Haruki Murakami - 1Q84

L’home va fer un sospir, i va continuar.

– La segona setmana estic una mica més bé, comparat amb la primera, però, tot i així, el dolor no desapareix. Al llarg del dia em vénen unes quantes onades de dolor molt intens. Em costa respirar, els intestins no em treballen bé, i em grinyolen totes les articulacions, com si fos una màquina sense oli. Noto clarament que em roseguen el cos i em xuclen la sang. Però no és un càncer, o un paràsit, el que m’està devorant. M’han fet proves de tota mena, per esbrinar-ho, però no m’han trobat res malament. Em diuen que sóc la salut personificada. La medicina no pot explicar què em passa: és el preu que he de pagar per haver rebut la gràcia.

L’Aomame va pensar que, realment, aquell home semblava encaminar-se cap a l’anihilació. Pràcticament no se li notava cap signe d’esgotament: tenia un cos molt fort i robust, i se’l veia preparat per aguantar dolor intens. Tanmateix, ella sentia que aquell cos s’estava consumint. Aquell home estava malalt. No hauria sabut dir quina era la malaltia que patia, però, encara que ella no acabés amb la seva vida, el seu cos s’aniria ensorrant a poc a poc, enmig de grans dolors, fins a arribar a una mort inevitable.

– Aquest procés no es pot aturar -va dir l’home com si li hagués llegit el pensament-. Això m’anirà devorant el cos fins que em quedin només els ossos, i al final em moriré enmig d’immensos dolors. Ells em llençaran, com un vehicle que ja no serveix per a res.

– ¿«Ells»? -va preguntar l’Aomame-. ¿A qui es refereix?

– Als qui estan devorant el meu cos d’aquesta manera -va respondre l’home-. Però tant és, això. Jo, el que intento, de moment, és alleujar el dolor, per poc que sigui. Ho necessito, encara que no hi hagi cap solució definitiva. És molt dur, aguantar-lo. De vegades, de tant en tant, encara es fa més fort, i més profund, com si estigués connectat directament amb el centre de la Terra. És una mena de dolor que ningú més no pot entendre. M’ha arrabassat moltes coses, però al mateix temps, com a compensació, me n’ha donades moltes. Rebre un dolor especialment profund és rebre una gràcia especialment profunda. Però, evidentment, saber això no l’alleuja, ni pot impedir que m’acabi consumint.

Després, durant un moment, es va fer un silenci molt intens.

L’Aomame va aconseguir parlar.

– Em sembla que em repeteixo, però crec que, tècnicament, jo no hi puc fer pràcticament res, per solucionar el seu problema. Sobretot, si és el preu que ha de pagar per la gràcia que ha rebut.

El Líder es va redreçar i va mirar l’Aomame des dels petits ulls com glaceres que hi havia al fons de les seves òrbites. Després va descloure els llavis llargs i prims.

– Sí, sí que hi pots fer alguna cosa. Una cosa que només pots fer tu.

– Tant de bo tingui raó.

– Ho sé -va dir l’home-. Sé moltes coses. Ja pots començar, si vols. Fes-me el de sempre.

– Ho provaré -va dir l’Aomame, amb una veu buida i tensa. «Li faré el de sempre», va pensar.

En Tengo es va acomiadar del seu pare abans de les sis. Es van estar tots dos asseguts al costat de la finestra, cara a cara, sense dir-se res, fins que va arribar el taxi. En Tengo estava immers en els seus propis pensaments, i el seu pare, amb cara d’enfadat, mirava fixament el paisatge de la finestra. El sol ja començava a davallar, i el blau clar de la finestra s’anava convertint en un blau més profund.

Tenia més preguntes, però tant era, el que preguntés, perquè el seu pare no li respondria: n’hi havia prou de mirar-li els llavis, tancats amb força. Semblava decidit a no dir res més, i, per tant, en Tengo no li va fer cap més pregunta. Tal com li havia dit, si l’hi havia d’explicar perquè ho entengués, encara que l’hi expliqués, no ho entendria.

Quan s’acostava l’hora que havia de marxar, en Tengo va tornar a parlar.

