Haruki Murakami - 1Q84

– On és el microones -va preguntar passejant la mirada per la petita cuina.

– No en tinc, de microones – li va respondre en Tengo.

La Fukaeri va arronsar les espatlles i es va quedar un moment rumiant, però no va dir què en pensava. Semblava que no es pogués imaginar com devia ser, un món sense microones.

– Em quedaré a dormir aquí -va dir com si exposés un fet objectiu.

– ¿Fins quan? -li va preguntar en Tengo.

Ella va fer que no amb el cap: no ho sabia.

– ¿I què ha passat, amb la casa on t’amagaves?

– No vull estar sola, si passa res.

– ¿Et sembla que passarà alguna cosa?

La Fukaeri no li va respondre.

– Diria que em repeteixo, però el meu apartament no és segur -va dir en Tengo-. Em sembla que hi ha una gent que em vigila, tot i que encara no sé quina mena de gent és.

– No hi ha cap lloc segur -li va respondre la Fukaeri. Després va tancar una mica els ulls i es va agafar lleument el lòbul de l’orella, amb un gest eloqüent. A en Tengo no se li va acudir què podia voler dir, amb aquell gest; potser no res.

– O sigui, que tant és on siguem -va dir en Tengo.

– No hi ha cap lloc segur -va repetir la Fukaeri.

– Potser tens raó -va dir en Tengo, resignat-. Quan s’arriba a un nivell determinat, les diferències entre uns perills i uns altres ja no són gaire importants. Però, igualment, jo aviat hauré d’anar a la feina.

– A l’acadèmia.

– Sí.

– Jo em quedaré aquí -va dir la Fukaeri.

– Tu et quedaràs aquí -va repetir en Tengo-. Serà millor. No surtis de l’apartament i no obris a ningú, encara que truquin. I si sona el telèfon, no l’agafis.

La Fukaeri va fer que sí sense dir res.

– Per cert, ¿què fa, el professor Ebisuno?

– Ahir van fer una inspecció a Sakigake.

– ¿Vols dir que, investigant el teu cas, la policia va anar a fer una inspecció a la seu de Sakigake? -li va preguntar en Tengo, astorat.

– No llegeixes els diaris.

– No llegeixo els diaris -va respondre en Tengo, fent servir altre cop les mateixes paraules que ella-. Últimament no n’he tingut gens de ganes, i per aquest motiu no sé els detalls del cas. Però això deu haver estat un bon enrenou, per als del grup.

La Fukaeri va assentir.

En Tengo va fer un profund sospir.

– I encara deuen estar més enfadats que abans. Com una munió de vespes a les quals els hagin burxat el niu.

La Fukaeri va entretancar els ulls i va quedar un moment callada. Es devia estar imaginant una colònia de vespes sortint del niu, boges de ràbia.

– Potser sí -va dir en veu baixa.

– ¿I n’has sabut alguna cosa, dels teus pares?

La Fukaeri va fer que no: encara no se n’havia descobert res.

– Sigui com sigui, els de Sakigake deuen estar enfadats -va dir en Tengo-. I si la policia descobreix que la teva desaparició ha estat una comèdia, segur que també s’enfadarà amb tu, perquè tot i saber què passava, et vas quedar amagada.

– Precisament per això hem d’unir les nostres forces -va dir la Fukaeri.

– ¿Acabes de dir «precisament per això»?

La Fukaeri va fer que sí.

– Ho he dit malament -va preguntar.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No, no és això. És només que m’ha sonat com si fos una expressió molt viva.

– Si et molesto, me’n vaig a un altre lloc -va dir la Fukaeri.

– No m’importa, que et quedis aquí -va dir en Tengo, resignat-.Tampoc no tens cap altre lloc on anar, ¿no?

La Fukaeri va fer un no curt i clar amb el cap.

En Tengo va treure te d’ordi fred de la nevera i en va beure.

– No em fan cap il·lusió, els grups de vespes enrabiades, però suposo que de tu sí, que me’n puc encarregar.

La Fukaeri es va mirar fixament la cara d’en Tengo durant un moment. Després va dir:

– Et veus diferent d’abans.

– ¿En què, em veig diferent?

La Fukaeri va torçar un moment els llavis en un angle estrany i els va tornar a la posició inicial. No ho sabia explicar.

