Haruki Murakami - 1Q84

– Sí -va reconèixer en Tengo.

– Escolta, ¿t’ho havia dit, que jo sóc una persona molt gelosa?

– Sí, que m’ho havies dit. Gelosa més enllà de lògica.

– Més enllà de tota lògica. Sempre he estat així -va dir, per després començar a moure els dits lentament i amb fermesa-. Ara mateix te la tornaré a posar dura. ¿Que hi tens res a dir?

En Tengo hi va estar d’acord.

– ¿En què penses, ara?

– Penso en tu, quan estudiaves a la universitat i anaves a les classes de literatura anglesa a la Universitat Femenina del Japó.

– Llegíem Martin Chuzzlewit. Jo tenia divuit anys, portava un vestit molt bonic amb volants i una cua de cavall. Era una estudiant molt aplicada, i llavors encara era verge. Em sento com si estigués parlant d’una vida anterior, però, sigui com sigui, la diferència entre lunatic i insane va ser el primer que vaig aprendre quan vaig entrar a la universitat. ¿Què? ¿T’excita, imaginar-t’ho?

– És clar que sí -va dir ell tancant els ulls i imaginant-se el vestit amb volants i la cua de cavall, l’estudiant molt seriosa que era verge però gelosa més enllà de tota lògica, la lluna brillant al Londres de Dickens, la gent boja i la gent llunàtica que hi voltava, tota amb barrets semblants i pentinats semblants. ¿Com se la podia distingir? En tancar els ulls, en Tengo va deixar d’estar segur de quin era món en què es trobava, en aquell moment.

Tot i que encara no s’havia declarat oficialment la fi de l’estació plujosa, el cel era completament blau, i un sol de ple estiu queia brillant sense reserves a terra. Per primera vegada després de força temps, els salzes coberts de fulles verdes projectaven una ombra densa damunt el camí.

En Tamaru va rebre l’Aomame a l’entrada. Duia un vestit fosc d’estiu, una camisa blanca i una corbata llisa, i no suava gens ni mica. L’Aomame sempre quedava parada que un home tan fort com ell no sués ni gota per molta calor que fes, a l’estiu.

En Tamaru només va fer un petit cop de cap i va pronunciar una salutació curta i gairebé inaudible a l’Aomame, i després no va dir ni una sola paraula. No van mantenir cap conversa casual, com feien sempre. Ell va portar-la fins al lloc on l’esperava la mestressa caminant davant seu, sense girar-se ni una sola vegada. L’Aomame va suposar que no devia estar d’humor per parlar amb ningú, potser per culpa de la mort de la gossa. «Ja en trobarem un altre, de gos guardià», li havia dit per telèfon, com qui parla del temps, però ella sabia que no era així com se sentia. Aquell pastor alemany femella era important, per a ell, i al llarg dels anys havien forjat una relació molt profunda. S’havia pres aquella mort tan sobtada i estranya com una mena d’insult personal, o de desafiament. L’Aomame es va imaginar la ràbia silenciosa que sentia mentre li mirava l’esquena muda, ampla com la pissarra d’una aula.

En Tamaru va obrir la porta de la sala, va fer passar l’Aomame i es va quedar dret al trespol, sense dir res, esperant les instruccions de la mestressa.

– No cal que portis res per beure, de moment -li va dir ella.

Ell va assentir lleugerament i, sense dir res, va tancar silenciosament la porta. Totes dues es van quedar soles a la sala. A la taula situada al costat de la butaca on seia la mestressa hi havia una peixera rodona amb dos peixets vermells: peixos de colors normals i corrents, com n’hi ha tants, i una peixera rodona normal i corrent com tantes altres. A l’aigua hi suraven les algues verdes de rigor. L’Aomame havia visitat força vegades aquella sala endreçada i espaiosa, però era la primera vegada que veia aquells peixos. De tant en tant notava un lleu corrent d’aire fresc damunt la pell, com si l’aire condicionat estigués posat fluix. A la taula que tenia al darrere hi havia un gerro amb tres lliris blancs, grossos i immòbils, com petits animals exòtics immersos en la meditació.

