Haruki Murakami - 1Q84

– Li faràs una sessió d’estiraments musculars -va dir la mestressa-. El que fas normalment. Aquest home té alguna mena de problema físic. No posa la seva vida en perill, però es veu que li causa força dolor. Ha provat diverses tècniques curatives, per intentar solucionar-lo. A més de la medicina oficial, ho ha provat tot: el shiatsu, l’acupuntura, els massatges… Però, fins ara, no ha aconseguit cap resultat evident. Precisament, aquest problema físic és l’únic punt feble del Líder, i s’ha convertit en la nostra via d’entrada.

Al darrere de la mestressa hi havia la cortina passada. No es veien les llunes. L’Aomame, però, en sentia a la pell la fredor de la mirada. Semblava que el seu silenci conspirés per penetrar d’amagat a la sala.

– Ara tenim una persona infiltrada a dins del grup. Per mitjà d’aquesta persona, jo els he fet arribar la informació que tu ets una gran experta en estiraments musculars. No ha estat gaire difícil, perquè realment ho ets. Estan molt interessats en tu. Primer et volien fer anar fins a la base del grup, a Yamanashi, però tu no pots sortir de Tòquio, a causa de la teva feina. Això és el que els he venut. Sigui com sigui, aquest home sol venir una vegada al mes a Tòquio, a fer gestions, i s’allotja discretament en un hotel de la ciutat. Tu li faràs una sessió d’estiraments en una habitació d’aquest hotel. I, allà, només hauràs de fer el de sempre.

L’Aomame va visualitzar mentalment la situació: una habitació d’hotel; un home ajagut en una estora d’exercici, i ella li fa estiraments musculars, sense veure-li la cara; ell, de bocaterrosa, amb el clatell desprotegit; ella allarga el braç i treu de la bossa el picador de gel que sempre fa servir en aquests casos.

– ¿Podrem estat tots dos sols a l’habitació, oi? -va preguntar l’Aomame.

La mestressa va fer que sí amb el cap.

– El Líder procura que la gent del grup no vegi que té un problema físic. Per això segurament no hi haurà ningú més, en aquell moment. Sereu vosaltres dos sols.

– ¿Ja els saben, ells, el meu nom i el lloc on treballo?

– Són molt previnguts. Ja deuen haver investigat el teu passat amb lupa. Però sembla que no hi han trobat res. Ahir ens van dir que volen que vagis a l’hotel on s’estaran quan vinguin a la ciutat. Així que sàpiguen l’hora i el lloc, ens avisaran.

– Suposo que el fet que vingui a veure-la aquí no els farà sospitar de vostè, ¿oi?

– Jo sóc sòcia del club esportiu on treballes, i només véns a casa meva per fer-me sessions d’entrenament personal. No tenen cap raó per pensar que hi hagi res més, entre tu i jo.

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

La mestressa va continuar:

– Aquest Líder sempre va amb dos guardaespatlles, quan surt de viatge. Tots dos són fidels del grup i experts en karate. No hem arribat a saber si porten armes, però es veu que són força bons, i s’entrenen cada dia. Ara bé, segons en Tamaru, només són uns aficionats, al capdavall.

– A diferència d’ell.

– A diferència d’ell. En Tamaru havia estat membre de les Forces d’Autodefensa. Està entrenat per fer tot el que calgui, immediatament i sense vacil·lar, a fi d’assolir el seu objectiu. No dubta mai, sigui qui sigui amb qui s’hagi d’enfrontar. Els aficionats sí, que dubten. Sobretot, quan s’enfronten amb una dona jove.

La mestressa va tirar el cap enrere, es va recolzar al respatller i va fer un profund sospir. Després va tornar a seure bé i va mirar directament l’Aomame a la cara.

– Segurament, aquests dos guardaespatlles s’esperaran en una altra habitació, mentre tu tens cura del Líder. Estaràs una hora sola amb ell. De moment, això és el que tenim fixat. Però, tot i així, ningú no ho sap, què pot passar, realment. Les coses canvien amb extrema facilitat. El Líder no informa mai dels seus moviments fins a última hora.

