Haruki Murakami - 1Q84

Mentre travessaven el jardí en direcció al pavelló on es trobava el seu pare, la infermera li va explicar una mica el funcionament de la residència. Hi havia tres pavellons, i els residents s’hi repartien en funció del grau d’avanç de la malaltia. Ara, el pare d’en Tengo es trobava al pavelló dels pacients que estaven en la fase intermèdia. En general, els residents entraven al pavelló dels pacients que tenien els símptomes més lleus, després passaven al dels pacients que es trobaven en la fase intermèdia, i finalment es traslladaven al pavelló dels pacients que eren a la fase més avançada de la malaltia. Era com un recorregut de portes que no tan sols s’obrien en un sol sentit: no es podia seguir en el sentit contrari. Del pavelló per a pacients en la fase avançada de la malaltia, no s’anava enlloc; evidentment, la infermera no va arribar a dir que només al crematori. Tanmateix, el que volia dir era molt clar.

L’habitació del seu pare era doble, però l’altre pacient havia anat a alguna classe i no hi era. A la residència es feien diverses classes que se suposava que eren de rehabilitació per als pacients: ceràmica, jardineria, gimnàstica. Tot i que es digués que eren de rehabilitació, en realitat no servien perquè els pacients es recuperessin: eren tan sols per alentir, per poc que es pogués, l’avenç de la malaltia, o senzillament per entretenir els pacients. El seu pare estava assegut en una cadira, al costat de la finestra, contemplant la vista de fora. Tenia les dues mans damunt els genolls. Al damunt de la taula que tenia a la vora hi havia una planta amb flors de pètals petits de color groc. El terra era d’un material tou que evitava que es fessin mal si queien. Hi havia dos llits senzills de fusta, dos escriptoris i dues calaixeres per desar-hi roba o objectes diversos. Al costat de cada escriptori hi havia un prestatge per a llibres, i les cortines grogues de la finestra estaven descolorides, després d’anys d’exposició a la llum del sol.

En Tengo va trigar una mica a adonar-se que aquell home vell que seia al costat de la finestra era el seu pare. S’havia tornat molt més petit. O no: seria més exacte dir que s’havia encongit. Portava els cabells més curts, i eren blancs com un camp de gespa gebrat. Tenia les galtes enfonsades, i, potser per això, les conques dels ulls se li veien molt més grosses. Tenia tres arrugues profundes gravades al front. Semblava que tingués la forma del cap més irregular que abans, però potser això era culpa dels cabells curts, que feien més visible la forma del cap. Tenia les celles llargues i molt poblades, i també molts cabells blancs a les orelles. Les orelles grosses i punxegudes de sempre encara semblaven més grosses, com les ales d’un ratpenat. Només la forma del nas era igual que abans, i contrastava amb les orelles per la forma rodona i poc polida, i el to vermell fosc. Tenia els dos llavis caiguts, com si en qualsevol moment se’n pogués escapar bava, i la boca una mica oberta, on era visible una dentadura incompleta. A en Tengo, la imatge del seu pare quiet, assegut al costat de la finestra, li va recordar els autoretrats que Van Gogh es va fer en els últims anys.

Quan va entrar a l’habitació, l’home només va desviar un moment la vista cap a ell, i després va continuar contemplant el paisatge de la finestra. Vist des d’una certa distància, semblava un ésser més proper a una rata o a un esquirol que no pas a una persona: una criatura potser no gaire neta, però dotada d’una certa intel·ligència. Tanmateix, es tractava, sens dubte, del pare d’en Tengo, o bé, es podria dir, de la seva desferra. En dos anys, moltes coses havien abandonat el seu cos, com si els cobradors d’impostos s’haguessin endut sense pietat els mobles de la casa d’una família pobra. El pare que recordava en Tengo era un home dur, sempre treballant sense parar. No posseïa cap mena d’imaginació o de tendència a la introspecció, però tenia uns certs principis i una voluntat simple i forta. Era molt pacient, i en Tengo no li havia sentit dir mai cap excusa o queixa. Però el que ara tenia al davant era solament una carcassa buida, una estança buida que havia perdut tota l’escalfor.

