L’Aomame va treure la pistola Heckler & Koch HK4 de la capsa de sabates, hi va introduir el carregador amb mà experta, en va treure el fiador, va tirar cap enrere la corredora per fer entrar un cartutx a la recambra, va posar el dit al gallet i, agafant bé la culata amb totes dues mans, va apuntar a un punt determinat de la paret. La pistola no es movia gens ni mica: ja no li tremolaven les mans. L’Aomame va contenir la respiració, es va concentrar, i va expulsar tot l’aire dels pulmons. Va deixar la pistola i va tornar a passar-hi el fiador. Va sospesar la pistola i en va observar la lluïssor mat. Aquella pistola s’havia convertit en una part del seu cos.
Es va dir a si mateixa que s’havia de calmar. Si l’Ayumi hagués castigat el seu oncle i el seu germà, segurament ells ni tan sols haurien entès per què era, que els castigava. I ara, fes el que fes l’Aomame, no tornaria l’Ayumi a la vida. Era una llàstima, però allò, més tard o més d’hora, hauria acabat passant. L’Ayumi es dirigia, a poc a poc però de manera irremissible, cap al centre d’un remolí mortal. Encara que l’Aomame hagués estat més amable amb ella, la seva ajuda hauria estat limitada. Havia de deixar de plorar, havia de sobreposar-se. L’important era anteposar les regles a si mateixa, tal com havia dit en Tamaru.
El cercapersones va sonar el matí del dia que en feia cinc que havia mort l’Ayumi. L’Aomame feia bullir aigua per preparar cafè mentre escoltava el butlletí informatiu de la ràdio. Tenia el cercapersones damunt la taula. Va mirar el número de telèfon que apareixia a la petita pantalla de l’aparell. El número no li sonava gens, però era indubtable que havia estat en Tamaru qui li havia enviat l’avís. Va anar a un telèfon públic que hi havia a prop de casa seva i el va marcar. A la tercera trucada s’hi va posar en Tamaru.
– ¿Ho tens tot a punt? -li va preguntar.
– És clar -va respondre l’Aomame.
– Tinc un missatge de la senyora. Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan. Estigues preparada per fer la feina de sempre. Li sap greu avisar-te amb tan poc temps, però no ho ha pogut arranjar fins a última hora.
– Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan -va repetir l’Aomame mecànicament.
– Et diria que reso perquè tinguis sort, però segur que no serviria de res, que jo resés perquè tinguessis sort.
– Perquè tu no confies en la sort.
– Encara que hi volgués confiar, no acabo d’entendre quina mena de cosa és -va dir en Tamaru-. No l’he vista mai.
– No cal que resis per res, però, a canvi, voldria que em fessis un favor. Tinc un test amb un ficus a l’habitació, i voldria que me’l cuidessis. No m’he vist amb cor de llençar-lo.
– Ja me’l quedaré jo.
– Moltes gràcies.
– Un ficus és molt més fàcil de cuidar, que no pas un gat o uns peixos tropicals. ¿Vols res més?
– No, res més. Llença tota la resta.
– Quan acabis la feina, vés a l’estació de Shinjuku i torna’m a trucar a aquest número des d’allà. Llavors et donaré més instruccions.
– Quan acabi la feina, et tornaré a trucar a aquest número des de l’estació de Shinjuku -va repetir l’Aomame.
– Suposo que ja ho saps, però no et pots escriure aquest número enlloc. Quan surtis de casa, trenca el cercapersones i llença’l on sigui.
– D’acord, ja ho faré.
– Tot està preparat fins a l’últim detall. No t’has de preocupar per res. Quan hagis acabat, de tota la resta ens n’encarreguem nosaltres.
– No estic preocupada -va dir l’Aomame.
En Tamaru va quedar un moment callat.
– ¿Et puc dir el que penso de debò?
– Endavant.
– No tinc cap intenció de dir que això que feu sigui una pèrdua de temps. Això és el vostre problema, i no pas el meu. Però, dient-ho molt suaument, és una bogeria. I, a més a més, no té fi.
– Potser tens raó -va dir l’Aomame-. Però no hi podem fer res.
– Com amb les allaus que es produeixen a la primavera.
