Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va fer una filera de paraules mentalment i en va canviar l’ordre. I després les va dir tot d’un plegat: va fer la pregunta que, quan era petit, va estar tantes vegades a punt de fer, però que al final no va fer mai.

– El que vols dir, doncs, és que en el sentit biològic de la paraula, tu no ets el meu pare, ¿oi? Que entre nosaltres dos no hi ha cap relació de sang, ¿oi?

El seu pare va mirar en Tengo sense dir res. Per l’expressió, no se sabia si havia arribat a entendre la pregunta o no.

– Va en contra de la llei, robar el senyal d’emissió -va dir el seu pare mirant en Tengo als ulls-. No hi ha cap diferència amb robar diners, o productes. ¿No t’ho sembla?

– Suposo que no -va acceptar en Tengo, momentàniament resignat.

El seu pare va assentir unes quantes vegades, amb posat de satisfacció.

– El senyal no cau gratis del cel, com la neu o la pluja -va dir el pare.

En Tengo va mirar les mans del seu pare sense obrir la boca. Les tenia totes dues ben posades damunt els genolls: la dreta al genoll dret i l’esquerra al genoll esquerre. No es movien gens ni mica. Tenia les mans petites i fosques, com si la morenor li arribés fins al centre mateix del cos. Eren les mans d’una persona que s’havia passat molts anys treballant a l’aire lliure.

– La meva mare no es va morir d’una malaltia quan jo era petit, ¿oi? -va dir en Tengo a poc a poc, separant bé les paraules.

El seu pare no li va respondre. No va canviar d’expressió, ni va moure les mans. Els seus ulls miraven en Tengo com si no l’haguessin vist mai.

– La meva mare et va deixar. Em va deixar i se’n va anar. Potser amb un altre home. ¿O no?

El seu pare va fer que sí amb el cap.

– No està bé, robar el senyal d’emissió. No pots fer el que et doni la gana i quedar-te tan tranquil.

Aquell home havia entès perfectament el significat de la pregunta que li havia fet. L’únic que passava era que no en volia parlar cara a cara: aquesta era la impressió que tenia en Tengo.

– Pare -li va dir-; potser en realitat no ets el meu pare, però, de moment, et diré així, perquè no sé de quina altra manera et podria dir. La veritat és que fins ara no t’he estimat, i potser la majoria de vegades més aviat t’he odiat. Això ja ho saps, ¿oi? Però si tu no fossis el meu pare de debò, si entre nosaltres dos no hi hagués cap relació de sang, les raons que tinc per odiar-te desapareixerien. Si podria arribar a sentir afecte per tu, ja no ho sé. Però, com a mínim, em seria més fàcil entendre’t, perquè el que sempre he intentat ha estat saber la veritat: qui sóc, i d’on vinc. Només era això, el que volia saber. Però ningú no m’ho ha dit. Si ara m’expliquessis la veritat, jo ja no t’odiaria ni et retrauria res. Per a mi, seria una cosa molt bona, poder viure sense haver-te d’odiar o de retreure’t res.

El seu pare no li va dir res, i el va continuar observant amb aquells ulls inexpressius, però a en Tengo li va semblar que al fons dels nius d’oreneta buits hi brillava alguna cosa minúscula.

– Dius que no sóc res -va dir en Tengo-. I és tal com dius: sóc només algú que han llançat de nit al mar i sura damunt l’aigua. Allargo la mà i no hi ha ningú, crido però no em respon ningú. No estic lligat a res. Ni tan sols tinc ningú a qui pugui considerar família, a part de tu. Però tu t’aferres al teu secret i no me’n dius ni una paraula, i els teus records, en aquesta ciutat, al costat del mar, van i vénen un cop i un altre, i es van perdent inexorablement. I la veritat sobre mi també s’anirà perdent. Sense l’ajuda d’aquesta veritat jo no sóc res, ni aconseguiré mai ser res. En això també tens raó.

