Haruki Murakami - 1Q84

Va tornar a casa agafant dos trens i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. Excepcionalment, en Komatsu hi era, i es va posar al telèfon de seguida.

– Ara no em va gens bé -va dir en Komatsu. Parlava més de pressa de l’habitual, i en veu més baixa.- Em sap greu, però ara no puc parlar, aquí.

– És per una cosa molt important, Komatsu -va dir en Tengo-. Avui ha vingut un home molt estrany, a l’acadèmia. I em sembla que sap que hi ha alguna relació entre Crisàlide d’aire i jo.

En Komatsu va quedar uns quants segons callat a l’auricular.

– Crec que et podré trucar d’aquí a vint minuts. ¿Ets a casa, ara?

En Tengo va dir que sí, i en Komatsu va penjar. Mentre esperava la trucada, en Tengo va esmolar dos ganivets de cuina, va fer bullir aigua i es va preparar un te. Al cap de vint minuts justos va sonar el telèfon. Era estrany, tractant-se d’en Komatsu.

El to de veu d’en Komatsu que sortia per l’auricular era molt més calmat que abans. Devia haver anat a un lloc més tranquil per trucar des d’allà. En Tengo li va explicar, de manera breu i resumida, la conversa que havia mantingut amb l’Ushikawa a la sala de visita.

– ¿La Fundació Nou Japó per a la Promoció de les Ciències i les Arts? No n’he sentit a parlar mai. I això que et donin un ajut de tres milions de iens tampoc no té ni cap ni peus. Evidentment, jo reconec que tu tens molt futur, com a escriptor, però encara no has publicat ni una sola obra. No pot ser. Aquesta gent amaga alguna cosa.

– Això és exactament el que he pensat jo.

– Deixa’m una mica de temps. Miraré d’esbrinar alguna cosa sobre aquesta Fundació. Quan en sàpiga res, ja t’avisaré. Però, sigui com sigui, aquest tal Ushikawa sap que hi ha alguna relació, entre la Fukaeri i tu.

– Sembla que sí.

– Això ens pot portar complicacions.

– S’ha posat en marxa alguna cosa -va dir en Tengo-. Està bé, que haguem aixecat la roca, però la sensació que tinc és que ara, de sota, en sortirà reptant alguna cosa esgarrifosa.

En Komatsu va fer un sospir a l’auricular.

– A mi tampoc no paren de molestar-me. Les revistes setmanals estan revolucionades. També han vingut les cadenes de televisió. Avui, al matí, s’ha presentat la policia a l’editorial i no han parat de fer preguntes. Ja saben quina és la relació que hi ha entre la Fukaeri i Sakigake. I que els seus pares estan en parador desconegut, és clar. Els mitjans també ho esbombaran als quatre vents, això.

– I ¿què fa, el professor Ebisuno?

– Des de fa uns quants dies, no m’hi he pogut posar en contacte, amb el Professor. No té línia telefònica, i ell tampoc no m’ha trucat. Pot ser que ell també tingui un bon daltabaix, a casa seva. O pot ser que torni a tramar alguna cosa.

– Per cert, Komatsu, canviant una mica de tema: ¿ho has dit a algú, que estic escrivint una novel·la?

– No, no ho he dit a ningú -va respondre en Komatsu a l’instant-. ¿Per què ho hauria de dir a ningú, això?

– No, tant és. Només t’ho volia preguntar.

En Komatsu va quedar un moment callat.

– Tengo, potser no ho hauria de dir, a aquestes alçades, però em sembla que ens hem ficat en un bon embolic.

– Tant és, on ens hàgim ficat: ara, el que és segur és que ja no ens podem fer enrere.

– I si no ens podem fer enrere, hem de tirar endavant, sigui com sigui. Encara que ens surti aquesta cosa esgarrifosa que dius.

– Ens haurem de lligar bé els cinturons de seguretat -va dir en Tengo.

– Exactament -va respondre en Komatsu, i va penjar.