– Potser sí.
– Però la gent que té una mica de seny no s’acosta als llocs on hi pot haver allaus, a l’època que n’hi ha.
– És que aquesta conversa no la tindries, amb gent que tingués una mica de seny.
– Potser no -va reconèixer en Tamaru-. Per cert, ¿tens família a qui s’hagués d’avisar, en cas d’allau?
– No en tinc, de família.
– ¿No en tens, o «en tens però no en tens»?
– En tinc però no en tinc -va respondre l’Aomame.
– D’acord -va dir en Tamaru-. Val més no tenir gaire equipatge. Com a família, un ficus és ideal.
– Vaig veure els peixets de colors quan vaig parlar amb la senyora, i de sobte em van venir ganes de tenir-ne. Vaig pensar que no estaria malament, tenir-los a casa: són petits, no diuen res, i no et demanen gran cosa. L’endemà vaig anar a una botiga que hi ha al costat de l’estació, a comprar-ne, però quan els vaig tenir al davant, a dins de la peixera, se me’n van anar les ganes. I vaig comprar un pobre ficus que no havien aconseguit vendre, en lloc dels peixos.
– Jo penso que vas fer una bona elecció.
– Potser mai no me’n podré comprar, de peixets.
– Potser no -va dir en Tamaru-. Val més que et compris un altre ficus.
Hi va haver un silenci breu.
– Avui, a les set de la tarda, al vestíbul de l’Hotel Ôkura Honkan-va tornar a confirmar l’Aomame.
– Només t’has d’asseure allà i esperar. Ja et trobaran ells.
– Em trobaran ells.
En Tamaru va tossir una mica.
– Per cert, ¿saps la història del ratolí que es va trobar amb un gat vegetarià?
– No.
– ¿Tens ganes de sentir-la?
– Moltes.
– A un ratolí que era en unes golfes se li va aparèixer de sobte un gat molt gros. El ratolí va quedar atrapat en un racó, sense escapatòria, i va dir, tremolant: «Sisplau, gat, no te’m mengis! He de tornar amb la meva família. Els meus fills m’estan esperant morts de gana. Deixa’m marxar, sisplau». «No et preocupis», li va dir el gat. «No et penso pas menjar. La veritat, tot i que no ho puc anar explicant a tothom, és que sóc vegetarià. No menjo mai carn. O sigui que has tingut molta sort, de trobar-me a mi». El ratolí li va respondre: «Oh, quin dia tan fantàstic! Quina bona sort que he tingut, de topar amb un gat vegetarià!». Però tot just acabava de dir això que el gat se li llença al damunt, l’immobilitza amb les ungles i l’agafa pel coll amb les dents esmolades. El ratolí, patint molt, li va preguntar al gat amb l’últim alè que li quedava: «Però, ¿que no m’havies dit que eres vegetarià i no menjaves mai carn?». I el gat li va respondre, llepant-se els llavis: «Sí, jo no en menjo, de carn. No t’he dit pas mentida. El que faré serà endur-te’m i canviar-te per un enciam».
L’Aomame hi va pensar un moment.
– ¿I què és, el que ensenya aquesta història?
– No ensenya res, especialment. Com que abans hem parlat de la bona sort, m’ha vingut al cap. Només això. Però si tens ganes de buscar-hi cap lliçó, ets lliure de fer-ho, és clar.
– És una història reconfortant.
– Una altra cosa. Abans de començar, em sembla que t’escorcollaran i et registraran la bossa, perquè prenen moltes precaucions. Val més que ho tinguis en compte.
– Ho tindré en compte.
– Molt bé, doncs -va dir en Tamaru-. Ja ens veurem, on sigui.
– On sigui -va repetir l’Aomame de manera reflexa.
En Tamaru va penjar. Ella es va mirar l’auricular un moment, va arrugar una mica el front i va penjar l’auricular. Després es va gravar a la memòria el número de telèfon que apareixia al cercapersones i el va esborrar. «On sigui», es va tornar a repetir mentalment. Però ho sabia perfectament: el més probable era que mai no tornés a veure en Tamaru.
Читать дальше
Конец ознакомительного отрывка
Купить книгу