– Avui m’has dit unes quantes coses. Les has dites d’una manera molt enrevessada i difícil d’entendre, però crec que, en la mesura que pots, m’has parlat força sincerament.

En Tengo el va mirar, però no li va canviar gens ni mica l’expressió. Va continuar.

– Encara et voldria preguntar algunes coses més, però sé que et causarien força dolor. O sigui que només puc fer suposicions a partir del que m’has dit. Tu i jo no devem tenir la mateixa sang: això és el que suposo. No sé les circumstàncies concretes que van fer que fos així, però res no m’impedeix pensar-ho. ¿M’ho pots dir, si m’equivoco?

El seu pare no li va respondre.

En Tengo va continuar:

– Si la meva suposició fos correcta, jo em quedaria més tranquil. Però no perquè t’odiï, sinó perquè, com t’he dit abans, ja no necessitaria odiar-te. Perquè, pel que sembla, em vas criar com si fos fill teu, encara que no tinguéssim la mateixa sang. Te n’he d’estar agraït, d’això. Per desgràcia, no ho vam fer gaire bé, com a pare i fill, però aquesta ja és una altra qüestió.

El seu pare, naturalment, va continuar mirant el paisatge de la finestra sense dir res, com si fos un guaita que no es volgués perdre el moment que els bàrbars apareixerien al capdamunt d’un turó llunyà. En Tengo, de manera temptativa, va buscar el lloc cap al qual el seu pare dirigia la mirada, però no hi va veure cap indici de l’arribada dels enemics: solament el grup de pins tenyits per aquella llum d’abans del vespre.

– Em sap molt de greu, però jo gairebé no puc fer res, per tu. Només resar perquè el procés que fa que el buit vagi creixent a dintre teu sigui tan poc dolorós com sigui possible. Ja deus haver patit prou. Segurament, vas estimar prou profundament la meva mare; aquest és l’efecte que em fa. Però ella se’n va anar. No sé si l’home era el meu pare biològic, o si era un altre, i em sembla que tu no tens cap intenció d’explicar-m’ho. Però, sigui com sigui, ella et va abandonar, i em va deixar a mi, que encara era un infant. Potser comptaves que si em tenies al teu costat i em criaves, qui sap si algun dia ella tornaria amb tu. Però, al final, no va tornar, ni a buscar-te a tu, ni a buscar-me a mi. Estic segur que això devia ser molt dur, per a tu. Devia ser com viure en una ciutat buida. Però, igualment, tu em vas criar en aquella ciutat. Per omplir el buit.

L’expressió del seu pare no va mostrar cap canvi. En Tengo no sabia si entenia el que li deia; ni tan sols si el sentia.

– Potser el que suposo no és correcte. I potser és millor, que no ho sigui; per a tots dos. Però, pensant d’aquesta manera, poso en ordre unes quantes qüestions, a dintre meu. Elimino alguns dubtes que tinc.

Un estol de corbs van solcar el cel grallant. En Tengo es va mirar el rellotge. Ja era l’hora de marxar d’allí. Es va aixecar de la cadira, es va acostar al seu pare i li va posar la mà a l’espatlla.

– Adéu, pare. Tornaré a venir aviat.

Quan va agafar el pom de la porta i es va girar per última vegada, en Tengo va quedar astorat de veure que al seu pare li queia un fil de llàgrimes d’un ull. La llum del fluorescent del sostre les feia brillar amb reflexos d’argent mat. Segurament, havia hagut d’esprémer amb totes les seves forces els pocs sentiments que li quedaven per vessar aquelles llàgrimes, que li recorrien la galta a poc a poc i li queien damunt del genoll. En Tengo va obrir la porta i va sortir de l’habitació. Va pujar a un taxi, va anar a l’estació i va agafar el primer tren que va arribar.

El tren ràpid de Tateyama a Tòquio anava molt ple, i estava força animat. La major part dels passatgers eren famílies que tornaven de la platja. Veient-los, en Tengo es va recordar de quan feia primària. Ell mai no havia fet cap sortida o cap viatge amb la família. El seu pare es passava les festes de l’Obon i de Cap d’Any a casa, dormint, sense fer res. Aquells dies semblava un aparell electrònic desconnectat, una mica brut.