Va ser un dia molt llarg. En Tengo es va asseure a taula i va pensar en la Fukaeri mentre es prenia el te ja fred. ¿Què devia fer, ella, sola tot el dia, tancada al seu amagatall? Evidentment, però, ningú no ho podia saber, què feia.

A la casset, la Fukaeri li havia dit que el poder i la saviesa de la gent petita podien causar algun dany al Professor o a ell mateix. «Al bosc has d’anar amb compte». En Tengo va mirar al seu voltant involuntàriament. Sí, el seu món era a dins del bosc.

Aquell vespre de final de juliol, quan per fi es va dissipar l’espessa capa de núvols que havia cobert el cel durant tants dies, es van veure clarament les dues llunes al cel. L’Aomame les observava des de la petita terrassa del seu apartament. Li hauria agradat poder trucar a algú immediatament i demanar: «¿Pots treure un moment el cap per la finestra i mirar el cel? ¿Quantes llunes hi ha? Des d’on sóc jo, se’n veuen dues clarament. ¿I des d’on ets tu?».

Però no tenia a qui fer una trucada com aquesta. Potser hauria pogut trucar a l’Ayumi, però no volia que la relació personal que hi mantenia es fes més estreta. L’Ayumi era una policia en actiu, i ella, segurament, aviat mataria un altre home, es canviaria la cara, s’inventaria un nom, aniria a viure en una altra banda i deixaria d’existir. Naturalment, tampoc no tornaria a veure l’Ayumi, ni s’hi podria posar en contacte. Un cop has intimitat amb algú, és molt dur, haver-hi de tallar la relació.

L’Aomame va entrar a dins, va tancar la porta de vidre i va posar l’aire condicionat. Va passar la cortina per aïllar-se de les llunes. Aquelles dues llunes que solcaven el cel tenien un efecte pertorbador, en ella. També alteraven subtilment la gravetat de la Terra, i ella sentia que, d’alguna manera, l’afectaven físicament. Encara faltaven dies perquè li hagués de venir la regla, però se sentia el cos una mica lent i pesant. Tenia la pell seca i el pols alterat. Va decidir no pensar més en les llunes, per molt que es tractés d’una qüestió sobre la qual no es pogués permetre no pensar-hi.

Va fer estiraments damunt la catifa per eliminar aquella sensació de lentitud que tenia al cos. Va passar llista, d’un en un, a tots els músculs que pràcticament no es fan servir habitualment i els va estirar de manera sistemàtica, a consciència. Els músculs es van queixar en silenci, i li van començar a caure gotes de suor a terra. Havia creat aquella sèrie d’estiraments per a si mateixa, i cada dia l’anava modificant per fer-la encara més intensa i efectiva. Només li servia a ella: no la podia fer servir per a les classes del club esportiu, perquè una persona normal no hauria pogut aguantar aquell grau de dolor; fins i tot la major part dels seus companys monitors haurien cridat de sofriment.

Mentre feia els exercicis, tenia posat el disc de la Sinfonietta de Janacek dirigida per George Szell. La Sinfonietta només durava uns vint-i-cinc minuts, però en aquest temps podia fer patir cadascun dels músculs amb prou profit. No era ni massa ni massa poc, sinó el temps just. Quan s’acabava la música, aturava la platina i tornava a posar el braç acústic en la posició inicial, sentia com si tant el seu cos com la seva ment fossin una baieta acabada d’escórrer.

L’Aomame ja se sabia tota la Sinfonietta, de principi a final, de memòria. Quan escoltava aquella música mentre estirava el cos pràcticament fins al límit, assolia un estat de calma increïble. Era com si estigués fent de torturadora i, al mateix temps, l’estiguessin torturant; com si estigués forçant algú i, al mateix temps, l’estiguessin forçant a ella. Aquest desenllaç íntim, que tenia l’efecte de consolar-la, era el que intentava aconseguir, i la Sinfonietta de Janácek era la música de fons perfecta per a aquest fi.

A les deu de la nit va sonar el telèfon. En agafar l’auricular va sentir la veu d’en Tamaru.

– ¿Com ho tens, demà? -li va preguntar.

– Acabo de treballar a dos quarts de set.

– ¿Pots passar per aquí, després?