Haruki Murakami - 1Q84

L’Ayumi ja no era en aquest món. S’havia convertit en un cadàver fred, i ja li devien estar practicant l’autòpsia. Quan haguessin acabat, la tornarien a cosir per deixar-la d’una peça, li farien un funeral senzill, i després la durien al crematori i la incinerarien. Es convertiria en fum, pujaria al cel i es barrejaria amb els núvols. I tornaria a la terra convertida en pluja, i faria créixer l’herba en algun lloc; herba sense nom, sense res per explicar. Però l’Aomame ja no tornaria a veure mai més viva l’Ayumi. Allò contradeia el curs natural de les coses, era terriblement injust, era fruit d’una manera de pensar retorçada, totalment desencaminada.

Des que la Tamaki Ootsuka havia abandonat aquest món, l’Aomame no havia sentit res que s’assemblés mínimament a l’amistat per ningú més que per l’Ayumi. Però, malauradament, aquella amistat tenia un límit. L’Ayumi era una policia en actiu, i l’Aomame, una assassina en sèrie. Era una assassina amb bones intencions i convençuda del que feia, però una assassina és una assassina, i, des del punt de vista de la llei, ella era, sens dubte, una delinqüent. L’Aomame formava part de les persones que havien de ser detingudes, i l’Ayumi, de les que havien de detenir-les.

Per això, encara que l’Ayumi hagués intentat mantenir-hi una relació més estreta, l’Aomame havia hagut de fer el cor fort i esforçar-se per no deixar-s’hi arrossegar. Si entre elles hagués nascut una amistat íntima que les hagués obligat a veure’s habitualment, haurien sorgit diverses paradoxes i contradiccions difícils d’evitar que haurien pogut resultar fatals per a l’Aomame. Ella era, bàsicament, una persona franca i directa, i no podia mantenir una relació personal sincera amb algú a qui hagués de mentir sobre coses importants, o les hi hagués d’amagar. Aquesta situació l’hauria confós, i la confusió no era pas una cosa que volgués gens ni mica.

Segurament, l’Ayumi era conscient, fins a cert punt, que l’Aomame tenia algun secret personal que no podia revelar i que per això mantenia expressament una certa distància. L’Ayumi tenia una intuïció excel·lent. Bona part d’aquell caràcter obert que mostrava era comèdia, i a sota hi amagava una sensibilitat dolça i delicada. L’Aomame ho sabia, això. Potser a l’Ayumi l’havia entristit, aquella actitud defensiva que ella havia adoptat. Potser s’havia sentit rebutjada i evitada. Quan pensava això, l’Aomame sentia com si li clavessin tot d’agulles al pit.

I, així, l’Ayumi havia estat assassinada. Potser s’havia trobat amb algun desconegut en algun lloc de la ciutat, havien begut junts i se n’havien anat a l’hotel. Després, en la foscor de l’habitació tancada amb clau, havien començat un intens joc eròtic. Les manilles, la mordassa, la bena als ulls. L’Aomame s’imaginava l’escena: un home escanyant una dona amb el cinturó del barnús i excitant-se amb el seu patiment fins a ejacular. Aquella vegada, però, l’home havia estirat amb massa força el cinturó del barnús. El que només hauria hagut d’arribar fins just abans del final havia arribat al final de tot.

Segurament, l’Ayumi mateixa devia tenir por que allò no li acabés passant, alguna vegada. De tant en tant necessitava sessions de sexe molt intens; el seu cos -i potser també la seva ment- les hi demanava. Però no volia tenir xicot, perquè les relacions estables l’ofegaven i la feien sentir insegura. Per això se n’anava al llit amb homes que acabava de conèixer i que li feien el pes. En aquest aspecte s’assemblava a l’Aomame, amb la diferència que l’Ayumi tenia tendència a anar molt més enllà. A ella li agradava mantenir relacions sexuals més extremes i arriscades, i, inconscientment, potser li agradava que li fessin mal. A l’Aomame, no. L’Aomame anava amb molt de compte, i no deixava que ningú li fes mal. Si s’hi hagués trobat, s’hi hauria resistit amb totes les seves forces. Però l’Ayumi tenia la tendència a dir que sí, sense pensar-hi, a qualsevol cosa que l’home li demanés, fos el que fos. Esperava que l’home li donés alguna cosa, a canvi. Era una tendència perillosa, sobretot perquè se n’anava al llit amb homes que tot just acabava de conèixer, i fins que no s’hi trobava no sabia què era, el que l’home volia, i quines tendències ocultava. Evidentment, l’Ayumi era conscient del risc que corria. Per això necessitava una companya fixa com l’Aomame, algú que la frenés quan calia, i que estigués pendent que no li passés res.