– La informació és un capital important de la societat -va dir el seu pare com si ho llegís mecànicament. Parlava amb una veu més fluixa que abans, com si algú que estigués amagat darrere seu li hagués abaixat el volum.- I aquest capital s’ha d’acumular i s’ha de distribuir amb molta cura. Els fruits que en traurem ens portaran a una nova era. I per aconseguir això, l’NHK necessita que tothom pagui l’impost de…

En Tengo va pensar que el que deia aquell home era una mena de mantra; sempre s’havia protegit recitant aquelles frases. Havia de vèncer aquella obstinada fórmula de protecció, havia de treure la persona de carn i ossos de dins la barrera que l’envoltava.

Va interrompre el seu pare.

– ¿Com era, la meva mare? ¿On se’n va anar? ¿I què se’n va fer?

El seu pare va callar de sobte; va deixar de recitar el seu encanteri.

En Tengo va continuar:

– Ja me n’he cansat, de viure ple d’odi, ressentiments i recances. I també m’he cansat de viure sense poder estimar ningú. No tinc ni un amic: ni un sol amic. I, sobretot, ni tan sols sóc capaç d’estimar-me a mi mateix. ¿I per què no em puc estimar a mi mateix? Perquè no sóc capaç d’estimar els altres. És a través d’estimar una altra persona, i que alguna altra persona ens estimi, que aprenem a estimar-nos a nosaltres mateixos. ¿Ho entens, el que vull dir? Si no puc estimar una altra persona, no em puc estimar de debò a mi mateix. No és que estigui dient que és culpa teva; de fet, pensant-hi, potser a tu et va passar el mateix. Segurament, tu tampoc no et saps estimar, a tu mateix. ¿M’equivoco?

El seu pare es va tancar dins el seu silenci, mantenint els llavis fermament closos. La seva expressió no permetia endevinar fins a quin punt entenia el que li deia. En Tengo també va callar i es va ensorrar a la cadira. El vent entrava per la finestra oberta agitant les cortines descolorides pel sol i fent tremolar les petites flors de la planta, i després passava cap al corredor a través de la porta, que havia quedat completament oberta. L’olor del mar era encara més intens que abans. Barrejat amb el cant de les cigales, se sentia el so suau del frec de les agulles dels pins.

En Tengo va continuar amb veu calmada.

– Jo tinc una visió; l’he tinguda des que era petit, sempre la mateixa. I penso que potser no és una visió, sinó el record d’una cosa que va passar realment. Jo tinc un any i mig i al meu costat hi ha la mare. L’abraça un home jove. I aquest home no ets tu. No sé qui és, però el que és segur, com a mínim, és que no ets tu. No sé per què, però aquesta imatge em va quedar gravada a les retines, i no hi ha manera de treure-me-la del cap.

El seu pare no deia res, però era evident que els seus ulls observaven una altra cosa, una cosa que no era allà. Tots dos van continuar callats. En Tengo parava l’orella al so del vent, que de sobte s’havia fet més fort; no hauria sabut dir què era, que escoltava el seu pare.

– ¿Que em podria llegir alguna cosa? -li va preguntar el seu pare, amb veu formal, després d’una llarga estona de silenci-. No tinc la vista gaire bé, i no puc llegir. No puc concentrar la vista als llibres gaire temps. Hi ha llibres en aquell prestatge. Pot triar el que vulgui.

En Tengo, donant-se per vençut, es va alçar de la cadira i va mirar els lloms dels llibres arrenglerats al prestatge. La majoria eren novel·les d’època; hi havia tots els volums de L’espasa del destí. Però no es va veure amb cor de llegir en veu alta, al seu pare, una novel·la històrica plena de paraules clàssiques.

– Si vols, et puc llegir el conte d’«El poble dels gats». ¿Et va bé? -li va preguntar-. És d’un llibre que he portat per llegir-lo jo.

– La història del poble dels gats -va dir el seu pare. Va pensar un moment en aquestes paraules.- Llegeixi’m aquesta història, si no és molèstia.

En Tengo es va mirar el rellotge de polsera.

– No és cap molèstia. Encara falta força estona, perquè surti el tren. Tot i que és una història una mica estranya, i no sé si t’agradarà.