Haruki Murakami - 1Q84

– O, potser, el que passa -va dir en Tengo- és que allò és casa teva i t’estàs esperant a tu mateixa, que has fugit.

Així que va haver acabat de parlar, en Tengo es va adonar que no ho hauria d’haver dit. Però ja no es podia empassar les seves paraules. Ella va quedar callada força estona. Després li va estrènyer els testicles amb força, fins al punt que no podia respirar.

– ¿Per què dius una cosa tan horrorosa?

– No vull dir res. Només se m’ha acudit -va aconseguir articular en Tengo.

Ella va relaxar la mà amb què li agafava els testicles i va sospirar.

– Ara explica’m alguna cosa que hagis somiat tu. Algun somni teu.

En Tengo va començar a parlar quan per fi va aconseguir respirar amb normalitat.

– Ja t’ho he dit abans, que jo gairebé no somio mai. Sobretot últimament.

– Algun somni sí, que deus haver tingut. No hi ha ningú, al món, que no somiï mai, absolutament. El doctor Freud s’enfadaria, si et sentís parlar.

– Potser sí, que somio, però quan em desperto pràcticament no recordo res. I encara que tingui la sensació d’haver somiat alguna cosa, no recordo què era.

Ella es va posar el penis d’en Tengo, altre cop flàccid, al palmell de la mà i el va sospesar atentament, com si el pes expliqués alguna cosa important.

– Doncs, no m’expliquis cap somni. Em pots explicar alguna història que estiguis escrivint ara.

– Si pot ser, m’estimaria més no parlar de les històries que estic escrivint.

– Escolta, no t’estic dient que m’expliquis una història tota sencera, de principi a final, exactament com l’estàs escrivint. No et demano tant: sé perfectament que, encara que siguis tan alt i fort, ets un jovenet molt susceptible. Només vull que me n’expliquis una mica alguna part, o algun episodi secundari, o el que sigui. Vull que m’expliquis, només a mi, alguna cosa que encara no conegui cap altra persona a tot el món. Tu m’acabes de dir una cosa horrorosa, i vull que m’ho compensis. ¿M’entens, oi?

– Em sembla que sí -va dir en Tengo sense gens de convicció.

– Va, doncs, explica.

En Tengo va parlar amb el penis encara a la mà d’ella.

– És una història que parla sobre mi mateix. O sobre un personatge basat en mi mateix.

– Deu ser més aviat això -li va dir l’amiga-. ¿I hi surto, jo, en aquesta història?

– No hi surts. Perquè jo sóc en un món que no és el nostre.

– I jo no sóc en aquest món que no és el nostre.

– No només tu. La gent que és al nostre món no és en aquest altre.

– ¿I en què es diferencien, aquest altre món i el nostre? ¿Tu ho saps, ara, en quin dels dos mons et trobes?

– És clar, que sí, perquè jo escric la novel·la.

– El que et pregunto és si ho sabria una persona que no fossis tu. Per exemple, jo, si pel que fos anés a parar a aquest altre món.

– Em sembla que sí -va dir en Tengo-. Per exemple, en aquest altre món hi ha dues llunes. Per tant, els distingeixes.

La idea de les dues llunes l’havia extreta de Crisàlide d’aire. En Tengo intentava escriure una narració més llarga i complexa -i també pròpia- sobre el món que s’hi descrivia. Potser més endavant es convertiria en un problema, el fet d’haver fet servir la mateixa idea, però, de moment, en Tengo volia escriure tant sí com no una història sobre aquest món amb dues llunes. Ja hi pensaria després, en les altres qüestions.

– O sigui -va començar ella-, que quan es fa de nit i mires el cel, hi veus dues llunes, i per això dius: «Ah, és clar, ara sóc en aquest món que no és el nostre», ¿oi?

– Perquè això és un senyal.

– I les dues llunes mai no coincideixen, al cel -va demanar ella.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No sé per què és, però entre les dues llunes sempre hi ha la mateixa distància.

