– Jo tenia dos fills -va dir la mestressa-. El fill gran i una filla tres anys més petita. La filla es va morir; es va suïcidar, tal com ja et vaig explicar. Ella no tenia fills. Amb el fill, per diverses raons, fa molt de temps que no hi tinc bona relació. Ara gairebé no parlem mai. Tinc tres néts, però també fa molt que no els he vist. Això no obstant, igualment, si em morís, la major part de la meva fortuna l’heretarien el meu únic fill i els meus néts, gairebé automàticament; ara els testaments ja no tenen tanta força com abans. De tota manera, de moment puc disposar lliurement d’una quantitat considerable de diners. Si aconsegueixes dur a terme aquesta feina, tinc la intenció de donar-te’n la major part. Espero que no m’interpretis malament: no és pas que et vulgui comprar, amb aquests diners. El que et vull dir és que, per a mi, tu ets com la meva pròpia filla; que penso que tant de bo haguessis estat filla meva.
L’Aomame va mirar la mestressa en silenci. Com si se n’acabés de recordar, la mestressa va deixar la copa de xerès que tenia a la mà damunt la tauleta de vidre. Després es va girar i va mirar els pètals brillants dels lliris. En va olorar l’intens perfum i es va tornar a tombar cap a l’Aomame.
– Ja et vaig dir que tenia la intenció de convertir la Tsubasa en la meva filla adoptiva. Però, al final, l’he perduda. No he pogut ajudar-la. M’he quedat de braços plegats, veient com ella se n’anava sola, en la foscor de la nit. En realitat no voldria haver de fer això, però, per desgràcia, de moment no se m’acut cap altra manera d’aconseguir el nostre objectiu. L’únic que puc fer, a la pràctica, és compensar-ho d’aquesta manera.
L’Aomame l’escoltava sense dir res. Quan la mestressa va callar, es van sentir els clars refilets d’un ocell a l’altra banda de la porta de vidre. Va cantar un moment i després se’n va anar a alguna altra banda.
– Ens hem d’encarregar d’aquest home, sigui com sigui -va dir l’Aomame-. Això és el més important. Li estic profundament agraïda per tenir-me en tanta consideració. Em sembla que ja ho sap, que jo sóc una persona que, per diversos motius, va abandonar la seva família; una persona a qui els seus pares, per diversos motius, van abandonar quan era petita. Em vaig veure obligada a renunciar a l’afecte dels meus pares i a seguir el meu propi camí. Em vaig haver d’acostumar a viure així, per poder sobreviure sola. No va ser gens fàcil. De vegades em sentia com si fos una pila d’escombraries; una pila d’escombraries absurda i fastigosa. Per tant, li agraeixo molt, que em digui això, però per a mi ja és massa tard, per canviar de manera de pensar, o de manera de viure. Però per a la Tsubasa, no: ella encara es pot salvar. No es doni per vençuda tan fàcilment. No perdi l’esperança i intenti recuperar-la.
La mestressa va fer que sí amb el cap.
– Em sembla que m’he explicat malament. Evidentment, no renuncio a la Tsubasa: passi el que passi, faré tot el possible per recuperar-la. Però, tal com pots veure, ara estic massa cansada. No haver-la pogut ajudar m’ha produït un sentiment d’impotència molt intens. Necessito una mica de temps, per recuperar l’energia. A més a més, potser ja tinc massa anys. Podria ser que per molt que esperés, ja no recuperés les forces.
L’Aomame es va alçar del sofà i se li va acostar. Es va asseure al braç de la butaca i va agafar les mans fines i elegants de la mestressa entre les seves.
– Vostè és una dona increïblement forta -va dir l’Aomame-. Té més força per viure que ningú altre. Ara només està cansada, perquè ha tingut una decepció. El millor que pot fer és estirar-se i reposar una mica. Quan es desperti, ho tornarà a veure tot com sempre.
– Moltes gràcies -va dir la mestressa, estrenyent també les mans de l’Aomame-. Potser sí, que és millor que dormi una mica.
