Haruki Murakami - 1Q84

– Ja és l’hora -va dir el del cap rapat adreçant-se a l’ombra. Tenia una tensió a la veu que abans l’Aomame no li havia notat.

No van saber si l’home l’havia sentit: el turó fosc del llit no es va moure en absolut. El del cap rapat estava dret davant la porta, esperant, sense reduir gens ni mica la formalitat de la seva actitud. L’habitació es va tornar a sumir en un profund silenci, fins al punt que es va sentir clarament que algú empassava saliva; després, l’Aomame es va adonar que havia estat ella. Encara tenia la bossa d’esport a la mà dreta, mentre el del cap rapat continuava esperant en la mateixa posició què passaria tot seguit. Les xifres del rellotge electrònic van marcar les 7:21, les 7:22, les 7:23.

Per fi, la silueta del llit es va agitar una mica, anunciant que es disposava a moure’s. Era només una tremolor molt lleu, però finalment es va convertir en una acció ferma. Pel que es veia, l’home havia estat immers en un son molt profund, o bé en un estat molt semblant al son. Se li van despertar els músculs i va començar a dreçar la part superior del cos mentre recuperava la consciència a poc a poc. A la fi, l’ombra es va posar recta damunt del llit i va encreuar les cames. L’Aomame va pensar que es tractava d’un home, sens dubte.

– Ja és l’hora -va repetir el del cap rapat.

Es va sentir que l’home expulsava molt d’aire, un gran flux d’aire que pujava lentament des del fons d’un pou profund. A continuació es va sentir una gran inspiració, el so aspre i turbulent d’una ventada quan passa a través dels arbres d’un bosc. Els dos sons, tan diferents, es van anar repetint alternativament, amb llargs intervals de silenci entre si. Aquella repetició rítmica i carregada de connotacions va posar nerviosa l’Aomame, que va tenir la sensació d’haver entrat en un terreny sagrat, diferent de tots els indrets que havia conegut fins aleshores. Com si es trobés al fons del mar, o a la superfície d’un petit satèl·lit desconegut: en un lloc on havia aconseguit arribar, però d’on no sabia com en podia tornar.

Els ulls no se li acabaven d’acostumar a la foscor. Hi veia fins a una certa distància, però a partir d’allà no distingia res. De moment, només aconseguia destriar la silueta fosca de l’home, però no sabia si tenia la cara cap a ella o no, o què mirava. L’únic que hauria sabut dir era que tenia unes proporcions formidables, i que les espatlles li pujaven i baixaven, en silenci però de manera molt notòria, seguint el ritme de la respiració. Una respiració que no era normal: l’executava amb tot el cos, i tenia un objectiu i una funció especials. N’intuïa el grau d’expansió i contracció pels grans moviments de l’escàpula i el diafragma. Una persona normal no hauria estat capaç de respirar amb tanta intensitat: s’havia de tractar d’un mètode de respiració especial, que només es podia dominar amb un entrenament llarg i intens.

El del cap rapat continuava dret al seu costat. Tenia l’esquena recta i la barbeta entrada. La seva respiració, al contrari que la de l’home del llit, era lleu i ràpida. Intentava passar desapercebut mentre esperava que s’acabés aquell seguit de respiracions profundes. Semblava, doncs, que allò era una pràctica que l’home duia a terme diàriament per mantenir-se en forma. L’Aomame no podia sinó esperar-se amb el del cap rapat fins que acabés: l’home devia necessitar fer allò per despertar-se.

Finalment, com si estiguessin davant d’una màquina que hagués acabat la seva tasca, les respiracions es van anar aturant. Es van espaiar a poc a poc i, per acabar, es va sentir un sospir llarg, com si l’home expulsés tot l’aire que tenia als pulmons. Un profund silenci va tornar a envair l’habitació.

– Ja és l’hora -va dir el del cap rapat per tercera vegada.

El cap de l’home es va moure lentament. Feia l’efecte que mirava el del cap rapat.

