Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo se’n compadia. Si t’apartaves d’aquell món quan encara eres petit, abans que la teva identitat estigués clarament definida, tenies força possibilitats d’adaptar-te a la societat normal. Però si deixaves escapar aquella oportunitat, l’únic que podies fer era viure dins de la comunitat dels testimonis de Jehovà, d’acord amb els seus principis. O bé havies de pagar un preu força considerable i intentar canviar tu sol de costums i de manera de pensar. La vegada que havia parlat amb els dos nois, en Tengo s’havia recordat d’aquella nena. I havia pensat que tant de bo ella no hagués hagut de passar per una cosa com aquella.

Quan la nena va deixar-li la mà i va sortir corrents de l’aula sense ni tan sols girar-se, en Tengo s’havia quedat allà dret, sense poder fer res durant una estona. Li havia agafat la mà amb molta força. Encara notava perfectament el tacte dels dits d’ella a la mà esquerra, i el va continuar notant durant uns quants dies. I fins i tot quan, amb el pas del temps, aquella sensació es va anar fent més tènue, l’empremta que li havia deixat al cor no es va esborrar gens ni mica.

Al cap de poc es va adonar d’una cosa. Li havia sortit una miqueta de líquid de la punta del penis, que s’havia posat dur, un líquid una mica més enganxós que l’orina. Hi havia notat com un espasme, acompanyat d’una mica de dolor. Llavors encara no sabia que allò era un anunci de les pol·lucions nocturnes. Es va sentir intranquil, perquè no havia vist mai una cosa com aquella: potser, al seu cos, hi passava alguna cosa que no era normal. Però no ho podia explicar al seu pare, ni tampoc ho volia preguntar als companys de classe. A mitjanit, quan es va despertar després de somiar alguna cosa -no recordava quina-, tenia els calçotets una mica humits. Li semblava que el fet que ella li hagués agafat la mà havia desencadenat alguna cosa dintre seu.

Després no va tenir cap més contacte amb la nena. L’Aomame va continuar mantenint la seva soledat a la classe, tal com havia fet fins aleshores, sense parlar amb ningú, recitant en veu alta la seva estranya pregària. Encara que es trobés amb en Tengo en alguna banda, no canviava en absolut d’expressió, com si no hagués passat res; semblava que ni tan sols el veiés.

Tanmateix, en Tengo va començar a observar l’Aomame quan en tenia l’oportunitat, amb molt de compte i molta discreció perquè no se n’adonés ningú. Si t’hi fixaves bé, tenia uns trets molt bonics; com a mínim uns trets que es podien fer molt agradables. Tenia un cos prim, i sempre anava vestida amb roba descolorida que no era de la seva talla. Quan anava amb la roba de gimnàstica se li notava que encara no li havien crescut els pits. Era molt poc expressiva, gairebé no parlava, i sempre semblava estar mirant a algun punt llunyà. A les ninetes no s’hi notava gens de vitalitat. Això sorprenia molt en Tengo, perquè aquell dia, quan ella l’havia mirat directament als ulls, aquelles mateixes ninetes estaven plenes de llum.

Des que li havia agafat la mà, ell sabia que a dins d’aquella nena prima s’hi amagava una energia i una voluntat extraordinàries. La força amb què li havia agafat la mà era impressionant, però no era només això. La seva ment encara semblava més forta. Normalment, ella amagava aquella energia en un lloc on els altres alumnes no la podien veure. Durant les classes, fins i tot quan els professors la cridaven pel nom, només deia el que era estrictament imprescindible -de vegades, ni tan sols això-, però quan els deien les notes, les seves no eren gens dolentes. En Tengo suposava que, si hagués volgut, segurament encara les hauria pogut treure més bones. Podia ser que quan feia els exàmens no respongués expressament tot el que sabia, per no cridar l’atenció. Potser allò era una estratègia que desenvolupaven els nens que es trobaven en la seva situació, per minimitzar els danys i poder sobreviure: arrupir-se, fer-se tan petit com es podia, passar tan desapercebut com fos possible.

