Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va pensar que, ara per ara, això devia ser tot el que podien dir els diaris. Si en fessin un tractament sensacionalista i al cap d’un parell de dies la Fukaeri tornava a casa sense més ni més, l’autor de l’article es posaria vermell de vergonya, i fins i tot el diari perdria credibilitat. El mateix es podia dir, més o menys, de la policia. Totes dues parts s’estimaven més, de moment, llançar un globus sonda amb declaracions concises i poc compromeses i observar el curs dels esdeveniments, per veure quins moviments es produïen en l’opinió pública. Seria amb les revistes setmanals i els especials informatius de la televisió que la cosa es faria grossa, i per tant encara els quedaven uns quants dies de marge.

Tanmateix, era indubtable que, tard o d’hora, la notícia es convertiria en un tema candent. Crisàlide d’aire s’havia convertit en un èxit de vendes, i la seva autora, la Fukaeri, era una noia de disset anys molt bonica, que cridava l’atenció. I ara havia desaparegut. Era impossible que no hi hagués un bon rebombori. Segurament, només hi havia quatre persones a tot el món que sabessin que no l’havien segrestada, sinó que estava amagada en algun lloc. Ho sabia ella, evidentment, i també ho sabia en Tengo, així com el professor Ebisuno i la seva filla Azami. Però ningú més era conscient que la desaparició de la Fukaeri era una farsa per atreure l’atenció pública.

En Tengo no acabava de tenir clar si el fet d’estar-ne al corrent era un motiu d’alegria o més aviat de preocupació. Potser era d’alegria, perquè així no s’havia d’amoïnar pel que li hagués pogut passar a la noia: sabia que es trobava en un lloc segur. Però, alhora, era evident que ell havia pres part en un complot força enrevessat. El professor Ebisuno havia aixecat, fent palanca, una gran roca d’aspecte sinistre perquè la llum del sol il·luminés el que hi havia a sota, i estava esperant a veure quina criatura en sortiria reptant. En Tengo, a contracor, s’estava dret al seu costat, sense gens de ganes de saber què en podia sortir. Si hagués pogut, s’hauria estalviat de mirar, perquè, al capdavall, l’únic que en podia sortir era una complicació no gens agradable. Tanmateix, li feia l’efecte que no podia apartar-ne la vista.

Després de beure’s el cafè i menjar-se l’ou i les torrades, va deixar el diari, que ja havia acabat de llegir, i va sortir de la cafeteria. Va tornar a l’apartament, es va raspallar les dents, es va dutxar i es va preparar per anar a l’acadèmia.

A l’acadèmia, a l’hora de dinar, va rebre la visita d’una persona que no coneixia. Havia acabat les classes del matí i estava descansant a la sala de professors, a punt de llegir uns quants diaris matutins que ja tenia oberts al davant, quan va venir la secretària del director i li va fer saber que hi havia algú que demanava per ell. La secretària tenia un any més que ell i era una persona molt capaç. A pesar del càrrec que ocupava, era ella, a la pràctica, qui portava gairebé totes les qüestions del dia a dia que tenien a veure amb el funcionament de l’acadèmia. Tenia uns trets massa poc harmoniosos per dir que era bonica, però tenia molt estil i un gust magnífic per a la roba.

– És un home que es diu Ushikawa -li va dir.

No recordava haver sentit aquell nom.

Per alguna raó, ella va arrugar una mica el front.

– Diu que ha de parlar amb tu d’una cosa important, i que, si pot ser, voldria que estiguéssiu a soles.

– ¿D’una cosa important? -va preguntar en Tengo, sorprès. En aquella acadèmia, mai ningú no li parlava de res important.

– Com que la sala de visita estava lliure, de moment l’he fet passar allà. Encara que, de fet, un treballador ras com tu no la podria fer servir.

– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo, i va fer un somriure reservat per a ocasions com aquella.

Tanmateix, ella el va ignorar i se’n va anar cap a alguna banda amb passos ràpids, fent voleiar els baixos d’una jaqueta d’estiu nova d’Aniesube.