– Senyor Kawana -va dir la infermera, dirigint-se al pare d’en Tengo. Parlava d’una manera molt clara, articulant bé les paraules; aquella devia ser la manera com els ensenyaven a parlar als pacients.- Senyor Kawana. Miri, fixi-s’hi. Té una visita.

El seu pare es va tornar a girar cap a ell. A en Tengo, aquells dos ulls inexpressius el van fer pensar en dos nius d’oreneta que haguessin quedat sota un ràfec.

– Bon dia -va dir en Tengo.

– Miri, senyor Kawana: el seu fill l’ha vingut a veure des de Tòquio -li va dir la infermera.

El seu pare, sense dir res, es va limitar a mirar directament en Tengo, com si llegís un avís que no entengués perquè estava escrit en una llengua estrangera.

– El sopar és a dos quarts de set -va dir la infermera a en Tengo-. Fins llavors, poden fer el que vulguin.

Quan la infermera se’n va haver anat, en Tengo, després de dubtar un moment, va acostar-se al seu pare i es va asseure a la cadira que hi havia davant seu. Era una cadira encoixinada; tenia la tela descolorida, i moltes marques a la fusta, com si s’hagués fet servir durant molt de temps. El seu pare va mirar com s’asseia.

– ¿Estàs bé? -li va preguntar en Tengo.

– Sí, moltes gràcies -li va respondre el seu pare, en to formal.

En Tengo no va saber què dir a continuació. Va mirar la barrera d’arbres que es veia per la finestra mentre jugava amb el tercer botó de la camisa texana, i després va tornar a dirigir la vista cap al seu pare.

– ¿Ha vingut des de Tòquio? -li va preguntar el seu pare; semblava que no el recordava.

– He vingut des de Tòquio.

– ¿Ha vingut amb el tren ràpid, doncs?

– Sí -va dir en Tengo-. He anat fins a Tateyama en tren ràpid i allà he agafat un tren normal i he vingut fins a Chikura.

– ¿Ha vingut per anar a la platja? -li va preguntar el seu pare.

– Sóc en Tengo -va dir ell-. En Tengo Kawana. El teu fill.

– ¿I on viu, a Tòquio?

– A Kôenji. Al districte de Suginami.

Les tres arrugues del front del seu pare es van fer més profundes.

– Hi ha molta gent que diu mentides per no pagar l’impost de recepció de l’NHK.

– Pare -li va dir en Tengo. Feia molt de temps que no havia pronunciat aquella paraula.- Sóc en Tengo. Sóc el teu fill.

– Jo no en tinc cap, de fill -va dir el seu pare sense dubtar.

– Tu no en tens cap, de fill -va repetir en Tengo mecànicament.

El seu pare va fer que no.

– Doncs, ¿qui sóc jo, si es pot saber? -li va preguntar en Tengo.

– Tu no ets res -va dir el seu pare, i va fer que no, amb gest concís, dues vegades.

En Tengo va contenir la respiració i es va quedar un moment sense paraules. El seu pare tampoc no tenia ganes de continuar parlant. Es van estar tots dos callats, cadascun seguint el curs dels seus pensaments. Només se sentia el cant de les cigales, que cantaven sense defallir en cap moment.

En Tengo va tenir la sensació que potser, en aquell moment, l’home li estava dient la veritat. Potser havia perdut la memòria i tenia la consciència confusa, però el que acabava de dir devia ser la veritat. En Tengo ho va captar instintivament.

– ¿Què vols dir, amb això? -li va preguntar en Tengo.

– Tu no ets res -va repetir el seu pare, amb una veu que no contenia cap emoció-. No eres res, no ets res i mai no seràs res.

«Ja n’hi ha prou», va pensar en Tengo.

Tenia ganes d’alçar-se de la cadira, anar caminant fins a l’estació i agafar el tren per tornar a Tòquio. Ja li havia preguntat el que li podia preguntar. Però no es va poder posar dret. Li passava el mateix que al jove viatger del poble dels gats: tenia curiositat, volia descobrir què hi havia al darrere d’aquelles paraules. Volia sentir una resposta més clara. Això, naturalment, implicava un cert perill, però si ara deixava escapar aquella oportunitat, segurament no descobriria mai el secret sobre si mateix, i quedaria submergit per sempre en el caos.