L’Aomame també necessitava l’Ayumi. L’Ayumi tenia unes habilitats que ella no tenia: un caràcter obert i alegre que feia que la gent se sentís còmoda, un tarannà sociable, una curiositat natural, una gosadia semblant a la dels nens, una conversa divertida, uns pits grossos que cridaven l’atenció. Quan era al seu costat, l’Aomame només s’havia de limitar a esbossar un somriure misteriós perquè els homes es preguntessin què s’hi podia amagar, al darrere. En aquest sentit, l’Aomame i l’Ayumi formaven un equip perfecte, una màquina sexual sense rival possible.

L’Aomame va pensar que, independentment de les circumstàncies, hauria hagut de deixar que l’Ayumi se li acostés més. Hauria hagut d’entendre millor els seus sentiments i acceptar-los; estar més relaxada amb ella, encara que només hagués estat per una vegada. Però no havia estat capaç de correspondre a les seves demandes. El seu instint d’autoprotecció havia estat massa fort, així com també el desig de no embrutar el record de la Tamaki Ootsuka.

I llavors, una nit, l’Ayumi havia sortit sola per la ciutat, i havia mort escanyada, amb totes dues mans fermades amb unes manilles fredes, autèntiques, els ulls tapats, i unes mitges o unes calces entaforades a la boca. Allò que l’Ayumi sempre havia tingut por que passés s’havia acabat fent realitat. Si l’Aomame hagués tingut una actitud més receptiva amb l’Ayumi, potser ella, aquell dia, no hauria sortit sola. Li hauria trucat i l’hauria convidada a sortir amb ella. I haurien anat totes dues juntes a un lloc més segur, i haurien estat a l’aguait que l’altra estigués bé mentre deixaven que algun home les abracés. Però, segurament, l’Ayumi no havia gosat trucar-li. I l’Aomame no li havia trucat ni una sola vegada per convidar-la a sortir plegades.

A les quatre de la matinada, l’Aomame ja no va poder aguantar més estar sola a l’apartament i es va posar unes sandàlies i va sortir. Tal com anava, amb uns pantalons curts i un top, va caminar sense rumb per la ciutat on encara era de nit. Algú li va dir alguna cosa, però ni tan sols es va girar. Mentre caminava li va venir set i va entrar en una botiga que estava oberta tota la nit, va comprar un bric gros de suc de taronja i se’l va beure sencer allà mateix. Després, va tornar a l’apartament i va plorar una estona més. Va pensar que se l’estimava, l’Ayumi, que se l’estimava més del que s’havia pensat. Si l’Ayumi la volia tocar, hauria hagut de deixar que la toqués tant com volgués, a la part del cos que volgués.

L’endemà, al diari, també hi havia un article sobre la «dona policia estrangulada a l’hotel de Shibuya». La policia feia tot el possible per trobar l’home que havia estat amb ella a l’habitació. Segons l’article, els companys de la víctima estaven desconcertats. L’Ayumi tenia un caràcter molt alegre, tots els seus companys l’apreciaven molt, era molt responsable i eficient i tenia un expedient excel·lent, com a policia. Molts dels seus parents, començant pel seu pare i el seu germà, treballaven a la policia, i els vincles entre els membres de la seva família eren molt estrets. Ningú no se’n sabia avenir, que hagués passat una cosa com aquella.

No ho sabia ningú, va pensar l’Aomame; però ella, sí. A dins, l’Ayumi tenia una gran necessitat, com un desert que s’estengués fins a la fi del món: per aigua que hi aboquessis, la terra l’absorbia immediatament, i després no quedava ni rastre d’humitat. No hi podia arrelar cap forma de vida; ni tan sols el sobrevolaven els ocells. Només l’Ayumi sabia què era el que havia creat aquella extensió tan absolutament estèril en ella; o potser ni tan sols ella. Però del que no hi havia cap dubte era que els homes del seu entorn, que l’havien obligada a cedir als seus desigs retorçats amb l’ús de la força, n’eren una de les causes. Ella havia hagut de construir la seva identitat com a persona creant una barrera al voltant d’aquella necessitat fatal. Si anaves traient d’una en una les capes que havia fabricat per embellir el seu jo íntim, l’únic que et quedava, al final, era un abisme buit, i la set insaciable que generava aquest abisme. I per molt que ella s’esforcés a oblidar-la, aquella buidor tornava a envair-la periòdicament, una tarda de pluja que se sentia sola, o un dia, a l’alba, quan es despertava després d’un malson. I llavors necessitava que l’abracés algú, qui fos.