Haruki Murakami - 1Q84

De vegades s’entrenava a manipular la pistola tapant-se els ulls amb un mocador de coll. Va aconseguir posar el carregador, treure el fiador i tirar enrere la corredora a gran velocitat sense veure-hi. Cadascun dels sons concisos i cadenciosos que provocaven els seus moviments li ressonaven a l’oïda d’una manera agradable. Dins la foscor, s’anaven confonent a poc a poc els sorolls reals que sorgien de l’instrument que manipulava i els que ella reproduïa mentalment. La separació que hi havia entre ella i els moviments que feia es va anar esborrant fins a desaparèixer completament.

Una vegada al dia es posava davant del mirall del lavabo i es ficava el canó de la pistola, amb el carregador posat, a la boca. Sentia la duresa del metall a les dents i s’imaginava prement el gallet. Amb aquell moviment, la seva vida s’acabaria. A l’instant següent ja no seria en aquest món. Donava indicacions a la imatge de si mateixa de dins el mirall i li recordava les coses a què havia de parar atenció: que no li tremolés la mà; que contrarestés el retrocés de la pistola; que no tingués por, i, sobretot, que no vacil·lés davant de res.

Si volgués, ho podria fer ara, pensava. N’hi hauria prou de tirar el dit un centímetre enrere. Fins i tot tenia ganes de fer-ho. Però s’hi repensava i es treia la pistola de la boca, n’extreia el carregador, posava el fiador i la deixava a la pica, entre el tub de pasta de dents i el raspall. No, era massa aviat: abans encara havia de fer una cosa.

Sempre portava el cercapersones a la cintura, tal com li havia dit en Tamaru. Quan dormia, el deixava al costat del despertador. El tenia a punt en tot moment per poder reaccionar així que sonés. Però el cercapersones no sonava. Ja havia passat una setmana.

La pistola, dins la capsa de sabates; els set cartutxos a la butxaca de la gavardina; el cercapersones, que continuava en silenci; el picador de gel especial, amb la seva agulla mortal, fina i punxeguda; la bossa de viatge amb els efectes personals. I la cara nova i la vida nova que l’esperaven; l’armariet de l’estació de Shinjuku, amb els feixos de bitllets. L’Aomame vivia aquells dies de ple estiu rebent els senyals que li enviaven totes aquelles coses. La gent ja es trobava de ple a les vacances estivals, moltes botigues havien abaixat les persianes, hi havia menys persones pel carrer. També havia disminuït el nombre de cotxes, i la ciutat s’havia sumit en el silenci. De vegades tenia la sensació de no saber on es trobava. Es preguntava a si mateixa si allò era la realitat; si no ho era, però, no se li acudia a quin altre lloc havia d’anar-la a cercar. Per tant, de moment no podia sinó reconèixer aquella com a única realitat, i trampejar-la com pogués.

«No em fa por morir», es va tornar a dir, per estar-ne segura. «El que em fa por és que m’enganyi la realitat, que em deixi de banda».

Ho tenia tot a punt. També estava preparada mentalment. En qualsevol moment, així que en Tamaru li digués alguna cosa, podia sortir immediatament de casa seva. Però en Tamaru no li deia res. El calendari deia que ja s’acostaven al final de l’agost. Faltava poc perquè s’acabés l’estiu, i a fora les cigales entonaven els últims cants agònics. ¿Com podia ser, que si els dies se li feien tan terriblement llargs, hagués passat tot un mes tan de pressa?

Quan tornava de treballar al club esportiu, l’Aomame es treia la roba amarada de suor, la ficava a la cistella de la bugada i es quedava en top i pantalons curts. Passat el migdia hi havia aiguats molt intensos. El cel s’enfosquia completament i començava a sentir-se el so de les gotes de pluja, grosses com còdols petits, picant a terra i, durant una estona, el rugit dels trons. Després de la tempesta, quedaven els carrers molls. Quan tornava a sortir el sol, els seus raigs intensos feien evaporar l’aigua i la ciutat quedava presa per la calitja. Al vespre es tornava a ennuvolar i el cel quedava cobert per un vel espès. Les llunes no es veien.

Necessitava reposar una mica abans de començar a preparar el sopar. Obria el diari del vespre a la taula de la cuina mentre es prenia un got de te d’ordi fred i es menjava unes llavors de soia que havia bullit abans. Començava a la primera pàgina i anava passant les següents per ordre, mirant-ne els articles.