– Ja et pots retirar -va dir l’home. Tenia una veu clara i profunda de baríton. Era ferma, sense cap rastre d’ambigüitat. Ara semblava completament despert.

El del cap rapat va fer una petita reverència dins la foscor i va sortir de l’habitació tal com n’havia entrat, sense fer cap moviment sobrer. La porta es va tancar i l’Aomame i l’home es van quedar sols.

– Perdona que sigui tan fosc -va dir l’home; segurament ho havia dit dirigint-se a ella.

– A mi no em molesta -va respondre l’Aomame.

– Necessitava que fos fosc -va dir l’home amb un to suau-. Però no et preocupis: no et passarà res.

L’Aomame va assentir, sense fer cap comentari. Després es va recordar que era a les fosques i va dir:

– Molt bé.

Li va semblar que ho deia amb una veu més fluixa, més dura i més aguda que la seva habitual.

Després, a les fosques, l’home va mirar un moment l’Aomame. Ella va tenir la sensació que l’observava fixament, amb una mirada segura i precisa; potser seria més exacte dir que l’escodrinyava, en lloc que l’observava. Li va fer l’efecte que l’home li veia tots els racons del cos, com si per un instant li arranqués tot el que portava posat i la deixés despullada. Aquella mirada no es limitava a resseguir-li la pell, sinó que li penetrava els músculs, les vísceres, l’úter. Va pensar que aquell home hi veia a les fosques, que veia coses que els ulls no distingeixen.

– Hi veig més bé a les fosques -va dir l’home, com si hagués llegit el pensament a l’Aomame-. Però si estic massa temps a la foscor, se’m fa difícil tornar al món on regna la llum. Arriba un punt que ho he de deixar.

Va continuar observant l’Aomame. Res no feia pensar que es tractés d’una mirada sensual: l’home l’«escodrinyava» com si fos un objecte, tal com el passatger d’un vaixell estudiaria des de la coberta la forma d’una illa en passar-hi pel davant. Aquell, però, no era un passatger qualsevol: intentava veure-ho absolutament tot, de l’illa. A força de sentir-se observada per aquell esguard tan agut i implacable, l’Aomame va començar a notar fins a quin punt era inadequat i poc digne de confiança, el seu cos. Mai no se sentia així, normalment. Deixant de banda la mida del pit, més aviat se’n sentia orgullosa, del seu cos. L’entrenava cada dia, i el mantenia en molt bon estat. Tenia els músculs flexibles i tonificats, sense gens ni mica de greix. Tanmateix, sota la mirada d’aquell home, sentia que el seu cos era un sac d’ossos vell i miserable.

Com si hagués llegit el que pensava, l’home va deixar de mirar-la fixament. L’Aomame va notar que aquella mirada perdia força ràpidament, com si algú, des del darrere de l’edifici, hagués tancat l’aixeta de la mànega amb què es rega.

– Perdona, però, ¿podries obrir la cortina? -li va preguntar l’home en veu baixa-. Et deu ser difícil treballar, completament a les fosques.

L’Aomame va deixar la bossa d’esport a terra, va anar cap a la finestra, va descórrer la cortina més gruixuda i pesada amb el cordó i va obrir la cortina de puntes blanca de dins. Va entrar la llum del paisatge nocturn de Tòquio: la llum de la torre de Tòquio, els fanals de l’autopista, els fars dels cotxes en moviment, les habitacions il·luminades dels gratacels, els senyals de neó de diferents colors dels sostres dels edificis alts, la llum característica de la gran ciutat, que resultava de la barreja de totes les anteriors, van il·luminar l’interior de l’habitació d’hotel. No era gaire intensa: una llum tènue que a penes permetia distingir els mobles de l’habitació. Va omplir l’Aomame de nostàlgia: aquella llum arribava del món d’on venia ella. Es va adonar de fins a quin punt la necessitava. Tanmateix, fins i tot aquella llum tan mínima semblava massa forta per als ulls de l’home: per evitar-la, es va cobrir la cara amb totes dues mans, assegut, tal com estava, amb les cames encreuades damunt del llit.