L’Ushikawa era un home baix que aparentava uns quaranta-cinc anys. La forma del tronc ja havia cedit i estava gras; també començava a tenir greix al voltant del coll. Tanmateix, en Tengo no estava segur de quina edat podia tenir, perquè la idiosincràsia -o anormalitat- dels seus trets feien molt difícil trobar elements per calcular-la. Es podia pensar que era més gran, o també més jove: si li haguessin dit que tenia entre trenta-dos i cinquanta-sis anys, s’hauria hagut de limitar a creure-s’ho. Les dents estaven mal col·locades, i la columna vertebral, lleument desviada en un angle curiós. Tenia l’àpex molt gros però anormalment pla i calb, i la part del crani que l’envoltava adoptava una forma irregular. Aquella superfície llisa feia pensar en un petit heliport provisional, construït per motius tàctics al capdamunt d’un turó, com el que en Tengo havia vist en una pel·lícula documental sobre la guerra del Vietnam. Els cabells, torts i gruixuts, que s’aferraven a la zona irregular del cap que envoltava la plana, els portava molt més llargs del que seria recomanable, i li queien desordenadament sobre les orelles. Segurament, al noranta-vuit per cent de les persones que els veien, aquells cabells els feien pensar en pèl púbic, i en Tengo no tenia cap interès a saber en què els devien fer pensar al dos per cent restant.

Tant el cos com la cara d’aquell individu havien assolit una asimetria perfecta: en Tengo se’n va adonar a primer cop d’ull. Evidentment, tothom té un cert grau d’asimetria, i això no va en contra de cap llei de la natura: en Tengo mateix tenia les parpelles dreta i esquerra una mica diferents, i el testicle esquerre situat una mica per sota del dret. Els nostres cossos no són productes fabricats en massa que s’ajustin a unes mesures exactes. Tanmateix, en el cas d’aquell home, la diferència entre les parts dreta i esquerra del cos anava més enllà del que admetia el sentit comú. Aquella falta d’equilibri, que tothom percebia a primera vista, posava irremissiblement nerviosos i incòmodes els seus interlocutors, com quan et trobes davant d’un mirall que deforma, però que alhora mostra, amb una claredat irritant, la teva pròpia imatge.

El vestit gris que portava era ple d’una infinitat de petites arrugues, i evocava el paisatge d’una glacera erosionada. Un extrem del coll de la camisa blanca li havia sortit del de l’americana, i tenia el nus de la corbata tort, com si es debatés per la incomoditat de trobar-se en un lloc com aquell; l’estampat podria haver estat executat ben bé per un mal estudiant de pintura que s’hagués inspirat en uns fideus massa bullits. Totes les peces semblaven comprades en una botiga de saldos per sortir del pas. Igualment, però, al cap d’una estona de mirar-les, feia l’efecte que eren més dignes de compassió les peces de roba que no pas l’home que les portava. En Tengo era de la mena de gent que pràcticament no para gens d’atenció a la roba que es posa, però que en canvi es fixa molt en la que porten els altres, i si hagués hagut de fer una llista de les persones més mal vestides que havia conegut durant els últims deu anys, sense dubte, per curta que fos la llista, aquell home hi hauria estat inclòs. No era només que la seva vestimenta fos espantosa: feia tota la impressió que era un atemptat deliberat contra el bon gust a l’hora de vestir.

Quan en Tengo va entrar a la sala, l’home es va aixecar, va treure una targeta de visita del targeter i l’hi va donar amb una reverència. A la targeta hi havia imprès el nom de Toshiharu Ushikawa en caràcters xinesos i, a sota, en alfabet llatí. També hi havia escrit: «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts» i «Director permanent». L’adreça de l’entitat era a Kôjimachi, al districte de Chiyoda, i també hi havia un número de telèfon. Evidentment, en Tengo no sabia quina mena d’organització podia ser aquella «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts», ni quina mena de càrrec era el de director permanent. Tanmateix, la targeta era de molt bona qualitat, amb motius en relleu i tot, i no semblava pas feta a corre-cuita. En Tengo se la va mirar un moment i després va tornar a dirigir la vista cap a l’home. Va pensar que no hi devia haver ningú que produís una impressió tan poc adequada com ell per ocupar el càrrec de «director permanent» de la «Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts».