Haruki Murakami - 1Q84

Després d’això, en Tengo va passar una mica més d’una setmana amb una calma estranya. Un vespre li havia trucat un home que es deia Yasuda i li havia dit que la seva dona ja estava perduda, i que no el tornaria a visitar mai. Al cap d’un hora, li havia trucat l’Ushikawa i li havia dit que la Fukaeri i ella, formant parella, havien comès el delicte de «crimpensar», i que, a conseqüència d’això, s’havia convertit en el principal portador d’aquesta malaltia infecciosa. Cadascun d’ells li havia fet arribar un missatge d’implicacions -no podia deixar de pensar que aquestes implicacions hi eren presents- molt profundes, com romans embolcallats amb la toga que haguessin pujat a la tarima que hi havia al bell mig del fòrum i haguessin fet una proclama per a tots els ciutadans que els volguessin escoltar. I tots dos, així que havien acabat de dir tot el que li volien dir, havien penjat i l’havien deixat amb la paraula a la boca.

Després d’aquestes dues últimes trucades nocturnes, ningú més no s’havia posat en contacte amb en Tengo. No havia sonat el telèfon, no havia rebut cap carta, ningú no havia trucat a la porta, cap colom missatger ple d’intel·ligència havia vingut a ell parrupejant. Semblava que ni en Komatsu, ni el professor Ebisuno, ni la Fukaeri, ni la Kyôko Yasuda tenien absolutament res a dir-li.

En Tengo, per la seva banda, també semblava haver perdut tot l’interès en aquella gent. No, no tan sols en aquella gent: havia perdut l’interès per tot. No li importaven gens ni mica les vendes de Crisàlide d’aire; què feia ni on es podia trobar la Fukaeri, la seva autora; con rutllava el pla que havia tramat en Komatsu, aquell genial editor; si les fredes previsions que el professor Ebisuno havia fet s’estaven complint o no; fins a quin punt els mitjans de comunicació s’ensumaven la veritat, o quins moviments feia Sakigake, aquell grup religiós tan carregat de misteris. Si la barca en què navegaven s’acostava a la cascada i realment estava a punt de caure, no hi havia res a fer, llevat de deixar-se caure. Per molt que en Tengo s’hi resistís, aleshores ja no hi havia manera de fer front al corrent.

Evidentment, estava preocupat per la Kyôko Yasuda. No sabia exactament què li passava, però, si hagués pogut fer alguna cosa per ajudar-la, no hi hauria estalviat cap esforç. Tanmateix, fos quin fos el problema en què es trobava, resoldre’l no era a les mans d’en Tengo. A la pràctica, no hi podia fer absolutament res.

També va deixar completament de llegir els diaris. El món avançava en una direcció que no tenia res a veure amb ell. Tot el seu cos estava envaït per una falta de vigor que semblava una mena de boirina personal. No anava a les llibreries perquè el molestava veure els exemplars de Crisàlide d’aire apilats a l’entrada. Només sortia per anar i tornar directament de l’acadèmia. La ciutat ja havia entrat de ple a les vacances, i, com que a l’acadèmia feien els cursos d’estiu, en aquella època encara estava més ocupat del que era habitual. Tanmateix, per a en Tengo això suposava un motiu d’alegria. Com a mínim, mentre era a la tarima no havia de pensar en res més que els problemes matemàtics.

També havia deixat d’escriure històries. Encara que s’assegués a l’escriptori, engegués el processador de textos i s’encengués la pantalla, no tenia gens de ganes d’escriure res. Cada vegada que intentava pensar alguna cosa, li venien al cap trossos de la conversa que havia tingut amb el marit de la Kyôko Yasuda, i de la conversa amb l’Ushikawa. No es podia concentrar en la història.

«La meva dona ja està perduda, i no podrà tornar a visitar-lo en cap concepte», li havia dit el marit de la Kyôko Yasuda.

«Si em permet fer servir una expressió clàssica, potser vostès han obert la capsa de Pandora. I en obrir-la, hi ha diverses coses que han fet entrada al món. Si vol que li digui la meva impressió, em sembla que això és el que pensen els nostres clients. Vostès dos, encara que potser hagi estat per un cop de sort, han format una combinació més poderosa del que es pensa. Cadascun ha suplert les mancances de l’altre d’una manera molt efectiva», li havia dit l’Ushikawa.