– ¿Quants anys té, més o menys?

– Segons m’han dit, deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i és força alt. Em sap greu, però, a part d’això, no en sé res més.

En Tamaru l’esperava a l’entrada. L’Aomame li va donar la còpia de la clau, el permís de conduir, el passaport i l’assegurança mèdica. Ell es va retirar un moment per fer còpies de la documentació i, després de comprovar que ja les tenia totes, l’hi va tornar. A continuació va fer que l’Aomame l’acompanyés al seu despatx, que era a un extrem de la sala. Era una habitació quadrada sense cap decoració. Tenia una finestra minúscula, que donava al jardí. A la paret hi havia un aparell d’aire condicionat que feia una lleugera remor. En Tamaru va fer seure l’Aomame en una petita cadira de fusta i es va acomodar a la seva, davant de l’escriptori. Hi havia una renglera de monitors a la paret. Si calia, podia variar l’angle de les càmeres. Hi havia el mateix nombre d’aparells de vídeo que gravaven les imatges dels monitors. Les càmeres enfocaven diversos punts de fora del mur. La de més a la dreta mostrava l’entrada de la casa d’acollida on vivien les dones. S’hi veia el nou gos guardià, descansant ajagut a terra. Era força més petit que el gos d’abans.

– El cadàver del gos no va quedar gravat -va dir en Tamaru, com si es volgués avançar a la pregunta de l’Aomame-. En aquell moment no estava lligat. Com que no pot ser que es deslligués sol, algú ho devia fer.

– Algú a qui el gos no bordaria, si se li acostés.

– Hem de suposar això.

– És estrany, ¿oi?

En Tamaru va fer que sí amb el cap, però no va dir res. No havia deixat de rumiar en totes les possibilitats plausibles, i ara no tenia gens de ganes d’explicar-les a ningú.

Després en Tamaru va allargar la mà per obrir un calaix del cabinet que tenia al costat i en va treure una bossa negra de plàstic. A dins de la bossa hi havia una tovallola blava descolorida, i quan la va desplegar en va sortir un objecte metàl·lic, negre i lluent. Era una pistola automàtica petita. La va donar a l’Aomame sense dir res. Ella la va agafar en silenci i la va sospesar. Era molt més lleugera del que semblava. Aquella cosa tan lleugera podia provocar la mort d’una persona.

– Acabes de cometre dos errors molt greus. ¿Saps quins? -li va preguntar en Tamaru.

L’Aomame va intentar recordar tots els moviments que havia fet, però no va saber en què es podia haver equivocat. S’havia limitat a agafar la pistola que ell li havia donat.

– No ho sé -va reconèixer.

– El primer -va explicar en Tamaru- és que quan has agafat la pistola, no has comprovat si estava carregada o no; si hagués estat carregada, hauries d’haver comprovat si el fiador estava posat o no. L’altre és que després d’agafar-la has dirigit el canó cap a mi, encara que només hagi estat un instant. No pots fer de cap manera ni una cosa ni l’altra. A més a més, quan no tens intenció de disparar, és millor que no fiquis el dit a dins del guardamà.

– D’acord. A partir d’ara aniré amb compte.

– Deixant de banda els casos d’emergència, per norma no has de posar ni un sol cartutx a la pistola quan l’agafis, la donis o la portis a sobre. A més a més, quan vegis una pistola, per principi l’has de manipular com si estigués carregada, fins que sàpigues que no ho està. Les pistoles estan fetes per matar gent. Per molt amb compte que vagis, mai no et passaràs. Segurament hi ha gent que riuria, si em sentís dir això, i afirmaria que sóc massa cautelós, però els accidents idiotes passen de debò, i els qui hi resulten morts o greument ferits sempre són els qui es riuen dels qui som massa cautelosos.

Es va treure una bossa de polietilè de la butxaca de l’americana. A dins hi havia set cartutxos nous. Els va deixar damunt la taula.