– No cal que m’ho expliquis -li va dir en Tengo. «Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs».

Abans de sortir de l’apartament, en Tengo li va donar instruccions.

– Quan truqui, deixaré sonar el telèfon tres vegades i penjaré, i després tornaré a trucar. Llavors agafes el telèfon. ¿Ho has entès?

– Sí -va respondre ella, i tot seguit va repetir les instruccions-: Deixaràs que soni tres vegades i penjaràs, i després tornaràs a trucar i jo l’agafaré. -Semblava com si traduís a vista una inscripció gravada en un monument de pedra antic.

– No te n’oblidis, perquè és molt important -li va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer dues vegades que sí.

Després de les dues classes que tenia, en Tengo havia tornat a la sala de professors i es preparava per tornar a casa quan va venir la noia de la recepció i li va dir que un tal Ushikawa l’havia vingut a veure. Se li va adreçar en to de disculpa, com un missatger de bon cor que sabés que porta notícies que no seran gaire benvingudes. En Tengo li va fer un gran somriure i l’hi va agrair. No en podia pas donar la culpa a la missatgera.

L’Ushikawa esperava en Tengo a la cafeteria que hi havia al costat del vestíbul d’entrada, prenent-se un cafè amb llet. Es mirés com es mirés, el cafè amb llet no era pas una beguda que fes per a ell. A més, entre tots aquells estudiants joves i plens d’energia, l’estrany aspecte de l’Ushikawa encara cridava més l’atenció. La zona on es trobava semblava tenir una gravetat, una pressió atmosfèrica i un angle de reflexió de la llum diferent de les altres. Vist de lluny, tenia realment la pinta de portador de males notícies. Era l’hora de dinar i la cafeteria estava plena de gom a gom, però l’Ushikawa seia sol en una de les taules per a sis persones; els estudiants se n’apartaven instintivament, com ho faria un grup d’antílops que evitessin uns gos feréstec.

En Tengo va demanar un cafè a la barra i va anar a seure al davant de l’Ushikawa. Semblava que l’home havia acabat llavors mateix de menjar-se un panet farcit de crema, perquè hi havia una bossa de paper feta una bola damunt la taula i ell tenia molles de pa a les comissures de la boca. Els panets farcits de crema tampoc no feien gens per a ell.

– Quant de temps, senyor Kawana! -va saludar a en Tengo en veure’l arribar, aixecant-se una mica del seient-. Sempre faig el mateix, però perdoni que l’hagi vingut a veure sense avisar.

En Tengo es va saltar la salutació.

– Suposo que ha vingut perquè li doni una resposta, ¿oi? Una resposta a la proposició que em va fer l’altre dia.

– Bé, sí -va dir l’Ushikawa-, per dir-ho de pressa.

– ¿Avui em podria parlar d’una manera més concreta i més directa, senyor Ushikawa? ¿Què és, el que volen, de mi? ¿Què volen, a canvi d’aquest «ajut» seu?

L’Ushikawa va mirar atentament tot al voltant, però al seu costat no hi havia ningú, i a la cafeteria se sentien massa veus cridant perquè ningú pogués entendre el que deien.

– Molt bé. Li diré una cosa directament, i de franc -va dir l’Ushikawa abaixant la veu, com repenjant el cos damunt la taula-: els diners només són una manera de formalitzar-ho. Tampoc no és una gran quantitat. El que li poden oferir els meus clients és, sobretot, protecció. O, dit d’una altra manera, la seguretat que no li passarà res. Això l’hi poden garantir.

– ¿I a canvi? -va preguntar en Tengo.

– El que volen, a canvi, és que calli i oblidi. Vostè ha participat en aquest assumpte, però ho ha fet sense saber-ne l’objectiu ni les circumstàncies. Només ha fet el paper de soldat que compleix ordres, i no pensen anar en contra de vostè, per això. Per tant, l’únic que ha de fer és oblidar tot el que ha passat i quedarem en paus. No se sabrà que va fer de negre a Crisàlide d’aire. Vostè no té absolutament cap relació amb aquest llibre, ni n’hi tindrà d’ara endavant. Volem que les coses quedin així. A més a més, això també el beneficia a vostè.