– Jo començaré a passar -va dir l’Aomame-. Esperaré notícies seves. I endreçaré les meves coses. Tot i que no tinc gran cosa, per endur-me.
– Procura no haver d’anar gaire carregada. Si et faltés alguna cosa, jo te la faria arribar immediatament.
L’Aomame va deixar anar les mans de la mestressa i es va posar dreta.
– Que descansi. Segur que tot anirà bé.
La mestressa va fer que sí amb el cap. Després va tancar els ulls, asseguda a la butaca. L’Aomame va tornar a mirar la peixera que hi havia damunt la taula, va olorar els lliris i va abandonar aquella sala de sostre alt.
En Tamaru l’esperava a la porta. Ja eren les cinc, però el sol encara era al mig del cel i els seus raigs no havien perdut gens de força; les sabates de cordovà negre d’en Tamaru, excepcionalment ben enllustrades, els reflectien fins al punt d’enlluernar. Hi havia uns quants núvols blancs escampats per aquell cel radiant, però s’havien col·locat a les bandes, com si no volguessin destorbar la llum del sol. Encara era massa aviat perquè s’hagués acabat l’estació plujosa, però últimament s’havien succeït diversos dies que semblaven de ple estiu. Se sentien cantar les cigales als arbres del jardí. El seu cant encara no era massa fort, com si els insectes fossin més aviat tímids. No deixava, però, de ser un senyal inequívoc: el món conservava el seu ordre habitual. Les cigales cantaven, els núvols d’estiu creuaven el cel, les sabates de pell d’en Tamaru estaven impol·lutes. Tanmateix, el fet que el món continués com sempre produïa en l’Aomame una sensació de frescor.
– Tamaru -va dir l’Aomame-, ¿puc parlar un moment amb tu? ¿Tens temps?
– Sí -va respondre en Tamaru, sense canviar d’expressió-. Tinc temps. Matar el temps és part de la meva feina. -Va seure en una de les cadires de jardí que hi havia davant de l’entrada. L’Aomame es va asseure a la cadira del costat. El ràfec de la casa els protegia dels raigs del sol, i tots dos estaven força frescos a l’ombra. Se sentia l’olor de l’herba nova.
– Ja som a l’estiu -va dir en Tamaru.
– Les cigales han començat a cantar -va dir l’Aomame.
– Aquest any sembla que han començat una mica més d’hora. A partir d’ara, en aquesta zona, cada vegada cantaran més fort; t’arriben a fer mal i tot, les orelles. És exactament el mateix soroll que hi havia en una ciutat que hi ha prop de les cascades del Niàgara, on vaig anar una vegada. Se sentia del matí al vespre, sense parar ni un moment. Un soroll com d’un milió de cigales cantant alhora.
– ¿Has anat a les cascades del Niàgara?
En Tamaru va fer que sí.
– Era la ciutat més avorrida del món. Hi vaig passar tres dies sol, i no hi havia absolutament res més a fer, a part d’escoltar el soroll de les cascades. Hi havia tan soroll que no podies ni llegir.
– ¿Què hi vas fer, tres dies sol al Niàgara?
En Tamaru no va respondre a la pregunta; tan sols va fer una mica que no amb el cap.
Es van estar un moment sense dir res, escoltant el cant apagat de les cigales.
– Et volia demanar una cosa -va dir l’Aomame.
En Tamaru va semblar interessat: l’Aomame no era de la mena de gent que sempre està demanant favors.
– No és una cosa gaire normal -va dir ella-. Espero que no t’ho prenguis malament.
– No sé si et podré ajudar o no, però de moment t’escolto. En principi, considero que és de bona educació fer cas a una dona, quan et demana alguna cosa.
– Necessito una pistola -va dir l’Aomame amb un to de veu expeditiu-. D’una mida que la pugui portar a la bossa. Que tingui poc retrocés però que sigui bastant potent, i que me’n pugui refiar. No en vull una de joguina, ni una còpia feta a les Filipines. Si l’arribo a fer servir, només serà una vegada. Potser amb una sola bala ja en tindria prou.
Читать дальше
Конец ознакомительного отрывка
Купить книгу