Aquell dia no n’hi havia cap que li cridés l’atenció. Era el diari vespertí de sempre. Però quan va obrir la secció de notícies locals, de sobte es va trobar una foto de la cara de l’Ayumi davant dels ulls. Va contenir l’alè i va arrufar el front.

Al principi va pensar que no podia ser. Devia ser la fotografia d’alguna persona que s’assemblava molt a l’Ayumi, i l’havia confós amb ella. Però, per molt que la mirés, aquella fotografia havia de ser de la jove policia que tan bé coneixia, la companya amb qui algunes vegades havia organitzat petites celebracions sexuals. En aquella fotografia somreia de manera molt lleu. Més aviat semblava un somriure incòmode, artificial. Els somriures de l’Ayumi de debò eren molt més naturals, i li omplien tot el rostre. Aquella fotografia semblava feta per enganxar-la en algun àlbum oficial. En la incomoditat del somriure hi havia un element d’intranquil·litat, de turbulència.

Si hagués pogut, l’Aomame no hauria llegit aquell article, perquè ja s’imaginava què diria, veient el titular que hi havia al costat de la fotografia. Però ho havia de fer. Allò era la realitat, i, passés el que passés, no la podia deixar de banda. Va respirar profundament i va començar.

Ayumi Nakano, soltera, de vint-i-sis anys, resident al districte de Shinjuku, a Tòquio.

L’havien assassinada a l’habitació d’un hotel de Shibuya, escanyant-la amb el cinturó d’un barnús. Estava completament despullada. Tenia les mans emmanillades al capçal del llit. Li havien entaforat una peça de roba a la boca perquè no pogués cridar. El cadàver l’havia descobert una treballadora de l’hotel, abans del migdia, quan havia anat a netejar l’habitació. Ella i un home hi havien entrat la nit anterior, abans de les onze, i l’home havia marxat tot sol a l’alba. Havien pagat l’habitació per avançat. No es tractava pas d’un incident excepcional, en una ciutat com Tòquio. A les grans ciutats es reuneix tota mena de gent, i en qualsevol moment pot sorgir la passió, i, de vegades, aquesta passió deriva cap a la violència. El diari era ple d’esdeveniments com aquells. Tanmateix, en aquest hi havia una part no gens corrent. La víctima era una agent en actiu de la policia de Tòquio, i les manilles que s’havien fet servir, suposadament, per dur a terme un joc sexual eren les reglamentàries de la policia, i no pas les manilles barates, de joguina, que es venien a les botigues d’articles eròtics. Naturalment, una notícia com aquella havia de cridar l’atenció de la gent.

¿On devia ser, i què devia fer, ara, ella? ¿Encara devia ser testimoni de Jehovà?

En Tengo pensava que tant de bo que no. Evidentment, tothom és lliure de ser-ne creient o no, i en Tengo no tenia cap dret a dir-hi res. Però, pel que recordava, a ella, de petita, no semblava que li agradés, ser testimoni de Jehovà.

A l’època d’estudiant havia treballat al magatzem d’una botiga de licors. El sou no estava malament, però la feina era molt dura, perquè havia de carregar grans pesos. Quan s’acabava la jornada, fins i tot a una persona tan robusta com en Tengo, li feia mal tot el cos. Casualment, allà treballava amb dos nois que s’havien educat com a «testimonis de Jehovà de segona generació». Tots dos eren amables i educats. Tenien la mateixa edat que en Tengo i eren bons treballadors. A la feina no feien el ronsa ni es queixaven. Una vegada, després de plegar, havien anat tots tres junts a fer unes cerveses en una taverna. Ells dos eren amics d’infantesa, però, per diverses raons, uns anys abans havien deixat la seva religió, havien sortit junts del grup i havien entrat al món real. A en Tengo, però, li feia l’efecte que cap del dos s’havia acabat d’acostumar a aquell món nou. Des del naixement havien viscut en una comunitat reduïda i tancada, i els costava entendre i acceptar les regles d’aquell món més ampli. Sovint desconfiaven del seu propi criteri i se sentien perduts. S’havien sentit alliberats en deixar la seva religió, però al mateix temps no podien evitar pensar que potser s’havien equivocat, quan van prendre aquella decisió.