Haruki Murakami - 1Q84

El deprimia anar a veure el seu pare. No era algú per qui hagués tingut mai simpatia, i segurament, el seu pare tampoc no li tenia gaire afecte, a ell. No sabia ni tan sols si el seu pare el voldria veure. Des que en Tengo, quan anava a l’escola primària, s’havia negat a acompanyar-lo a fer els cobraments de l’NHK, la relació entre tots dos havia estat sempre molt freda. I a partir d’un moment determinat, en Tengo havia deixat de visitar el seu pare pràcticament del tot. No parlaven si no era en casos d’extrema necessitat. El seu pare s’havia jubilat de la NHK feia quatre anys i al cap de poc temps havia ingressat en una residència per a gent gran de Chikura especialitzada en la cura de persones que patien demència senil. Fins llavors, en Tengo només hi havia estat dues vegades. Just després que el seu pare hi ingressés, en Tengo, com a únic familiar que tenia, hi va haver d’anar, en part per resoldre les qüestions administratives. Hi havia tornat una altra vegada, també, és clar, perquè hi havia una qüestió administrativa que exigia, indefugiblement, la seva presència. Després no hi havia tornat.

La residència estava construïda en un gran terreny separat dels penya-segats de la costa per una carretera. Originalment havia estat la mansió dels membres d’un gran grup industrial, però després l’havia comprada una empresa d’assegurances de vida per fer-la servir com a instal·lació de vacances per als seus treballadors, i més tard s’havia convertit en una residència que acollia principalment persones afectades per demències senils. Per això hi convivien un edifici de fusta d’aire antic i uns pavellons de tres plantes de ciment armat que produïen una impressió de certa incompatibilitat. Tanmateix, l’aire era molt net i, a banda de la remor de les onades, era un lloc molt silenciós. El dies que no feia gaire vent també es podia passejar pels penya-segats. Al jardí hi havia una barrera de pins magnífics que protegien del vent. La residència també disposava d’instal·lacions mèdiques.

Gràcies a l’assegurança mèdica, la jubilació, els estalvis i la pensió, segurament el pare d’en Tengo podria passar el que li quedava de vida sense problemes econòmics. Havia tingut sort d’haver estat contractat oficialment per l’NHK. Encara que no pogués deixar cap fortuna, quan es morís, com a mínim podria fer-se càrrec de si mateix; això era el que en Tengo agraïa més. Tant si aquell home era realment el seu pare biològic com si no l’era, ell no tenia cap intenció d’acceptar-ne absolutament res, ni tampoc de donar-li res: eren individus que venien de llocs diferents i que també anaven cap a llocs diferents. S’havia donat el cas que van compartir uns quants anys de les seves vides: només això. A en Tengo li sabia greu que fos així, però no hi podia fer res.

Tanmateix, havia arribat el moment de tornar a visitar el seu pare. En Tengo ho sabia. No en tenia gens de ganes, i si hagués pogut hauria fet mitja volta i se n’hauria tornat a casa, però ja tenia a la butxaca el bitllet de tren i la reserva del tren ràpid. Les coses havien anat així.

Es va aixecar, va pagar el compte del restaurant, va anar a l’andana i va esperar que arribés el tren ràpid que anava a Tateyama. Va tornar a mirar al seu voltant amb atenció, però no va veure ningú que semblés un investigador. Al seu voltant només hi havia famílies amb cares alegres que anaven a passar el cap de setmana a la platja. Es va treure les ulleres de sol, se les va ficar a la butxaca i es va posar bé la gorra de beisbol. Va pensar que tant li feia: que el miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Anava a una ciutat de la costa de la prefectura de Chiba, a veure el seu pare, que patia demència. Podia ser que es recordés del seu fill, o podia ser que no se’n recordés. De fet, l’última vegada que s’havien vist, la memòria ja li fallava bastant. Ara, segurament encara la tindria més malament. Les demències van cap endavant, no cap endarrere, o això era el que deien. Eren com un engranatge que només pot girar per avançar en un sentit. Aquesta era una de les poques coses que en Tengo sabia sobre aquesta mena de malalties.

Així que el tren va sortir de l’estació de Tòquio, es va treure de la butxaca el llibre que havia portat i es va posar a llegir. Era una antologia de narracions curtes sobre el tema del viatge, entre les quals hi havia una història sobre un noi que viatjava a un poble controlat pels gats. Es titulava «El poble dels gats». Era una història fantàstica escrita per un autor alemany el nom del qual no havia sentit mai. El llibre explicava que havia estat escrita a l’època compresa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.