La seva amiga va pensar un moment en aquest altre món sense dir-li res. Els seus dits traçaven alguna figura damunt del pit despullat d’en Tengo.

– Ei, ¿saps quina és la diferència, en anglès, entre lunatic i insane? -li va preguntar.

– Tots dos són adjectius que es refereixen a un estat mental alterat, però no sé en què es diferencien, exactament.

– Insane vol dir que potser és de naixement, que el cap no et funciona prou bé. I segurament cal rebre ajuda mèdica especialitzada. En canvi, lunatic, que fa referència a la lluna, vol dir que pateixes una bogeria transitòria. A Anglaterra, al segle xix, les persones que eren considerades llunàtiques rebien penes més lleus, quan cometien un delicte, perquè es pensava que la culpa era de la llum de la lluna, més que no pas seva. Sembla impossible de creure, però realment existia una llei que deia això. O sigui, que la idea que la lluna podia fer tornar boja la gent estava admesa legalment.

– ¿Com ho saps, tu, això? -va preguntar en Tengo, bocabadat.

– No se de què t’estranyes tant: jo he viscut deu anys més que tu, i per tant és normal que sàpiga més coses que tu.

En Tengo va admetre que tenia raó.

– Exactament, ho vaig aprendre a la Universitat Femenina del Japó, en una assignatura de literatura anglesa. Ens van fer una conferència sobre Dickens, i el professor era molt estrany i es va passar tota l’estona explicant coses que no tenien res a veure amb les seves novel·les. El que et volia dir, amb això, és que si amb una sola lluna, com ara, la gent ja es pot tornar boja, si n’hi hagués dues, segurament encara estaria més malament del cap. El cicle de les marees també canviaria, i les dones tindríem la regla més sovint. Segur que hi hauria un munt de coses que no anirien a l’hora.

En Tengo es va quedar pensant en això.

– Potser sí, que tens raó.

– ¿En aquest món, la gent té molts atacs de bogeria?

– No, no és que la gent es torni boja més sovint. Vull dir que més o menys fa les mateixes coses que nosaltres fem aquí, al nostre món.

Ella va agafar suaument el penis d’en Tengo.

– En aquest altre món, la gent fa més o menys el mateix que nosaltres fem aquí. Així, ¿quin sentit té, que aquest món no sigui el nostre?

– El sentit que té que aquest altre món no sigui el nostre és que hi pots reescriure el passat del nostre món -va dir en Tengo.

– ¿Pots reescriure el passat tant com vulguis, i de la manera que vulguis?

– Sí.

– ¿Que vols reescriure el passat?

– ¿Que no el vols reescriure, tu?

Ella va fer que no amb el cap.

– No en tinc gens de ganes, de reescriure el passat, i la història, i tot això. El que vull reescriure és la realitat d’ara i d’aquí.

– Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.

Ella va tornar a fer un profund sospir, i després va fer pujar i baixar uns quants cops el penis d’en Tengo, que tenia a la mà, com si estigués fent proves amb un ascensor.

– Només et puc dir una cosa: tu vas ser un nen prodigi de les matemàtiques, ets cinturó negre de judo, i fins i tot ets capaç d’escriure novel·les, però, igualment, no en saps absolutament res, del món. Absolutament res.

En Tengo no es va sorprendre gaire, en sentir una afirmació tan categòrica sobre si mateix. Últimament, sempre tenia la sensació de no entendre res de res, del món que l’envoltava. No era pas cap descobriment.

– Però no et preocupis, perquè no en sàpigues res -va dir l’amiga madura canviant la posició del cos i prement els pits contra el cos d’en Tengo-. Tu ets un professor de matemàtiques somiatruites que treballa en una acadèmia i es passa els dies escrivint novel·les, i has de continuar així. A mi m’agrada molt, la teva tita: la forma que té, la grandària, el tacte… M’agrada quan està dura i quan està tova, quan està malaltona i quan està en forma. I, de moment, és només per a mi. ¿Oi que sí? ¿Eh?