Haruki Murakami - 1Q84

El got de vidre gravat que hi havia damunt la taula començava a suar. La mestressa va fer una pausa i quan va haver recuperat un ritme de respiració normal va continuar parlant.

– Hi ha una cosa segura: la primera de les quatre víctimes va ser la pròpia filla del Líder.

L’Aomame va fer una ganyota. Els músculs de la cara es van moure tots sols, i la van desfigurar completament. Va pensar a dir alguna cosa, però no li sortia la veu.

– Sí, sembla que, al principi, aquest home va abusar de la seva pròpia filla. Va ser fa set anys, quan ella en tenia deu -va dir la mestressa.

La mestressa va agafar l’auricular de l’intèrfon i va fer que en Tamaru els portés una ampolla de xerès i dos gots. Mentrestant, totes dues es van estar callades, cadascuna posant en ordre els seus pensaments. En Tamaru va portar una safata amb una ampolla de xerès sense encetar i dues copes de cristall fi molt elegants. Va deixar la safata sobre la taula i va obrir l’ampolla amb moviments ferms i precisos, com si retorcés el coll d’una au. Després va abocar el xerès a les copes fent que dringuessin. En veure que la mestressa assentia, va fer una inclinació i va sortir de la sala. Com era habitual, no va pronunciar ni una sola paraula; ni tan sols se sentia el soroll dels seus passos.

L’Aomame va pensar que no era només la mort de la gossa. En Tamaru se sentia profundament ferit perquè la nena, aquella nena que era el més important per a la mestressa, havia desaparegut davant dels seus nassos. No es podia dir, amb propietat, que la culpa fos seva: ell no vivia allà, i, a menys que hi hagués alguna raó especial per no fer-ho, a la nit se n’anava a dormir a casa seva, que era a uns deu minuts a peu. Tant la mort de la gossa com la desaparició de la nena s’havien produït de nit, mentre ell no hi era, i totes dues coses semblaven difícilment evitables. La seva feina consistia solament a protegir la mestressa i la Mansió dels Salzes, i era difícil que també pogués mantenir vigilada la casa d’acollida, que es trobava fora dels terrenys de la mansió. Tot i així, però, en Tamaru considerava que aquests fets eren conseqüència d’errors seus, i, per tant, insults intolerables dirigits a la seva pròpia persona.

– ¿Estàs preparada per encarregar-te d’aquest home? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.

– Estic preparada -li va respondre l’Aomame amb decisió.

– Aquesta feina no serà fàcil -va dir la mestressa-. Evidentment, les feines que t’encarrego no són mai fàcils. Però aquesta vegada serà especialment difícil. Jo faré servir tots els recursos que tinc a l’abast, però encara no sé si et podré garantir que en sortiràs sana i estàlvia. Amb tota probabilitat, aquesta feina serà més arriscada que les altres.

– En sóc conscient, d’això.

– Ja t’ho he dit alguna vegada, que no et vull fer córrer cap perill, però la veritat és que aquesta ocasió les opcions que tenim són limitades.

– No em fa res -va dir l’Aomame-. No podem permetre que aquest home continuï campant tranquil·lament pel món.

La mestressa va agafar la copa i va fer un petit glop de xerès, com si el xuclés. Després va tornar a mirar un moment els peixos de colors.

– Sempre m’ha agradat veure xerès a temperatura ambient, les tardes d’estiu. No m’agrada gaire beure coses fredes quan fa calor. Al cap d’una estoneta de beure xerès, m’estiro i dormo una mica. M’adormo sense ni adonar-me’n, i quan em desperto, m’ha passat un xic la calor. Sovint penso que tant de bo em mori així: prenc una mica de xerès una tarda d’estiu, m’estiro al sofà, em quedo adormida sense ni adonar-me’n i no em torno a despertar mai.

L’Aomame va agafar la copa i va beure una mica de xerès. El gust del xerès no li agradava gaire, però sí que tenia ganes de beure alguna cosa. A diferència de quan havia pres el te fred, ara notava força el gust del xerès, l’intens estímul de l’alcohol a la llengua.

– Voldria que em responguessis amb sinceritat -va dir la mestressa-: ¿a tu et fa por, morir?

L’Aomame no va trigar gens a respondre. Va fer que no amb el cap.

