Haruki Murakami - 1Q84

– ¿McLuhan?

– Que jo també llegeixo llibres, ¿eh? -va dir l’Ayumi, una mica picada-. McLuhan es va avançar a la seva època. Ara no se li dóna gaire importància perquè durant una època va estar de moda, però el que diu és encertat, en general.

– És a dir, que l’embolcall mateix inclou la cosa que embolcalla. ¿És això?

– Això mateix. El contingut queda definit per allò que l’embolcalla, no a l’inrevés.

L’Aomame hi van reflexionar un moment, i després va tornar a intervenir.

– No sabem què s’hi amaga, a Sakigake, però, igualment, la gent s’hi sent atreta i hi entra. ¿Vols dir això?

L’Ayumi va fer que sí.

– No es pot dir que sigui una exageració de gent, la que hi entra, però sí que no és poca. I com més gent hi entra, més diners tenen. És lògic, de fet. I si em preguntes com és que hi ha tanta gent que s’hi sent atreta, a mi em sembla que, sobretot, és perquè la imatge que donen no és de religió. Tenen una imatge de transparència, d’intel·ligència, de bona organització. Parlant clar: no fan pinta de pobres. És aquesta faceta la que atreu investigadors i professionals especialitzats de les noves generacions. Estimulen la seva curiositat intel·lectual; els prometen un sentiment d’èxit que no es pot aconseguir al món real, un èxit que es pot experimentar de debò, que es pot tocar amb les mans. I són aquests intel·lectuals els que integren el cervell del grup, com si es tractés dels generals que formen l’elit d’un exèrcit.

»A més a més, sembla que el cap, que ells anomenen «Líder», és força carismàtic, i que tots l’adoren. Jo diria que és precisament aquest home el que fa la funció de nucli de la seva religió. La manera com es va formar el grup és semblant a la de les primeres religions; el cristianisme també devia ser més o menys així, al principi. El que passa és que aquest paio no apareix mai en públic. Ningú no sap quina cara fa, ni com es diu, ni l’edat que té. Oficialment, el grup està dirigit per un consell, i el lloc de president l’ocupa una altra persona, que és qui fa de representant del grup en els actes públics, però fa tot l’efecte que en realitat només es tracta d’un titella. Al centre del sistema hi ha precisament aquest «Líder» que ningú no sap qui és.

– Sembla que té molt d’interès a ocultar la seva identitat, aquest home.

– No sé si el que vol és amagar alguna cosa o bé mantenir en secret la seva identitat per envoltar-se d’una aura de misteri.

– O potser és que té una cara horripilant.

– També podria ser que fos l’home més monstruós que hagi nascut mai-va dir l’Ayumi, grunyint baixet com si fos un monstre-. Però bé, sigui com sigui, en aquest grup hi ha massa coses, a més del fundador, que no surten a la llum. Una, que et vaig comentar per telèfon l’altre dia, són les compres tan agressives que duen a terme de propietats immobles. L’únic que en veiem, en públic, és el que ells volen que en vegem: precioses instal·lacions, notícies positives, teories intel·ligents, creients que provenen dels cercles intel·lectuals, ascetisme, ioga, pau espiritual, rebuig del materialisme, agricultura ecològica, aire pur, una deliciosa dieta vegetariana… Tot això són com fotografies preparades per causar una imatge determinada, igual que les dels destins turístics de luxe que surten als dominicals dels diaris. L’embolcall és preciós, però fa tota la pinta que a dins s’hi trama alguna cosa que fa pudor de socarrim; alguna cosa que, com a mínim en part, és il·legal. Aquesta va ser la impressió que vaig tenir després de mirar un munt de documents.

– Però, de moment, la policia no hi fa res.