A en Tengo li hauria agradat moltíssim que ella s’hagués trobat en una situació normal i li fos fàcil parlar amb els altres. Així potser es podrien haver fet bons amics. Mai no és fàcil que un nen i una nena de deu anys es facin amics. O potser és una de les empreses més difícils del món. Però, de tant en tant, sí que almenys poden trobar l’ocasió per mantenir una conversa amistosa. Tanmateix, aquella ocasió no havia arribat a presentar-se mai. Ella no es trobava en una situació normal, i a la classe estava aïllada, no es feia amb ningú, i continuava mantenint un silenci obstinat. En Tengo, d’altra banda, va preferir relacionar-s’hi en secret, per mitjà de la imaginació i el record, més que no pas forçar les coses per tractar realment l’Aomame de carn i ossos.

Als deu anys, en Tengo no tenia cap idea concreta sobre el sexe. El que li hauria agradat aconseguir d’aquella nena, si hagués pogut, hauria estat que li agafés una altra vegada la mà: estar sols, en un lloc on no hi hagués ningú més, i que ella es quedés agafant-li ben fort la mà. I que li expliqués alguna cosa sobre si mateixa, el que fos. Hauria volgut que li expliqués, en veu baixa, algun secret sobre qui era, ella, o sobre com era ser una nena de deu anys. Ell intentaria esforçar-se a entendre-ho. I, potser, d’allò en naixeria alguna cosa, tot i que en Tengo encara no se li acudia quina mena de cosa podia ser.

En arribar l’abril i començar cinquè, en Tengo i la nena van anar a classes diferents. De vegades tots dos es creuaven al passadís de l’escola, o coincidien a la parada d’autobús. Però ella continuava, aparentment, sense parar cap atenció a la presència d’en Tengo. Almenys, a ell l’hi semblava. Encara que ell fos al seu costat, ella no movia ni una pestanya. Tampoc no n’apartava la mirada. Les seves pupil·les tenien la mateixa manca de lluïssor i profunditat de sempre. ¿Què devia haver estat, allò que havia passat a l’aula, aquell dia?, es preguntava en Tengo. De vegades tenia la sensació que havia tingut lloc en somnis, com si no hagués passat de debò. D’altra banda, però, la seva mà encara conservava ben viu el record de l’extraordinària força de l’agafada de l’Aomame. El món era massa ple de misteris, per a en Tengo.

I llavors, quan se’n va adonar, l’Aomame ja no hi era. Devia haver anat a alguna altra escola, però en Tengo no en sabia res més. Ningú no sabia on havia anat a viure. Segurament, a l’escola no hi havia ningú, a part d’ell mateix, a qui la desaparició d’aquella nena afectés mínimament.

Després, durant força temps, en Tengo es va retreure la seva actuació. O, més exactament, la seva falta d’actuació. Ara se li acudien tot de coses que li podria haver dit. Bé tenia coses, al cap, que li hauria agradat dir-li, o que li hauria hagut de dir. Quan hi va pensar, ja era massa tard, es va adonar que tampoc no hauria estat tan difícil, aturar-la en algun lloc i parlar-hi. N’hauria tingut prou de trobar el moment i reunir tan sols una mica de valor. Però no en va ser capaç. I n’havia perdut l’oportunitat per sempre.

Després d’acabar la primària i començar a estudiar en un institut públic, en Tengo va continuar pensant en l’Aomame. Cada vegada experimentava ereccions més freqüents, i de vegades es masturbava pensant en ella. Sempre feia servir la mà esquerra, aquella mà que encara conservava la sensació d’haver estat agafada. En el seu record, l’Aomame era una nena prima, encara sense pit. Tanmateix, ell aconseguia escórrer-se recordant-la vestida amb la roba de gimnàstica.

Quan va ser a la secundària superior, de vegades sortia amb noies de la seva edat. Sota la roba se’ls marcava clarament la forma dels pits, nous de trinca. A en Tengo li costava respirar, en veure-les. I, això no obstant, quan era al llit, abans d’adormir-se, de vegades encara feia servir la mà esquerra pensant en aquella nena amb el pit pla, que no donava cap senyal de voler desenvolupar-se. I cada vegada que ho feia l’envaïa un sentiment de culpabilitat. Pensava que, sens dubte, hi havia alguna cosa retorçada, alguna cosa que no estava bé, dins seu.