que s’està gravant.

Se sentien veus de nens cridant al lluny. També se sentia música no gaire forta. Potser aquests son entraven per la finestra oberta. Podia ser que hi hagués un parvulari a prop.

Gràcies per deixar-me quedar a casa teva l’altre dia. Havia de quedar-m’hi. També t’havia de conèixer. Gràcies per llegir-me el llibre. Els guiliaks m’agraden molt. Per què els guiliaks no passen per la carretera sinó que caminen per dins del bosc enfangat.

(En Tengo va afegir curosament un signe d’interrogació al final d’aquesta frase.)

Encara que les carreteres van molt bé per als guiliaks és més fàcil apartar-se’n i caminar pel bosc. Per caminar per la carretera s’ha de començar per canviar des del principi la manera de caminar. I si canvies de manera de caminar has de canviar altres coses. Jo no podria viure com els guiliaks. No voldria que els homes em peguessin sempre. Tampoc voldria viure en un lloc brut ple de cucs. Però a mi tampoc m’agrada caminar per les carreteres. Bec més aigua.

La Fukaeri va tornar a beure. Hi va haver un moment de silenci i després es va sentir el so sec del got en deixar-lo damunt la taula. En acabat, el temps d’eixugar-se els llavis amb els dits. ¿Que no sabia que hi havia un botó per aturar momentàniament la gravació, aquella noia?

Potser et sap greu que hagi marxat. Però jo no vull ser novel·lista i no penso escriure res més a partir d’ara. Vaig demanar a l’Azami que busqués informació sobre els guiliaks. Va anar a la biblioteca a buscar-la. Els guiliaks viuen a Sakhalín i no tenen escriptura igual que els ainus i els indis americans. No deixen textos escrits. Igual que jo. Quan està escrit deixa de ser el que jo he dit. Tu ho vas escriure molt bé i crec que ningú no ho hauria fet tan bé com tu. Però ja no és la meva història. Però no et preocupis. No és culpa teva. El que passa és només que camino lluny de la carretera.

En aquell punt, la Fukaeri va tornar a fer una pausa. En Tengo se la va imaginar caminant tota sola, en silenci, pel mig del bosc, allunyada d’una carretera ben ampla.

El Professor té molt de poder i una profunda saviesa. Encara que la gent petita té un poder i una saviesa igual de grans. Al bosc has d’anar amb compte. L’important és saber que la gent petita és a dins del bosc. Per protegir-te de la gent petita has de trobar una cosa que ells no tenen. Així es pot travessar el bosc sense que et passi res.

Després de dir tot això pràcticament sense respirar, la Fukaeri va fer una gran inspiració. Com que no devia haver enretirat la cara del micròfon, va quedar gravada com si un cop de vent sobtat hagués passat entre els edificis. En acabar-se, es va sentir el clàxon d’un vehicle que es trobava força lluny; un so profund, com el que fan les botzines dels camions de gran tonatge. Va fer dos tocs curts. El lloc on es trobava la Fukaeri no devia ser gaire lluny d’una carretera important.

(Tos.) Se m’acaba la veu. Gràcies per preocupar-te per mi. Gràcies per fixar-te en els meus pits, deixar-me quedar a casa teva i deixar-me el pijama. Potser trigarem a veure’ns. Potser la gent petita està enfadada perquè hem escrit la seva història. Però no t’has de preocupar. Jo estic acostumada al bosc. Adéu.

En aquell punt se sentia un soroll i s’acabava la gravació.

En Tengo va prémer la tecla per aturar la casset i la va rebobinar fins al començament. Va fer unes quantes respiracions profundes mentre sentia les gotes de pluja que queien pel ràfec de la teulada i feia girar el bolígraf de plàstic a la mà. Després va deixar el bolígraf damunt del radiocasset. Al final, no havia pres ni una sola nota; s’havia limitat a escoltar atentament la veu estranya però familiar de la Fukaeri. Tanmateix, no li havia calgut escriure res per tenir clars els punts principals del que havia dit:

(1) La Fukaeri no havia estat segrestada, sinó que tan sols s’havia amagat en algun lloc durant una temporada.

(2) No volia escriure cap més llibre. La seva història era per explicar-la, i no per posar-la per escrit.

(3) La gent petita tenia una saviesa i un poder tan grans com els del professor Ebisuno. Havia d’anar amb compte.

Aquestes tres coses eren les que la Fukaeri li havia volgut dir. La resta era sobre els guiliaks, aquella gent que havia de caminar apartada de les carreteres.

Va anar a la cuina i va preparar cafè. Mentre se’l bevia, va mirar el radiocasset sense cap propòsit. Després va tornar a escoltar la cinta des del principi. Aquest cop, per si de cas, la va anar aturant de tant en tant i va prendre notes breus dels punts principals. En acabat, va resseguir amb els ulls el que havia escrit, però no hi va descobrir res de nou que fos especialment important.