– No em fa por; sobretot, comparant-ho amb viure tal com sóc.

Per la cara de la mestressa va passar un somriure fràgil. Se la veia més jove que feia una estona, i els seus llavis havien recuperat la vitalitat. Potser l’estimulava la conversa amb l’Aomame, o potser era que la mica de xerès que havia begut començava a fer un cert efecte.

– Però se suposa que estaves enamorada d’un home, ¿no?

– Sí. Però la probabilitat que realment pugui estar amb ell és pràcticament nul·la. Per tant, si ara em morís, no hi perdria res.

La mestressa va entretancar els ulls.

– ¿Hi ha alguna raó concreta que et faci creure que segurament no estaràs mai amb aquest home?

– Cap, especialment -va respondre l’Aomame-, a part del fet que jo sóc jo.

– No tens cap intenció de ser tu qui faci algun moviment per acostar-te a aquest home, ¿oi?

L’Aomame va fer que no.

– Per a mi, el més important de tot és que jo me l’estimo de tot cor.

La mestressa es va mirar un moment l’Aomame com si estigués impressionada.

– Veig que tens les idees molt clares, ¿oi?

– Les hi vaig haver de tenir -va dir l’Aomame, que es va acostar la copa de xerès als llavis sense arribar-ne a beure-. No va ser per gust, que vaig començar a pensar així.

Durant uns instants, el silenci va omplir l’habitació. Els lliris mantenien els pètals inclinats, i els peixos encara nedaven en la llum refractada de l’estiu.

– Puc preparar-ho tot perquè el Líder i tu us quedeu tots dos sols -va dir la mestressa-. No serà fàcil, i segurament necessitaré força temps. Però, de tota manera, ho puc aconseguir. Llavors, només has de fer el mateix que fas sempre. Aquesta vegada, però, hauràs de desaparèixer quan ho hagis fet. T’hauràs de fer cirurgia plàstica per canviar de cara. Evidentment, deixaràs la feina que tens ara i aniràs a viure lluny d’aquí. També et canviaràs el nom. T’hauràs de desfer de tot el que tens pel fet de ser l’Aomame. Et convertiràs en una altra persona. Rebràs una quantitat de diners molt considerable, com a honoraris. De tota la resta me’n faig càrrec jo. ¿Et sembla bé?

– Tal com ja li he dit abans -va respondre l’Aomame-, no tinc res per perdre. Ni la feina, ni el nom, ni la vida que faig a Tòquio, no signifiquen res, per a mi. Em sembla bé.

– ¿Canviar de cara, també?

– ¿La tindré més maca que ara?

– Si això és el que vols, ho podem fer, és clar -va dir la mestressa amb expressió seriosa-. Evidentment, hi ha uns certs límits, però et podem refer la cara seguint les teves preferències.

– Potser també podria aprofitar-ho per posar-me uns pits més grossos, ¿no?

La mestressa va assentir.

– Potser també estaria bé. Vull dir per despistar, és clar.

– Ho deia de broma -va fer l’Aomame, que tot seguit va relaxar l’expressió-. No és que en pugui estar gaire orgullosa, però a mi no m’importa continuar tenint aquests pits. Són lleugers i fàcils de traginar, i tampoc no vull haver-me de comprar sostenidors d’una altra talla, ara.

– Te’n compraré tants com vulguis.

– Això també era broma -va dir l’Aomame.

La mestressa li va tornar el somriure.

– Perdona. És que no estic gaire acostumada a sentir-te fer bromes.

– No em fa res, haver-me de fer cirurgia plàstica -va dir l’Aomame-. Mai no he tingut ganes d’operar-me, però tampoc no tinc cap raó per oposar-m’hi, ara. La meva cara no m’agrada especialment, ni hi ha ningú que hi tingui una afició especial.

– També perdràs els amics.

– No tinc ningú a qui pugui considerar un amic -va respondre l’Aomame. Llavors, de sobte, va pensar en l’Ayumi. Potser la trobaria a faltar, l’Ayumi, quan desaparegués de sobte, sense dir res. O potser se sentiria traïda. Però, ja d’entrada, sempre havia estat molt difícil, que pogués arribar a considerar mai que l’Ayumi era amiga seva. L’Aomame entrava en un terreny molt perillós, fent-se amiga d’una dona policia.