La mestressa va fer seure l’Aomame al sofà que tenia al costat fent un gest amb la mà. Les cortines blanques de puntes estaven passades davant la finestra que donava al jardí, però els raigs del sol d’aquella tarda d’estiu eren excepcionalment intensos. Sota aquella llum se la veia exhausta com mai. Apuntalava sense esma les galtes als braços prims, ensorrada a la gran butaca. Tenia els ulls enfonsats i més arrugues que abans al coll. Els seus llavis estaven pàl·lids, i els extrems d’aquelles llargues celles s’inclinaven una mica cap avall, com si haguessin renunciat a lluitar contra la llei de la gravetat. En algunes zones tenia la pell blanca, escamada, potser perquè la sang li circulava més malament. Se la veia com a mínim cinc o sis anys més gran que la darrera vegada que hi havia parlat l’Aomame, i no semblava importar-li que se li notés el cansament. Allò no era normal: almenys davant de l’Aomame, ella sempre cuidava la seva aparença i feia servir tota la força interior de què disposava per intentar mantenir-se dreta i en bona postura, controlar l’expressió del rostre i no deixar traspuar cap senyal de vellesa a l’exterior. I aquests esforços sempre aconseguien un èxit admirable.

L’Aomame va pensar que aquell dia hi havia força coses que eren diferents de sempre, en aquella casa. Fins i tot la llum de l’interior de la sala tenia un to diferent de l’habitual. I hi havia, a més, aquells peixos i aquella peixera tan vulgars, que desentonaven lleugerament a la sala de sostre alt, plena de mobles antics i elegants.

La mestressa es va estar una estona sense dir res, amb els colzes als braços de la butaca i les galtes repenjades a les mans, mirant un punt concret de l’aire que hi havia a tocar de l’Aomame. Tanmateix, l’Aomame sabia que en aquell punt no hi havia res d’especial; la mestressa necessitava un lloc on deixar reposar un moment la mirada.

– ¿Tens set? -li va demanar en veu baixa.

– No, no en tinc -va respondre l’Aomame.

– Hi ha te fred. Serveix-te’n un got, si vols.

Va assenyalar una tauleta de servei situada a prop de l’entrada. Al damunt hi havia una gerra de te fred amb gel i llimona i, al costat, tres gots de vidre gravat d’un to diferent.

– Moltes gràcies -li va dir l’Aomame, que tanmateix va continuar en la mateixa posició, esperant veure què diria a continuació.

La mestressa es va tornar a quedar en silenci. Li havia de parlar d’alguna cosa, però potser així que hi posés paraules encara es faria més real, i volia posposar aquest moment tant com pogués: això era el que significava aquell silenci. Finalment, com si s’hagués donat per vençuda, va mirar directament l’Aomame. Tenia els llavis tancats i formaven una línia recta, amb un esforç conscient per alçar-ne una mica els extrems.

– En Tamaru et va explicar que la gossa que vigilava la casa d’acollida és morta, ¿oi? I que va morir d’una manera inexplicable.

– Sí que m’ho va explicar.

– I ara ha marxat la Tsubasa.

L’Aomame va arrugar lleument el front.

– ¿Ha marxat?

– Ha desaparegut. Segurament durant la nit. Avui al matí ja no hi era.

L’Aomame va arrufar una mica els llavis, intentant trobar les paraules adequades, que li van trigar a sortir.

– Però… L’últim dia que vaig venir vostè em va dir que sempre s’hi quedava algú, a dormir a l’habitació de la Tsubasa, per si de cas.

– Sí. Però en algun moment la dona que era amb ella s’ha adormit i no s’ha adonat de res, quan la Tsubasa ha desaparegut. Quan s’ha fet de dia, la nena ja no era al llit.

– La Tsubasa ha desaparegut la nit següent que es morís el pastor alemany -va dir l’Aomame com si ho volgués confirmar.