El que havien dit era extremament ambigu. Havien ocultat el centre de l’assumpte, que quedava indefinit. Tanmateix, tots dos li havien dit el mateix: que, segons semblava, en Tengo, sense ser-ne gaire conscient, havia despertat alguna mena de força que estava influint d’una manera efectiva -i, segurament, d’una manera no gaire positiva- en el món que l’envoltava.

Aleshores, en Tengo apagava el processador de textos, s’asseia a terra i es quedava mirant el telèfon. Necessitava moltes més pistes, moltes més peces del trencaclosques. Ningú no les hi podia donar, però. L’amabilitat era una de les coses que últimament -o sempre- faltaven en aquest món.

Pensava a trucar a algú. A en Komatsu, o al professor Ebisuno, o a l’Ushikawa. Però no aconseguia decidir-se. Ja n’estava tip, que li diguessin coses sense solta ni volta que només servien per escalfar-li el cap. Quan aconseguia una pista per solucionar un misteri, es trobava que el que li havien donat era tan sols un altre misteri. No podia pas continuar jugant per sempre a aquell joc interminable. Si li deien que la Fukaeri i ell havien format una combinació molt poderosa, ¿no ho podia deixar aquí? En Tengo i la Fukaeri eren com Sonny i Cher. El duo més potent. The Beat Goes On.

Passaven els dies. Finalment, en Tengo es va afartar d’estar-se a casa, sense fer res, esperant que passés alguna cosa. Es va ficar la cartera i un llibre a la butxaca, es va calar una gorra de beisbol al cap, es va posar unes ulleres de sol i va sortir de l’apartament. Va caminar amb passos decidits fins a l’estació, va ensenyar el passi temporal i va pujar al tren ràpid de la línia Chûo. No anava a cap lloc concret: es va limitar a pujar al primer tren que va arribar. El tren sotraguejava. No tenia res a fer en tot el dia. Era totalment lliure d’anar on volgués, i de fer -o deixar de fer- el que volgués. Eren les deu d’un matí d’estiu, sense vent, i amb un sol intens.

Pensava que podia ser que el seguís algun d’aquells «investigadors» de qui li havia parlat l’Ushikawa, i parava atenció a si el veia. Durant el trajecte fins a l’estació s’havia aturat de sobte i s’havia girat de pressa, però no havia vist cap persona sospitosa. A l’estació s’havia dirigit expressament a l’andana oposada i després havia fet veure que canviava d’idea tot d’un plegat i havia baixat per les escales per agafar el tren que anava en l’altre sentit, però no havia vist ningú que fes els mateixos moviments que ell. Era la clàssica mania persecutòria. ¿Qui l’havia de seguir? Ni ell era tan important, ni els altres devien tenir tant de temps per perdre. Ni tan sols ell mateix sabia on anava i què faria. L’únic que tenia prou interès per observar des d’una certa distància què feia en Tengo era ell mateix.

El tren en què anava va deixar enrere Shinjuku, Yotsuya i Ochanomizu, i va arribar l’estació de Tòquio, que era la darrera. Tots els passatgers del seu voltant van baixar, i ell va fer el mateix. Després, de moment es va asseure en un banc i va tornar a pensar què havia de fer a continuació. ¿On havia d’anar? Va pensar que es trobava a l’estació de Tòquio, i que no tenia res a fer en tot el dia. Des d’allí podia anar a qualsevol lloc que volgués. Semblava que aquell dia faria calor; podia anar a la platja. Va alçar la vista i va mirar els avisos dels trens que podia agafar.

Llavors es va adonar del lloc on anava.

Va fer unes quantes vegades que no amb el cap, però per molt que fes que no, no semblava pas que aquella idea hagués de desaparèixer. Segurament, quan, a l’estació de Kôenji, havia agafat el tren de la línia Chûo en direcció al centre, ja havia decidit inconscientment on anava. Va deixar anar un sospir, es va alçar del banc, va baixar l’escala de l’andana i es va dirigir cap a l’andana dels trens de la línia Sôbu. Quan va preguntar quan sortia el primer tren que arribava a Chikura, l’empleat de l’estació l’hi va buscar a la guia d’horaris. A dos quarts de dotze sortia un tren ràpid especial en direcció a Tateyama; si després es canviava a un tren normal, arribaria a l’estació de Chikura passades les dues. En Tengo va comprar un bitllet d’anada i tornada de Tòquio a Chikura i el seient reservat per al tren ràpid. Després va entrar en un restaurant que hi havia a dins de l’estació i va demanar un arròs amb curri i una amanida, i va matar el temps prenent-se un cafè aigualit.