El noi viatjava sol, al seu aire, amb només una bossa. No es dirigia a cap lloc concret. Pujava al tren i, quan algun lloc li cridava l’atenció, s’hi aturava. Buscava allotjament, visitava la ciutat i s’hi quedava tot el temps que volia. Si se’n cansava, tornava a pujar al tren. Aquella era la manera com passava sempre les vacances.

Un dia va veure un riu molt bonic per la finestra del tren. El riu serpentejava als peus d’un pujol verd damunt del qual hi havia un poble que produïa una gran sensació de tranquil·litat. S’hi arribava per un pont de pedra antic. Aquella vista li va cridar l’atenció; va pensar que potser hi podria menjar algun plat de peix de riu fresc. Quan el tren es va aturar a l’estació, el jove va agafar la bossa i va baixar. No hi va haver cap altre passatger que baixés amb ell. Així que va ser a l’andana, el tren se’n va anar.

A l’estació no hi havia cap empleat: devia ser una parada molt tranquil·la. El jove va creuar el pont de pedra i va caminar pels carrers. Al poble hi regnava un gran silenci. No s’hi veia absolutament ningú. Totes les botigues tenien la persiana abaixada, i a l’ajuntament tampoc no hi havia ningú. A la recepció de l’únic hostal que hi havia al poble tampoc no hi havia ni rastre de gent; va tocar el timbre, però no va sortir ningú. Semblava un poble completament deshabitat. Podia ser que tothom estigués fent la migdiada; però només eren dos quarts d’onze, una mica massa aviat per a la migdiada. O potser, per alguna raó, tothom havia abandonat el poble. Fos com fos, el pròxim tren no passava fins l’endemà al matí, i hauria de passar la nit allà. Va matar les hores passejant sense rumb.

En realitat, però, aquell era el poble dels gats. Quan es va pondre el sol, hi van fer cap un gran nombre de gats travessant el pont; gats de diferents menes i colors. Eren força més grossos que els gats normals i corrents, però, tot i així, eren gats. Quan els va veure arribar, el jove, garratibat, va córrer a amagar-se a un campanar que hi havia al mig del poble. Els gats, amb posat d’estar-hi totalment acostumats, van apujar les persianes de les botigues, es van asseure als escriptoris de l’ajuntament, i van començar a fer cadascun les seves tasques. Al cap d’una estona van tornar a arribar una gran quantitat de gats més a través del pont. Entraven a comprar a les botigues, anaven a fer tràmits a l’ajuntament, sopaven als restaurants. Bevien cervesa a les tavernes, i després, ja alegres, es posaven a cantar cançons de gat. N’hi havia que tocaven l’acordió, i altres que ballaven al seu so. Com que els gats hi veuen de nit, pràcticament no necessitaven llum, però aquella nit la lluna plena il·luminava tots els racons del poble i el jove ho va veure tot perfectament des de dalt del campanar. A prop de l’alba, els gats van tancar les botigues, van acabar la feina o els encàrrecs que havien de fer i van anar tornant pel pont cap al lloc d’on havien vingut.

Quan es va haver fet de dia i els gats havien desaparegut, i havien deixat la ciutat deshabitada d’abans, el jove va baixar, es va ficar en un llit de l’hostal i es va posar a dormir. Quan va tenir gana, va anar a la cuina de l’hostal i es va menjar una mica de pa i de peix que havia sobrat. En començar-se a fer fosc altre cop, es va tornar a amagar a dalt del campanar i va observar el que feien els gats fins que es va tornar a fer de dia. El tren s’aturava a l’estació abans del migdia i abans del vespre. Si pujava al tren del matí, podia continuar el seu viatge, i si pujava al tren de la tarda, podia tornar al lloc d’on havia vingut. A l’estació no baixava ni un sol passatger del tren, ni tampoc n’hi havia cap que hi pugés, però, igualment, el tren s’hi aturava a les hores, i arrencava al cap d’un minut. Per tant, si volia, el noi hi podia pujar i abandonar aquell poble tan sinistre dels gats. No ho va fer, però: era jove i ple de curiositat, i també tenia molta ambició i set d’aventures. Volia continuar observant una mica més aquell poble tan estrany, amb tots aquells gats. Volia esbrinar, si podia, per què aquell poble s’havia convertit en el poble dels gats, com estava organitzat, què hi feien, els gats. Segurament, ningú més no havia vist mai aquell poble tan curiós.