– Podria ser que sí que hi estiguessin fent alguna cosa, de manera no oficial, però fins aquí no hi he arribat. De tota manera, sembla que, fins a cert punt, la policia de Yamanashi està pendent dels moviments que fa el grup, o aquesta va ser la sensació que vaig tenir quan vaig parlar per telèfon amb la persona que se n’havia encarregat. Perquè, vulguis o no, Sakigake és el grup d’on va sortir Akebono abans de provocar aquell enfrontament armat, i, a més a més, hi ha la hipòtesi que els kalàixnikovs de fabricació xinesa devien entrar via Corea del Nord, però encara no s’ha aclarit del tot. En certa manera, Sakigake també està al punt de mira. Però com que són una fundació religiosa, la policia ha d’anar amb molt de compte, perquè ja va entrar una vegada a les seves instal·lacions per investigar-los i fins a aquell moment es va comprovar que no tenien cap relació directa amb l’enfrontament armat. El que passa és que no ho sé, si la Comissió Nacional de Seguretat Pública hi està fent alguna cosa; sempre ho mantenen tot molt en secret, i, a més a més, la seva relació amb la policia no ha estat mai gaire bona.

– ¿N’has sabut res més, des que vam parlar, dels nens que deixen d’anar a l’escola?

– No, tampoc. Sembla que quan deixen d’anar a l’escola ja no tornen a sortir més de les instal·lacions del grup. I jo tampoc no tinc manera d’esbrinar-ne res més, en la meva situació. Si hi hagués alguna prova concreta que els estan maltractant, seria diferent, però de moment no n’hi ha cap.

– ¿I no en pot donar cap informació, sobre això, la gent que ha sortit de Sakigake? Hi deu haver gent que es desil·lusiona, amb el grup, o que es cansa del rigor de la disciplina i en surt.

– Evidentment, hi ha moviments, al grup. Hi ha gent que se’n fa adepta, i gent que es desencanta i en surt. Bàsicament, ets lliure d’abandonar l’organització. Quan hi entres has de pagar una gran suma de diners en concepte de donatiu per a l’ús de les instal·lacions, i d’acord amb el contracte que et van fer signar no te’n tornen ni un ien, però si te’n fas a la idea, te’n pots anar amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha una associació de persones que n’han sortit que denuncia que Sakigake és una secta perillosa que va en contra de la societat i que fa estafes. Els han denunciat i fins i tot publiquen una mena de butlletí. Però no tenen gaire capacitat per fer-se sentir, i pràcticament cap influència dins la societat. L’organització té un equip d’advocats molt bo i un sistema de protecció legal molt sòlid, i les demandes no els afecten gens ni mica.

– ¿I les persones que n’han sortit no han dit res sobre el Líder, o sobre els nens que hi ha a l’organització?

– No ho sé, perquè no l’he pogut llegir amb calma, aquest butlletí -va dir l’Ayumi-, però quan me’l vaig mirar per sobre em va semblar que una de les queixes que tenien tots els que n’han sortit és que eren creients de base, més o menys. Membres de segona. Els de Sakigake no paren de proclamar que estan en contra dels valors mundans, però resulta que si no tens una bona formació acadèmica o coneixements especialitzats d’alguna mena, no entres a formar part de l’equip directiu. Els únics que poden veure el Líder per rebre’n instrucció religiosa o que poden formar part del nucli dur de l’organització són els creients que formen part de l’elit. Tota la resta de fidels, en general, només poden fer una vida estèril que consisteix a fer la donació obligatòria, fer pràctiques religioses en aquell aire tan pur, treballar ben dur als camps, meditar i coses d’aquestes. Igual que un ramat de bens: al matí, el pastor i els seus gossos els treuen a pasturar als camps, i al vespre, els fan tornar a l’estable, i tots els dies són igual de tranquils. Tothom espera amb il·lusió el dia que podrà ascendir dins del grup i coneixerà el formidable Gran Germà, però aquest dia no arriba mai. Per tant, els creients de base pràcticament no en saben res, de l’organització interna del grup, i encara que abandonin Sakigake no poden fer pública cap informació important. Ni tan sols saben quina cara té, el Líder.